ull de verècula

És l’hora d’estrènyer el cinturó?

Segurament, opinareu que alguns, però quins?. Amb aquesta pregunta directa voldria deixar palès en l’opinió gironina algunes qüestions que moltes vegades se’ns passen per alt.
Mentre que les empreses gironines han viscut la bogeria del “tot fa diners” i han vist créixer els beneficis empresarials, fins i tot, més enllà dels somnis més iracunds (no cal recordar els extraordinaris ingressos del sector de la construcció) semblava que tothom ja estava content i que en el nostre país no passava res. No calia escoltar els problemes estructurals que des de feia anys anàvem dient els sindicats majoritaris, no calia entendre que era important anticipar-nos als canvis dels cicles econòmics, que calia modificar el nostre sistema econòmic basat, com hem dit fins a la sacietat, en els baixos salaris, la precarietat laboral i el baix cost afegit de l’ocupació. En aquest escenari, els treballadors i treballadores hem vist que en proporció als increments dels beneficis empresarials nosaltres hem vist com els nostres salaris anaven a la baixa, en el millor dels casos, hem vist incrementats els nostres salaris alguns puntets per sobre de l’IPC, això sense comptar amb qui no arriba ni als 1.000 euros al mes, i sempre quan la determinació i la pressió sindical ens ho ha permès en la negociació col·lectiva, perquè quan les coses han anat bé ningú s’ha recordat de repartir els beneficis que tan generosament s’han guanyat gràcies també a la pressió a la baixa sobre els salaris i la utilització de la immigració com a mà d’obra barata i en ocasions desregularitzada.
Quan ja no es guanyen tants diners com estàvem acostumats les patronals sempre reclamen la intervenció de l’Administració, quan no l’exigeixen com si fos un dret, i posen com a bandera la continuïtat dels llocs de treball, la marxa de l’economia, la dinàmica empresarial, la confiança, etc.
Quan la productivitat baixa, sense entrar a estudiar a fons els perquès d’aquesta productivitat, sempre s’acaba culpabilitzant als treballadors i treballadores, però s’obliden de la manca de formació, d’expectatives professionals, del salari rebut, de les condicions en què exerceixen la seva feina, etc.
Quan des dels sindicats hem reclamat aquest canvi de model productiu s’ha assumit el discurs però la pràxis ha deixat molt que desitjar.
A les comarques gironines hem i continuem posant molts diners en aventures com Ryanair (la Cambra de Comerç, la Patronal, la Diputació de Girona, la Generalitat) sota l’argument de que aquesta injecció de diners retorna a les comarques gironines i crea riquesa és, com a mínim, qüestionable, però em pregunto perquè hem de pagar entre tots (amb la nostra capacitat impositiva, la que paguem tots i totes) a una empresa que maltracta als seus treballadors i es mofa del Govern del nostre país i de les seves administracions?. És juts que entre tots paguem, amb diners públics, una part de la creació dels beneficis empresarials que mai arribaran a qui ha fet l’esforç de fer possible un aeroport com el de Girona?. Aquests diners no podrien, ara que la patronal diu que venen maldades, invertir-se de manera més redistributiva, equitativa i justa en crear ocupació directa, en formació, etc.?
Si la desconfiança en l’economia està en mans dels nostres empresaris, quina ha de ser la confiança dels treballadors en les empreses on treballen?.
Ja ho deia en Joan Coscubiela, secretari general de CCOO de Catalunya, qui ha de pagar la bacanal?. Un nou model econòmic no vol dir que l’Estat hagi d’intervenir quan no es reben els beneficis esperats. És del tot inadmissible que se’ns demani sociabilitzar les pèrdues, i per tant, si algú s’ha d’estrènyer el cinturó nosaltres ho tenim molt clar. Sempre hem acabat pagant la mala gestió . Els treballadors ja estem acostumats a pagar els plats trencats, però entenem que ara li toca als altres, i aquest sí que és un acte de responsabilitat!