ull de verècula

393 o la Directiva de les 65 hores

L’estratègia parlamentària d’alguns polítics de l’eurocambra per a bloquejar, demà dimecres, la directiva de les 65 hores és, des del meu punt de vista, una solució d’urgència, més aviat tècnica que posa en evidència com som i quin són els polítics que entre tots i totes portem a representar-nos a la Unió Europea. Sí, he dit bé, d’alguns polítics i no d’alguns grups polítics, perquè com el seu vot és exclusivament del diputat o diputada, en les files de cada grup hi ha lliure pensadors i pensadores de tota mena, fins i tot hi ha divisió entre les esquerres. No hi ha cohesió. Com sempre!.
Ja vaig fer un comentari en aquest bloc sobre la directiva en qüestió. No es tracta de repetir, però la intenció del Parlament Europeu és clara i evident. Primer ho va intentar el 2005, però no se’n va sortir, perquè la pressió social i política era favorable a les esquerres. Els sindicats s’hi van posar en ferm i es va rebutjar. Però el 2008, el Consell Europeu, va aconseguir desbloquejar-la i per això torna al Parlament. El panorama polític ja no és igual, malgrat les pressions dels sindicats i de les forces d’esquerres, però el Parlament Europeu està en mans de la dreta. I per què tanta insistència?, tant d’interès?, tanta tossuderia?. És evident que el poder econòmic està fent molt bé la seva feina. Aquesta no és una Directiva qualsevol, si s’aprovés representaria l’inici del gran retrocés que demanen els neoliberals, aquests que ens han dut les economies quasi a la ruïna i que ara paguem entre tots, aquests que pretenen continuar sent immensament rics a costa de la suor de la classe assalariada, els mateixos que volen desmantellar l’Estat del benestar també estan en contra de l’Europa Social.
La solució que plantegen pot semblar patètica, però és cert que és efectiva. Es recolza sobre la base de que si s’aconsegueix la majoria dels 785 eurodiputats i diputades, s’aconseguirà bloquejar la Directiva. Aquesta majoria absoluta necessària suma 393, quasi bé com els 300 espartans que van morir heroicament defensant una guerra impossible. Confio que la fi de la votació de demà no sigui com la dels espartans. Són temps difícils, però potser no tant!