ull de verècula

Declaració de juny 2009: "Sobre l’ocupació, fonament d’un creixement econòmic sostenible". Pensar i pensar bé.

Aquesta declaració feta per la unanimitat d’experts de totes les disciplines socials, de govern i organitzacions internacionals, posa de manifest la certesa dels arguments sindicals que hem estant predicant durant mesos, però aquesta visió és bona, perquè a part d’evidenciar la conveniència del discurs sindical majoritari, recolza i descriu les conseqüències, camins i horitzons d’una crisi que no s’ha generat des del món del treball, sinó des de la pura especulació incontrolada dels sectors financers, i que a Espanya, s’ha vingut a complicar pel factor de la bombolla immobiliària. Per tant, no és la legislació laboral, com prediquen les patronals del nostre país i alguns lliures pensadors de dretes, la causa d’aquesta crisi, sinó les víctimes, els treballadors i treballadores que patim un sever impacte negatiu sobre l’ocupació i les seves conseqüències.
El text recull explícitament el reconeixement que la crisi ha estat deguda a un creixement desregulat del sector financer que, conjuntament amb altres factors, ha generat un fort increment de les desigualtats socials a escala planetària. Aquesta és la greu conseqüència que sens amaga i que té unes repercussions que van més enllà de les condicions locals dels països més desenvolupats.
Reclama aconseguir un clima de confiança que impregni a tots els subjectes de l’economia i la societat, que estimulo la definició d’un projecte de futur amb credibilitat i recursos per a posar-lo en marxa; recursos públics per a impulsar polítiques industrials i energètiques i recursos financers per a incentivar l’activitat del sector privat.
L’Estat ha d’intensificar esforços per pal·liar els efectes d’aquesta crisi en la classe treballadora, estenent les xarxes de protecció a totes les persones desocupades i allargant-t’ho en el temps. Ha d’impulsar l’increment del deute públic per a recuperar el consum privat i generar ocupació, creant infrastuctures econòmiques i socials.
Els sindicats majoritaris fa anys que ho diem i que exigim un canvi del model productiu, en un de nou basat en la innovació, que permeti incrementar la qualitat i la productivitat, per això són molt importants les polítiques industrials, energètiques, mediambientals i educatives, per a desbloquejar els principals colls d’ampolla que dificulten aquest camí.
També són necessaris canvis profunds en les pautes i formes de gestió de les empreses, donant més participació als treballadors i treballadores en les decisions que els afecten i en l’organització del treball, com a pas necessari en la continua democratització de la societat.
El treball és la font primària i essencial dels drets de ciutadania, per això ha de ser el centre de les polítiques dels agents públics i de les decisions econòmiques adoptades pels agents privats.
No és preocupant que les patronals demanin abaratir l’acomiadament com a factor de viabilitat dels seus projectes empresarials?. No controlar les causes d’acomiadament i sense intervenció de l’Estat només ens pot dur a un mercat laboral encara més precaritzat, i és precisament el camí contrari al que hem de fer.
La declaració diu que sembla políticament indecent pretendre desplaçar els costos de la crisi als treballadors i treballadores. Però és que no és indecent que qui ha fet possible els enormes beneficis no es vegin ni recompensats per la permanència en l’empresa?.
L’encert d’impulsar el marc de la negociació col·lectiva també ha estat una part del discurs dels sindicats majoritaris, perquè és cert, és l’escenari natural on es poden construir acords i aconseguir més cohesió social, però no és menys cert que necessitem racionalitzar la seva estructura per adequar-la a una nova vertebració amb més resposta jurídica i amb certesa i seguretat.
La veritat és que m’ha sobtat el contingut d’aquesta declaració, i molt positivament!. Ja és hora que els intel·lectuals intervinguin en l’elaboració de l’ideari popular i que ajudin als sindicats a fomentar l’esperit crític i a conèixer les causes de la situació social i econòmica que avui viu la ciutadania del nostre país. En aquesta ocasió no només per la coincidència plena en els plantejaments, sinó pel sentit de l’oportunitat i les dificultats, per part dels mitjans de comunicació, d’estendre aquest tipus de declaracions pel coneixement general de la població.