Confesso que sóc funcionari.-Oh, Déus de la Moncloa i del parlament català, us demano seny i una llarga vida a l’Administració Pública!.
Aquests dies, fruit del veritable cabreig que tinc amb la política econòmica de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya en mans del conseller Castells, li he estat donant voltes a vàries qüestions que crec poder resumir de la següent manera:
Haig de demanar-li perdó a la societat en general i a en Castells en particular, per no dir a en Zapatero, per haver-me presentat i aprovat unes oposicions?. És clar que ningú no em va obligar a fer-ho, però és conegut per tothom que qualsevol que reuneixi els requisits ho pot fer. Si teniu curiositat mireu els contingut dels temaris d’oposicions i veureu com riureu quan arribeu als temes sobre la defensa dels serveis públics, la seva modernització i racionalització i la seva excel•lència.
Haig de sentir-me culpable per ser funcionari?. I per què em fan pagar aquests honorables senyors amb els meus diners una cosa en la que mai he tingut responsabilitats?.
Sóc culpable per defensar els meus interessos –que no privilegis- com a treballador, perdó, empleat públic (perquè aquest és el llenguatge que es van haver d’inventar per negar-nos el dret a la negociació col•lectiva)?
Així és com es valora la meva feina i la de tants milers més?. És aquesta la percepció que tenen els nostres polítics i el poc valor que li donen a l’Administració Pública i als seus treballadors?. Sembla evident que sí, que l’Administració només és un instrument polític i prou.
Tinc ganes de preguntar als polítics algunes coses que em semblen importants:
Senyors i senyores diputats i diputades, càrrecs superiors de les administracions públiques i de les empreses i agències que heu inventat per externalitzar-les, quants de vosaltres utilitzeu la sanitat pública?, quants de vosaltres porteu als vostres fills i filles a les escoles públiques (no concertades)?, quants de vosaltres heu fet un màster a ESADE o similars i/o heu pagat als vostres fills estades a universitats privades internacionals o espanyoles o catalanes o basques, etc., quants de vosaltres aneu amb transport públic -en conec uns poques que sí-?, quants de vosaltres aneu a dinar de menú (diguem que al voltant dels 12 euros)?, quants de vosaltres .... no pararia mai de preguntar!.
Moltes de les respostes (sense generalitzar!), ja les sabem. Per això demano que no desmantelleu els serveis públics. Nosaltres ja lluitarem per ells, no us preocupeu, si cal ens deixarem part del salari, no hi ha problema, perquè la llibertat i la democràcia està per sobre de molts interessos personals, però no us deixarem que acabeu amb tants anys de lluita. Un Maig del 68 es pot donar al juny o a l’octubre. No estareu estirant més el braç que la màniga?
Haig de demanar-li perdó a la societat en general i a en Castells en particular, per no dir a en Zapatero, per haver-me presentat i aprovat unes oposicions?. És clar que ningú no em va obligar a fer-ho, però és conegut per tothom que qualsevol que reuneixi els requisits ho pot fer. Si teniu curiositat mireu els contingut dels temaris d’oposicions i veureu com riureu quan arribeu als temes sobre la defensa dels serveis públics, la seva modernització i racionalització i la seva excel•lència.
Haig de sentir-me culpable per ser funcionari?. I per què em fan pagar aquests honorables senyors amb els meus diners una cosa en la que mai he tingut responsabilitats?.
Sóc culpable per defensar els meus interessos –que no privilegis- com a treballador, perdó, empleat públic (perquè aquest és el llenguatge que es van haver d’inventar per negar-nos el dret a la negociació col•lectiva)?
Així és com es valora la meva feina i la de tants milers més?. És aquesta la percepció que tenen els nostres polítics i el poc valor que li donen a l’Administració Pública i als seus treballadors?. Sembla evident que sí, que l’Administració només és un instrument polític i prou.
Tinc ganes de preguntar als polítics algunes coses que em semblen importants:
Senyors i senyores diputats i diputades, càrrecs superiors de les administracions públiques i de les empreses i agències que heu inventat per externalitzar-les, quants de vosaltres utilitzeu la sanitat pública?, quants de vosaltres porteu als vostres fills i filles a les escoles públiques (no concertades)?, quants de vosaltres heu fet un màster a ESADE o similars i/o heu pagat als vostres fills estades a universitats privades internacionals o espanyoles o catalanes o basques, etc., quants de vosaltres aneu amb transport públic -en conec uns poques que sí-?, quants de vosaltres aneu a dinar de menú (diguem que al voltant dels 12 euros)?, quants de vosaltres .... no pararia mai de preguntar!.
Moltes de les respostes (sense generalitzar!), ja les sabem. Per això demano que no desmantelleu els serveis públics. Nosaltres ja lluitarem per ells, no us preocupeu, si cal ens deixarem part del salari, no hi ha problema, perquè la llibertat i la democràcia està per sobre de molts interessos personals, però no us deixarem que acabeu amb tants anys de lluita. Un Maig del 68 es pot donar al juny o a l’octubre. No estareu estirant més el braç que la màniga?
2 comentaris:
al final haurem d'acaba per demanar perdó per treballar, tenir una nòmina i una total transparència dels ingressos, per poder tirar endavant la família amb un mínim de dignitat (que vol dir renunciant a moltes coses per poder afrontar les prioritats)... No soc funcionària, però em sento igualment estafada per un govern que porta improvitzant dues legislatures
Gràcies per la teva solidaritat. El problema és que ara ve la reforma laboral (allò de "cuando veas ls barbas de tu vecino quemar, pon las tuyas a remojae).
Salut!
Publica un comentari a l'entrada