ull de verècula

La sentència sobre el cas Rüffert

Durant la celebració de la 1a. setmana dedicada a les Relacions Laborals organitzada per la Facultat de Dret de la Universitat de Girona, en concret per en Ferran Camas, vaig tenir la oportunitat de parlar breument amb el també catedràtic gironí Eduardo Rojo sobre el mal auguri que ens produïa aquesta sentència, aleshores encara no coneguda. Aquesta sentència emesa pel Tribunal de Justícia de les Comunitat Europees el passat 3 d’abril confirma els mals pronòstics que nosaltres compartíem amb la Confederació Europea de Sindicats (la CES).
La qüestió més lamentable o greu de la sentència és el rebuig a que les administracions de qualsevol Estat membre puguin imposar la seva legislació sobre contractació pública, cosa que obligaria a les empreses a pagar el mateix salari als seus treballadors tal com es preveu en el conveni col·lectiu d’aplicació del país on es fan les obres i, en canvi, dóna més força legal a la lliure prestació de servies, en una clara aposta per la pitjor de les interpretacions de la Directiva Bolskestein en la seva pitjor afectació, i en contra dels drets dels treballadors.
Aquesta sentència bé a reafirmar el que els sindicats confederats europeus hem reclamat en successives ocasions (recordeu el cas Wiking també comentat en aquest bloc), perquè la Directiva sobre desplaçaments de treballadors per efectuar prestacions de serveis sigui redactada de nou ja que no serveix per defensar drets fonamentals dels treballadors i treballadores. Això vol dir: redefinir el concepte de treballlador/a desplaçat perquè se li pugui aplicar la normativa laboral on presta el servei; fer obligatòria l’aplicació dels convenis col·lectius vigents allà on es fa la feina –ara és opcional-; deixar clar el paper dels sindicats per a l’acció sindical alhora de defensar l’aplicació de la legislació vigent i no caure en la vergonya de defensar pràctiques “neoesclavistes” aprofitant la feblesa de les persones que són desplaçades per guanyar-se la vida en millors condicions que en els països d’on provenen.
La conseqüència d’aquests tipus de sentències poden ser vàries i diverses: des de l’apreciació subjectiva i parcial de que la Unió Europea ha caigut en mans dels anomenats “neocons”; que el moviment sindical europeu va perdent força amb les reiterades sentències en un a mateixa línia; que és una porta oberta al dumping social; que pot generar un sentiment de proteccionisme intern i provocar un greu obstacle al desenvolupament econòmic intern i com ha dit el secretari general de la CES, Jonh Monks: aquesta és una sentència destructiva (...)Prima la lliure circulació de serveis per sobre dels reglaments laborals existents que s’apliquen en el lloc on es proporciona el servei (...). Aquesta sentència subratlla la necessitat de que les autoritats europees adoptin mesures urgents que confirmen que la Unió Europea no és només un projecte econòmic, sinó que té com a objectiu la millora de les condicions de vida i de treball de les seves poblacions, i que el concepte de progrés social revesteix una importància fonamental per a mantenir el recolzament dels ciutadans i ciutadanes i dels treballadors i treballadores en favor d’un projecte europeu.