ull de verècula

Espanya ferida de mort!

Confesso que em sento abatut i un cert desorientat. I no es tracta de la primavera. Em sento avergonyit de viure i haver nascut en aquest país. Abans d’ahir en Zapatero, la dreta camuflada, amb la seva política neoliberal en contra del seu propi suport electoral i avui la suspensió del jutge Garzón. Quantes coses no em quedaran per viure?. Veig difícil una solució, estem al capritx dels especuladors, només calia veure la terrible imatge a la televisió autonòmica d’un gràfic paral•lel a les paraules d’en Zapatero anunciant la retallada, quant més gran la bestiesa que deia, més creixia la borsa de l’Ibex 35. Tampoc el govern català sembla que es posi vermell amb les propostes de reducció de la despesa pública. He senti t a en Castells, i al veritat, què voleu que us digui? I de la patronal ja no diguem, fins i tot en demanen més, com era d’esperar. Tampoc no ajuda el voltor dels EEUU amb els copets a l’esquena de qui acaba d’assassinar políticament i econòmicament parlant a un país. La política del caos, la política de Freedman de la por econòmica: qui no vol creure necessita de la pot per a tenir clar que qualsevol cosa és bona, per dolenta que sigui. Això és el que està funcionant. La cara més lamentable del capitalisme burgès és la que està reafirmant-se pocs mesos després de que alguns gurus mediàtics diguessin allò de transformar el capitalisme per un de més humà. El capitalisme no pot ser, de cap manera, humà, perquè es basa en la pobresa, extrema o no, dels altres per a subsistir.
Ho tenim francament difícil, la classe treballadora. Si al final aconseguim un enorme seguiment de les vagues generals que es puguin fer, i ja veurem si més enllà de la del 2 de juny n’hi haurà d’altres, no crec que ningú mogui ni una coma de les decisions preses, com a molt, suposo, es tocarà una mica de les grans fortunes, però ben poca cosa, només per a quedar bé i que no sembli que sempre ho paguem nosaltres, els treballadors i treballadores d’aquest país i els jubilats. Només es quedaran els processos electorals i aleshores què hem de fer, tornar a votar a qui s’ha venut el país al capital?, votar a l’actual oposició?, encara pitjor? A qui votar?. Per això crec que no tingui solució. Hagués estat diferent que en Zapatero, amb un gest valent i poc polític, hagués anunciat que aquesta era la proposta de solució que li havien encomanat posar en pràctica, però que ell, com a socialista no podia assumir i hagués dimitit. Però no, el pitjor és que hi ha molts d’aquesta ben pensants socialistes que opinen, amb convicció, que aquesta solució ja està bé i que no hi ha cap altra solució.
Aquesta manera de fer política al marge de les persones és el que no agrada gens a la gent, però sembla ser que a la classe política tampoc això els interessa, perquè mentre que vagi a votar un baix percentatge de la població, continuen tenint el seu espai polític garantit. És la perversió del sistema.
Ja ho he dit en altres ocasions. Pobre democràcia la nostra!, pensàvem que teníem la majoria d’edat, però encara estem en plena adolescència, amb canvis sobtats d’humor i amb grans contradiccions per resoldre. I ara cal esperar la tan anomenada reforma laboral!
A la resta d’Europa, aquesta suma estranya d’interessos, tampoc va molt millor la cosa. L’Europa social està a punt de morir-se, els governs van a la seva i només busquen el seu benefici propi, l’euro es veu com a un problema i els mercats continuen actuant a la seva, avui mateix l’euro ha sofert un atac intensa deixant-se a 1,26 per cada dòlar. I que segueixen jugant a la ruleta!. Al final tots perden i només guanya la banca.
Com diuen els italians: porca misèria!