ull de verècula

Compte amb les falses promeses!

Des de fa uns dies el Govern de l’Estat ha començat amb una mena campanya propagandística que se li pot girar a la contra si no s’acaben per complir. Ahir mateix el propi president Zapatero anunciava una inversió (catalogada per ell com a històrica) en sanitat, educació i infrastructures. És evident que aquesta és una veritat a mitges, perquè si bé és cert que la inversió en obra pública ha crescut considerablement en els darrers anys, i que les obres que queden pendents ja han començat o pertanyen a pressupostos ja aprovats i que pertanyen a exercicis pluri-anyals, pel que fa a la sanitat i l’educació valdria més que fos caut i prudent i ni en parlés del tema perquè l’altra evidència és que no és cert que s’estigui plantejant un augment de la despesa pública per a millorar ni la sanitat ni l’educació.
La sanitat està vivint una de les pitjor retallades pressupostàries de la seva història. No es cobreixen les vacants de personals, es dupliquen les guàrdies, es limita el consum de qualsevol mena de material, s’apliquen incentius sobre els pacients que generen un mal servei, es demana una productivitat impossible i un control de la despesa que és, com a poc, grollera pel que representa per la ciutadania en general.
Quant a l’educació aquest és un dels altres temes lamentables. Tothom parla de l’educació com a el valor fonamental i estratègic per fer millor una societat i ser més competitius en el futur, però en canvi no es doten als serveis educatius (en general) com cal, al contrari, es redueixen despeses fins arribar a l’absurd, començant per la reducció de les plantilles, amb una mala política de personal que només comporta la desorientació i la desafecció dels professional de l’educació (en tots els nivell), es generen recursos sense dotació, es fulminen partides pressupostàries que haurien de servir per a millorar, no només les condicions de la comunitat educativa, sinó el futur de la nostra societat en què l’educació és una eina estratègicament fonamental per al nostre futur. En canvi es diu una cosa però es practica una altra.
Aquesta és una situació del tot inadmissible. En un moment de crisi profunda com la que vivim, l’Estat i les comunitats autònomes s’han d’arremangar i apostar fermament pel sector públic, sobretot aquell que incideix directament en les persones que representen des dels diferents parlaments i des dels diferents governs de torn. No pot ser que per a revifar un país s’aposti per enriquir a qui s’ha estat aprofitant d’un moment de creixement econòmic desorbitat, perquè això no serveix per a res, només per a continuar fent més rics a qui ja ho són. Si no apostem pels serveis elementals que té un país, estarem condemnants a l’ostracisme i al fracàs més rotund, i continuarem sent un país a la cua d’Europa.