ull de verècula

Els serveis públics estan en perill?. L’obstinació de la dreta per destruir-los.-

Una de les més ambicioses esperances dels poders econòmics del nostre país és la de fer-se amb els recursos públics. D’alguna manera n’ha trobat una fórmula facilitada pels propis governs (estatal i autonòmics) amb les empreses de titularitat pública però amb gestió privada, les agències o fórmules diverses per a externalitzar riscos, deutes i demés, però sobretot per fer-se amb un tros del que representa el pastís del sector públic. Tot això sempre ve acompanyat d’una llarga i trista obcecació per anar en contra de tot allò que vulgui dir interès general, servei públic o funcionariat. Moltes vegades barrejant conceptes i fent sinònims coses que no ho són.
La desgràcia d’aquests temps en que la premsa és ja un poder consolidat, sembla ser meritòria de tot tipus de “voceros” que ajudin a construir una mala imatge de l’Administració Pública en general per a intentar tenir excuses suficients i fer un pas més (queixalada al sistema públic de pensions, queixalada a la Seguretat Social per part de les Mútues d’Accidents de treball i assegurances socials, etc.).
En aquesta nefasta línea, l’articulista de El País Javier Martín, va escriure un devastador article, engalanat amb una aparent objectivitat que feia tuf de maniqueisme on situava declaracions de personatges il•lustres als quals, més endavant, em referiré.
La pregunta que iniciava l’article era sobre si era prudent, en temps de crisi, continuar augmentant l’ocupació pública, i si aquesta, en contradicció amb el món privat, havia de ser, per sempre, de caràcter fix. Encetava així el circ de les lamentacions i ho feia de la següent manera: amb unes entrevistes a pensadors i professionals de la matèria. Començava amb les declaracions del professor Francisco Longo (en teoria d’un cert caràcter progressista, i proper al PSC) qui deia que “per motius d’interès general, la protecció de l’ocupació pública ha d’acabar-se”. I es queda tan panxo!. El que primer se’m va ocórrer pensar va ser sobre la qualificació del què ha de ser qualificat com a interès general (reconec que fins i tot aquesta terminologia és difícil quan es discuteix si el clàssic del Barça amb el Real Madrid és d’interès general). Sempre havia pensat que l’interès general era una altra cosa, però vaja, em vaig dir, continua llegint a veure què passa. Després continua amb una mentida: “mentre que a la Unió Europea es retallen funcionaris, a Espanya augmenten” (després en parlaré sobre això). Ho remata amb les declaracions d’un substitut de secretari del jutjat núm. 1 de El Ejido (Almería), que arriba a dir que els empleats públics del sistema judicial no treballen ni quatre hores al dia, que hi ha un sistema corrupte per fitxar i així enganyar a l’Administració, la qual es deixa enganyar. El més graciós és que, per donar-li un caire més seriós, busca una opinió contrària que és al•lucinant. Entrevista a una professora de Dret Administratiu de la Universitat d’Alcalá d’Henares, qui afirma que el dret d’una ocupació de per vida no és il•limitat, que hi ha un règim disciplinari que contempla la sanció i la separació del servei (i començo a dir allò de: mira, sembla que la cosa comença a anar d’una altra manera, però ...), però després diu que amb més de trenta anys de docència no coneix ningú que hagi estat separat.
Però aquí no s’acaba la cosa, entra en el terreny de la productivitat i de l’esforç que la fan els no funcionaris per pagar als empleats i empleades públics, i segons un tal V. Gonzalez, d’ESADE, això representa el 20% del cost privat i aleshores la meva indignació cavalca sola.
El professor Lungo, respectada autoritat sobre la matèria (i sinó mireu de trobar-lo per internet. Membre de la UNESCO, fins i tot!), posa la guinda: els funcionaris es posen a dit. I per no quedar-se curt afirma, sense cap mena de restrenyiment emocional ni hormonal que el sindicalisme al sector públic és més agressiu que al privat, perquè aquest no tenen por a perdre el lloc de treball (en quin món viu aquest home?). Diguem d’entrada que tot el contrari ...
Després es cita una font meravellosa del Círculo de Empresarios, on diu que la nostra productivitat és la més baixa de la UE dels 15 perquè hi ha massa funcionaris i posa com a exemple l’Administració de Toni Blair (i dic jo: sort que no ha posat l’exemple de la Dama de Ferro, la Margaret!, que va desmantellar el sistema públic anglès).

És d’esperar que l’aposta per desmantellar el sistema públic, encara que sigui a base de mentides i calumnies fàcilment demostrables, vingui de les dretes catalanes i espanyoles, no s’entén tant quan venen, en principi d’una pretesa esquerra al voltant del PSOE (també es pot llegir PSC. No sé quina part d'ell, si la d'en Maragall, conseller o la de Montilla, president).
Segons l’Eurostat, el percentatge de la població que treballa en el sector públic a Espanya (laborals i funcionaris junts) és del 9,47% (un dels més baixos de la UE dels 15, no com diu l’articulista que no sé quina font cita). El promig a Europa és del 16,15%, per tant encara estem molt lluny, com estem molt lluny de tenir una protecció social com la que tenen ells). Els dos països amb més productivitat són Suècia i Dinamarca, i quina causalitat que siguin els països amb un major percentatge d’empleats i empleades públics, el 21,12% i el 26,24% respectivament. Tampoc no és cert que el nombre d’empleats i empleades públics hagi anar creixent durant la darrera època, de fet, des de l’any 2000 fins el 2008 va haver una reducció, vam passar del 9,63% al 9,46% (segons el catedràtic Vicens Navarro), i el número d’empleats públics per habitant és de 6 per cada 100 persones. No sembla que sigui un gran percentatge si el comparem amb Dinamarca, amb un 15%; Finlàndia, amb un 13% o Suècia, amb un 14%.
Si us plau. Estic fart de tanta calumnia. Per què l’esquerra s’ha de comportar tant correctament, tant políticament correcte i ha de ser tan formal i amable quan la dreta porta dècades amb una ofensiva extensiva que ens ofega i envolta dia a dia?.
Per què ningú no parla de l’Administració en positiu?. Per exemple, a l’Administració li cal una profunda transformació per a modernitzar-la. És que això no és important pel país?. Jo estaria d’acord en obrir aquest debat, però de manera ordenada. Pensar en racionalitzar l’Administració em sembla apassionant, sobretot pensant el què suposa pels administrats. Una administració àgil i propera als ciutadans, que resolgui amb eficàcia i celeritat els seus problemes, una Administració que faciliti les relacions entre l’Administració i les persones, però a tots els nivells, que sigui efectiva, útil i respectada. Però ja veig que aquest és un debat que li interessa a ben poca gent.