ull de verècula

Qui no corre vola

Fins ara hem viscut en un model econòmic declarat manifestament insostenible. Les estructures que sustentaven un cicle expansiu han esdevingut un castell de sorra que amb la calor i l’anada i tornada dels sobrepreus, com si de les onades es tractés, ha començat a trontollar les expectatives de creixement per tot el 2008 i també el 2009. Jo no em crec a aquells qui diuen que de tot això no sabien res, que no era previsible i que res no es podia fer.
En els darrers anys a Espanya hem construït més habitatges que França i Alemanya juntes, evidentment amb una població més petita. I això que per si sol ja és estrany se li ha d’afegir que a la compra-venda d’habitatges les nostres targetes de crèdit han anat, i suposo que encara més, del morat al vermell, i amb un preu del diner molt barat que ha contribuït a una taxa d’estalvi familiar pràcticament irrisoria. Això sí, sembla que aquest tipus d’arguments ha molestat a la cúpula dels empresaris gironins, que mentre s’han omplert les butxaques de diners han fet com si res i ara comencen a demanar la intervenció de les administracions per continuar omplint les guardioles una mica més. Jo estic en contra de facilitar recursos a qui està ben ebri i amb la panxa ben plena després d’un tiberi de tants anys. Sobretot tenint en compte que els treballadors i treballadores han viscut enganyats sense veure ni un duro dels beneficis empresarials. Això sí, s’ha treballat molt i s’han guanyat molts diners, però ningú no els ha regalat res, només faltaria!.
Però ara venen temps difícils i els riscos, ens diuen, s’han de compartir. Quina societat la nostra!.
Ara, la culpa de tots els mals la tenen la Xina i la Índia, que vés per on, volen tenir cotxes, menjar carn, tenir telèfons mòbils, etc. i això fa que pugin els preus de les matèries primeres, que creixi l’especulació financera i totes aquestes coses que avui ens expliquen els analistes econòmics del moment.
Sort tenim que el Banc d’Espanya hagi reconegut que la culpa de la descontrolada inflació no la tenen els salaris, si això fa molts anys que ho diuen els sindicats serioros. Que baixin els impostos indirectes i les taxes i s’apliqui una política fiscal redistributiva més justa i equitativa!, però és clar, això fa mal als qui tenen més, i d’aquesta manera els riscos i les despeses les repartim millor. Una altra bestiesa del nostre sistema!.
Diu un important analista econòmic que les males llengües pronostiquen que Iran serà atacat per Israel i el totspoderos EEUU abans del novembre d’aquest any. Si això passés ha de ser abans de que plegui l’actual president Bush, i això pot provocar un increment del barril del petroli al voltant dels 200 dòlars per les conseqüents restriccions de producció.
Amb aquest panorama tampoc sembla que el biodièsel ens hagi d’ajudar gaire, el perill d’una pressió a l’alça dels aliments (com ara els cereals) pot provocar una reacció de relaxament per part dels productors de petroli i per tant incentivar encara més un petroli més car.
Per això només ens queda una solució possible: estalviar. Estalviar en energia i estalviar en actius (per petits que siguin). Això, és evident, refreda l’economia, però en pot salvar d’algunes familiars. El problema està en les rendes més baixes que tenen, com sempre, molt poc marge de maniobra.
Hi ha qui diu que ve un altre món. Només espero que no sigui pitjor i que n’aprengui dels nostres errors.