ull de verècula

4.360.926.-

Aquesta és la vergonyosa quantitat de persones aturades que té el nostre país, però la xifra no pot ser l’excusa perfecte perquè la patronal i el PP desmantellin els drets laborals que tan han costat de guanyar durant la democràcia en aquest país. Les persones en situació d’atur, amb prestació i sense, no poden ser la diana del tot s’ho val per guanyar-se el vot dels desesperats i dels qui temen estar com ells en un temps indefinit. No es tracta ara de posar-se les mans al cap, ho havíem d’haver fet quan estàvem al 8% i no al 21% de taxa d’atur. No són números, no és la loteria de nada ni dels cecs, són persones que s’ho estan passant molt malament, que et fan sentir que qui té una feina és un privilegiat, i això no és, perquè la culpable de tot això no és la classe treballadora, que és en tot cas, qui paga les conseqüències. Un país que malbarata el seu potencial humà, que prima la precarietat i la inestabilitat laboral per sobre, perquè uns quants guanyin un rals de més, és un país sentenciat al fracàs i l’empobriment.

Durant més d’una dècada hem alimentat que els joves, més precaris i més ben preparats que mai, ara no tinguin possibilitats de trobar una feina en condicions, malgrat haver estudiat una carrera, dos màsters i dominar tres o quatre llegües. Que hem fet del fracàs escolar una cantera de mà d’obra barata, que hem obligat als nostres especialistes a fugir del país, perquè aquí ningú no els volia, que hem animat a l’auto-ocupació, com si aquest país no tingués massa pimes i micro-empreses. I a tot això, què?, continuarem deixant que ens prenguin el pèl?. Crec que a vegades no volem mirar, amb la maduresa que es correspon, allò que tenim al nostre voltant. Mireu dons el programari electoral de cares a les properes eleccions i penseu qui ho posa tot molt negre, qui té la solució passant per les retallades, qui no es mulla mentre esmola les tisores i qui dóna i fa propostes realistes i mira cap endavant. Qui no et deixa amb el cul enlaire! I qui somia amb coses impossibles. Després reflexioneu i preneu la vostra decisió. Jo, com us podeu imaginar, la tinc molt clara. Votaré, però no amb els ulls tancats, a ICV, i si fa alguna cosa que no m’agrada li faré saber que amb el vot no es juga, ni tampoc amb les esperances perdudes.