El nou president dels EEUU i el seu equip de GovernL’equip que ha escollit el flamant president és una altra mostra de la disfunció entre els fets i les paraules i sobretot qüestiona la capacitat de decidir amb llibertat sobre qualsevol tipus de polítiques externes i internes que hagin de millorar les relacions amb altres països considerats enemics o potencialment enemics dels EEUU i la malmesa economia americana amb els seus greus dèficits de protecció social i de drets laborals.
Joe Boden, per posar un exemple, actual vice-president, que en el seu dia va recolzar ferventment l’atac a Irak o la coneguda Hilary Clinton, que a part de fer una més que dura campanya contra el seu adversari polític directe, l’actual president, va defensar també l’estratègia de la violència extrema a l’Irak i l’ús de les armes nuclears contra l’Iran, i un llarg etcètera amb la resta dels seus membres de l’actual Governs d’Obama, que posa en evidència que poc o res canviarà en política externa. Potser el gest de tancar Guantànamo (per insostenible) i abandonar Irak després de robar-lo i xuclar-li la sang i el petroli i que pot servir per a estalviar uns quants milions de dòlars i unes quantes morts inútils de soldats noradmericans.
Cada cop estic més convençut que la figura d’Obama respon a una conscient, impecable i intel·ligent campanya de màrqueting arrodonida amb una formidable estratègia mediàtica. Sóc, com veieu, força escèptic sobre el que pot o no pot fer el nou president dels EEUU. Estic, com no, molt content de que la saga Bush hagi abandonat la casa Blanca, i que després de tant anys qui ha anat a votar s’hagi decantat per un afroamericà fill d’un kenià, però això no li dóna cap plus, continua tenint les mateixes responsabilitats que li recau a un càrrec com el que té, així que el temps dirà quin tipus de president ha de ser: el de les bones paraules o els dels fets. Espero, com és provable, que les coses millores. De fet, no pot ser d’una altra manera, té el llistó molt baix, i qualsevol cosa que faci segur que millorarà l’anterior, d’això a que el seu discurs (enveja d’alguns dirigents europeus anomenats d’esquerres) es materialitzi hi ha un univers, un univers que ni tan sols es contempla en la mentalitat americana. Jo no em confiaria mai a déu, sinó a la bona voluntat, aquella que depèn únicament de les persones que decideixen fer les coses d’una determinada manera. La sort, com veieu, no és important, encara que l’atzar compti a vegades més del recomanable.
No us vau sentir ahir com el dia de la grossa de Nadal?. A mi, en certs moments, m’ho va semblar, i això que sabia que no em tocaria res perquè no havia comprat cap número?
2 comentaris:
Penso també que, sens cap dubte, Obama és un exemple "de llibre" de com s'ha de vendre un producte potenciant les seves característiques externes, el seu simbolisme però no el seu fons(qè de fet, hauria de ser el més important).
És negre: simbolitza la modernitat i la tolerància de la societat. La ruptura, el canvi.
És atractiu, té una família model: clarament, el component aspiracional de tota campanya publicitària.
És moderat en les seves maneres, elegant i jove: genera aquest sentiment de connexió entre la gent de la seva generació, i de simpatia (el fill que tots volem) en la gent més gran.
És l'embolcall perfecte. El problema és que en cap moment sembla que els votants s'hagin preocupat per esbrinar què hi trobaran a dins.
Un plaer sempre, llegir les teves opinions.
Hola Sílvia,
Abans de res, moltes gràcies pel teu comentari. Me n'alegro que opinis com jo. I també volia agrair-te que hagis fet el teu comentari identificant-te amb el teu nom. El tema d'Obama donarà per a molt. També em recordo que Bill Clinto era "wuai" perquè tocava el saxo i que en Blair era socialdemòcrata i d'esquerres. La veritat, per més que vaig mirar no vaig veure res de tot això. Espero equivocar-me amb Obama. Serà millor per a tothom.
Gràcies de nou i fins a la propera!
Publica un comentari a l'entrada