ull de verècula

Per què estic en contra de les fusions de les caixes d’estalvi i de qualsevol entitat financera?

Fa uns dies que corre per la premsa comarcal i nacional sobre la necessitat d’ordenar el mercat de les entitats financeres per fer-les més fortes i viables. Sembla que sempre hem de caure en el mateix parany: la fusió de les caixes i bancs en general no donaran més estabilitat al sistema financer, ni tampoc donaran millor serveis a les persones ni tampoc faran que baixin les comissions, etcètera, etcètera.
Sembla evident que quan en un territori dos es converteixen en un passen algunes coses significatives: la primera que no hi ha competència, per tant, els preus es poden taxar a plaer; la segona és que sobra personal (si en un mateix carrer hi ha dos caixes que ara són de la mateixa marca comercial està clar que en sobra una); la tercera: en fer-se el monopoli més ampli, aquestes noves entitats financers ens poden demanar més comissions, menys drets, més de tot, però mai a favor nostre, sinó al contrari). No es tracta doncs d’un debat sobre el sentit de pertanyença, sinó d’una qüestió de diners i de drets. Algú es pensa que concentrant el poder d’aquestes entitats serà més beneficiós per a nosaltres?. De cap manera. Ho hem vist en altres ocasions: amb la companyia de l’aigua, les elèctriques, la telefonia , windows. Alliberar els preus vol dir donar carta blanca. Amb qui podrem renegociar les nostres hipoteques sense la competència d’una altra entitat bancària?. Amb ningú. Què passarà amb els treballadors i treballadores, doncs que hauran de buscar-se una altre feina. Tots, també els directors i els càrrecs intermitjos. No poden haver tants caps. No siguem sonmiatruïtes i toquem de peus a terra: això només li pot interessar a uns quants, però mai als treballadors en general, per motius d’interès general i per motius purament laborals. Les entitats financers no perden mai, si fan malament les coses el papà Estat ve a salvar-lo, li fa una estirada d’orelles però li dona diners perquè no posi en perill “el sistema”. És un txollo. Fins i tot l’església ho ha tingut clar: també ells tenen el seu propi banc. Quan tothom té problemes ells continuen tenint beneficis. La banca sempre guanya, qui vol jugar més?.