L’acampada per la dignitat. La por de la paraula.-És sabut que a les dictadures sempre han temut a les paraules i han perseguit a les idees, és a dir, a les persones que pensen de manera diferent. S’ha consumat el genocidi de la intel·lectualitat en pro de la llibertat, d’un estat, de la seguretat, en pro a defensar-nos de no sabem quin enemic. Així, durant segles, s’han perseguit els ideòlegs que pensaven diferent. Fa una estona que he tornat de la Plaça de Catalunya per a intentar copsar allò que ens diuen els mitjans de comunicació. La sensació ha estat bona, evidentment amb matisos. Tot, diuen, és opinable. El problema està en saber on comença la llibertat d’un i on s’acaba la de l’altre. Què he pogut veure en l’acampada. Una mica de tot. Persones normals fent ús de la paraula dient coses que jo no crec, d’altres expressant conviccions que no compateixo, i d’altres, fent servir el mateix sistema, la paraula, per dir coses que podria estar d’acord. Què ha de fer por?. Fa por la forma en com s’expressa la gent, sense limitacions i normalment amb respecte. I què aconsegueixen aquestes persones?, ser escoltades?, un reconeixement?. No, un aplaudiment que informa als altres de que no estem sols els ciutadans i ciutadanes que fins ara no hem sabut organitzar-nos per dir prou a tota una hisenda de mentides. La por a ser escoltats?. No. Qui parla lliurement no té por, és qui se sent agredit qui la pot exercitar. És clar que aquestes mini assemblees són del tot idíl·liques, perquè no es prenen decisions, cap!, no es pot, no hi ha capacitat, però sí que es pot canviar part del sistema si tots anem, organitzadament, civilitzadament, harmònicament, a defensar allò que ens han robat: la paciència i el respecte per la política i els polítics. He sentit acusacions molt greus contra els polítics i els banquers. No sé si és veritat o no, la gent sospita que sí, que tenen raó, que són uns “xoriços”. Els cartells que estan penjats per tot arreu expliciten aquest malestar social. Però què farem quan aquesta protesta popular que s’estén per tot el país s’apaivagui?. Qui haurà tret conclusions sobre tot això? Per què hauran servit?. A mi m’ha agradat passejar-me com a mer espectador per l’acampada. M’hagués agradat intervenir, però no ho he fet, i us diré perquè: he cregut no tenir la suficient llibertat per a fer-ho. No sé si ha estat una mera suposició, però era l’aire que es respirava. Pertànyer a una manera de pensar determinada, a una organització concreta, pot ser no ben vingut per la majoria dels allí presents. Espero que de totes les reflexions dels acampats es tregui quelcom de profit i no es quedi en un no res.
Sabem que les organitzacions humanes són imperfectes, però hem de procurar no utilitzar les mateixes estratègies del qui critiquem, i això, reconec, és molt difícil. Defenso les paraules com expressió de llibertat. Per si s’ha despertat en mi un cert pessigolleig, un estat d’alerta que em fa recordar temps passats. He vist una dona gran amb un altaveu reivindicant la República. Un grup d’estrangers buscant informació. Està tot molt ben organitzat. Un parell d’homes de diferents edats que deien que diumenge no aniran a votar perquè això no és fer democràcia. I tenen raó, la democràcia no és només anar a votar, però tampoc no és no anar-hi per no fer-li no sé quin joc a l’estat. S’equivoquen, però és la seva decisió. El que vull dir és que quan li dones la possibilitat d’expressar-se a una persona, es poden dir moltes coses, bones i dolentes, i que sempre, sempre, és la naturalesa humana, hi haurà qui les utilitzarà per a enredar-nos. Hem de canviar la democràcia, hem de fer-la forta i espero que aquests concentracions de ciutadans i ciutadanes lliures siguin el primer pas, decisió i contundent, per aconseguir-ho.
Visca la llibertat! Sense llibertat no hi ha democràcia i sense democràcia no hi ha serveis públics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada