ull de verècula

¿Hay alguien ahí? ¿pero hay alguien más?

Això de sortir de la crisi és com l’estadística, depèn de qui la interpreti, perquè ja sabem allò de, qui s’ha menjat el meu pollastre? Sembla clar que el pollastre no volgut se l’han menjat els treballadors i treballadores d’aquest país i el pollastre dels ous d’or se l’han quedat els de sempre, els poderosos.
Valgui com a reflexió personal, no sé si algú s’ha posat a pensar què ens hauria passat si en comptes de gastar-nos els diners en tanta infraestructura automobilística i en tanta modernitat ferroviària amb l’AVE, apostes que es podien haver postergat, perquè per la carretera fent cues animem al transport públic i per l’AVE amb un tren decent que arribi a l’hora que hi havia prou, ho haguéssim fet en educació i en més protecció social. Ja se sap que aquestes coses no solen agradar a la “pijeria” en general, però potser necessitem enfocar el tema de la crisi d’una altra manera, prioritzant les coses realment importants i deixant de banda coses que, de per sí, essent molt importants, no afecten directament la vida de les persones, i no em refereixo a l’Estatut ni als traspassos de competència, dels quals sóc de l’opinió que són importantíssims, si es fa bé, vull dir per exemple a temes com la publicitat governamental als mitjans de comunicació, els viatges i les obertures de “delegacions”, inauguracions que mobilitzen mitjans i recursos públics, i fins i tot coses més supèrflues com estatuetes i demés. Vull dir amb això potser la sortida de la crisi nostra no ha d’esdevenir un harakiri general i particularment enfocat als més febles, sinó que potser, amb noves idees i noves maneres de gestionar els recursos públics, que no vol dir esternalitzar-los, potser les coses serien d’una altra manera.
No crec, de fet estic completament convençut, que la reforma laboral serveix per a res, bé, sí, per matxacar encara més la classe treballadora, i molt menys la modificació de les pensions, que només miren d’apaivagar despeses dels empresaris, pobrets ells!. Les darreres declaracions del Governador del Banc d’Espanya, el senyor Ordoñez, que encara no sé perquè ho és, sobretot en ara que podrien fitxar-lo com a president al patronal CEOE, ho diuen tot, un gestor del Banc d’Espanya posat a política i recomanant la barbaritat de la solució grega per a Espanya. Això és fer proselitisme pepero! I de pas acabar d’enfonsar-nos a tot. Però que ningú no s’enganyi, que si guanya el PP, aquesta és la seva medecina: privatització, escassa despesa pública i abandonament dels serveis públics per a vendre’ls a la empresa privada. No m’estranyaria que el senyor Ordoñez acabés sent ministre d’Economia amb el PP! (Deu ens guardi!, i això que no sóc creient).
El problema principal és que els nostres gestor públics s’estimen molt poc l’Administració Pública. Alguns exemples són explicatius d’això que dic: en Bono té un patrimoni descomunal, sempre he pensat que al PP no faria nosa, els nostres alcaldes de pobles i poblets són empresaris (de diversos camps: construcció, del sector serveis, etc.), els nostres polítics, alguns afortunadament no, combinen la política amb els negocis, en Bono és un exemple, i aquí no passa res, a més a més, porten als seus fills a la privada i consumeixen productes de benestar privat (educació, sanitat, mobilitat, etc.). Com han de creure i defensar allò que és públic més enllà del seu càrrec polític?. També és veritat que conec polítics que porten els seus fills a l’escola pública, però són tan poquets!. El que vull dir amb tot això és que, a vegades, hem de desenfocar per veure millores les coses, i a mi em sembla que qui ens governen s’han oblidat que estan per servir al poble i no perquè el poble els serveixin a ells. Després vindran les lamentacions electorals i la dreta, que sempre va a votar, guanyarà la partida del desencís provocat per les anomenades esquerres, que ja no es mereixen aquest lloable mot.