Marcelino Camacho i "la Marcelinus” (qui ho havia de dir!).- Avui ha sortit als diaris una notícia curiosa que val la pena comentar, perquè és del tot inusual que un dirigent sindical, i menys de CCOO, sigui notícia de nou, ara que fa poques setmanes de la seva mort.
No explicaré qui era en Marcelino Camacho, a internet es pot trobar tota la informació que es vulgui, m’interessa de la notícia tres qüestions: la primera el fet de l’èxit d’un petit taller garrotxí en confeccionar la seva ja clàssica, per no dir antiga (ara renovada), jaqueta Marcelino.
Aquest petit taller olotí semblava estar sentenciat a mort, fins que van tenir la idea de recuperar “la Marcelino” (de moda cap allà els anys 60 i 70 del passat segle –jo mateix vaig tenir-ne una de color gris).
La segona que el projecte “Marcelinus” , que esdevé modèlic perquè part dels seus beneficis es dedicaran a projectes solidaris de la Garrotxa, es farà amb fil italià, el que li donarà un caire més senyorial, però a més a més, la Marcelimus serà teixida amb llanes provinents del Pallars Sobirà, Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça, que amb el projecte d’introducció de l’ovella “xisqueta” (una ovella en extinció). Es veu que és una llana de molt qualitat, això sí, una mica basta de tacte i que per això portarà un folre de polar.
I la tercera: el taller donarà feina a dones amb perill d’exclusió social, dones de més de 50 anys d’edat sense feina. No és doncs una bona notícia per partida múltiple?
2 comentaris:
Rocío, la mujer de Julián Ariza, fue la primera en hacer el famoso jersey a Marcelino. Lo digo para general información. Mis mejores saludos, JL
El articulo dice que lo tejió Josefina (Josefina Samper, claro), por eso, ante la duda, no he dicho nada. Pero una vez sabido que no fue así habrá que rectificar la noticia (me refiero a la del diario). Tampoco sabía que en BArcelona se llamaba "vespa", yo siempre la conocí como "Marcelino". De hecho, la primera que tuve la heredé de mi padre, también de CCOO de artes gráficas (Bruguera), aunque también trabajo en Destino, La Vanguardia y en la Renfe. Pero esa es otra historia. Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada