ull de verècula

L’1 de Maig amb 4.000.000 d'aturats i aturades a Espanya

Desconec quin dia farà el primer 1r. de Maig, em refereixo a les inclemències atmosfèriques, però del que si que estic del tot convençut és de la oportunitat i necessitat de que s’omplin els carrers de les ciutats de treballadores i treballadores per a defensar-nos de la que esta caient. No és moment per quedar-se a casa o d’aprofitar per fer un pont de cap de setmana, hem de sortir i plantar-li cara a la crisi de manera pacífica, però contundent.
Estem vivint una etapa complexa i diferent, i la classe treballadora necessitem l’ús de la racionalitat en la presa de decisions, però sobretot que sempre vagin acompanyades d’un alt sentit de la responsabilitat, perquè el què ens estem jugant és molt, és molt més que un moment difícil en l’economia d’un país, ens estem jugant quelcom més: segurament estem esculpint el que serà la Catalunya de demà, el futur de les nostres vides i el llegat d’un món que, no necessàriament, per molt que ho vulguem nosaltres, ha de ser millor. La crisi comporta pobresa i segregació social i necessitem, més que mai, polítiques capaces de respondre a aquesta situació i que iniciïn una nova etapa carregada de confiança i més protecció social. És necessari enfortir el nostre Estat de Benestar i ampliar-ho, analitzar les conseqüències de la crisi i prevenir-les i això no es fa sense apostar per augmentar la despesa social i per apostar, amb fermesa i sense por, per una educació pública de qualitat.
Les propostes que alguns sectors econòmics, polítics i socials estan escampant, lluny de buscar la solució busquen fórmules d’enriquiment que influeixen directament en la creació ràpida de riquesa (però només per alguns) i la pobresa pels altres, un pas més d’un conservadorisme salvatge que no té en compte a les persones, sinó només als diners. És una nova pràctica de violència injustificada per part dels que s’han anat enriquint sense complexos durant aquesta darrera època. El il·luminats que diuen això d’abaratir l’acomiadament, reduir les despeses socials o, com ja s’havia dit abans, assenyalar amb el dit a la gent que es queda a l’atur com si fossin els leprosos de la nostra societat, són, més enllà de la vergonya de pensar que aquestes persones només miren en elles mateixes, el llegat que ens ha deixat el franquisme. Tenim una de les dretes més brutes de tota l’Europa civilitzada!.
De moment, les propostes i accions que ha engegat el Govern de l’Estat han estat insuficients o no han generat el que s’esperava d’elles. Compte amb la pressió que fan les patronals amb les administracions!. No s’hande menys tenir.
El model econòmic espanyol i català, com sabeu, s’ha mostrat com un dels més febles i injusts en el panorama europeu, amb un mercat de treball segmentat i amb intents de desregular-lo encara més, majoritàriament un mercat de baixa qualificació, amb una clara pèrdua dels nivells de competitivitat a causa de la baixa productivitat generada pels baixos salaris i la precarització de l’ocupació. Si a tot això li sumen l’escalada abusiva i injustificada de preus a partir de l’any 2000 i l’especulació immobiliària, el què ens trobem és això: un lamentable espectacle de destrucció de llocs de treball que ja ha arribat als quatre milions.
És, per tot això, que els treballadors i treballadores hem de sortir al carrer, fer-nos sentir i que ens vegin forts a cada ciutat i a cada poble on es facin manifestacions reivindicatives commemorant l’1 de Maig.
La crisi, lamentablement, l’acabarem pagant nosaltres, com sempre, però com a mínim hem d’aconseguir que el cost que pagarem injustament, sigui el més baix possible, i no només això, sinó que el què hem d’aconseguir és superar aquesta situació i enfortir-nos per sortir en les millors condicions possibles. Per això també hem d’estar al carrer, perquè nosaltres podem capgirar aquesta situació d’injustícia i demostrar-li al govern i a la patronal, que en aquest joc no jugaran sols i que ens tenen en el camp de joc, no només vigilant sinó participant de la presa de decisions perquè en el futur no ens tornin a aixecar la camisa, això ho hem fem a través dels sindicats de classe, de manera organitzada i hem de tenir molt clar que només la força de la suma de tots i totes nosaltres pot apaivagar i fer créixer l’esperança en un món millor.

Visca l’1 de Maig. Visca la classe treballadora!.