ull de verècula

El debat sobre els salaris dels nostres polítics.-

Enceto aquest tema amb la possibilitat de caure en la demagògia de la generalització i del qüestionament de la quantitat en sí, però crec que, amb mesura, és un debat que de manera interessada va sorgint mica a mica en determinats moments de la vida social del nostre entorn. En un moment en què el mileurisme és considerat per molts com una quantitat desitjable i per altres com un tresor, sense tenir en compte que ara tenir en una feina amb un salari normalet (normalet per uns quants, és clar!) i més o menys estable és, o ens volen vendre que és, un privilegi, de tant en tant van sortint algunes dades en els mitjans de comunicació en referència als sous i indemnitzacions dels nostres polítics, com és el cas de les dietes cobrades en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on es concentren, en 39 càrrecs, la quantitat de 240.000 euros en dietes, a les quals s’han de sumar els salaris corresponents (no per sota del 60.000 euros l’any). Parlat de quantitats pot semblar demagògic i segurament ho és. El debat s’hauria de centrar en les funcions i responsabilitats lligats als salaris, i pel que diuen les notícies, la relació entre la quantitat rebuda per assistir a una reunió i la “responsabilitat” no es correspon amb la feina feta. I encara més en un moment en què les retallades en els serveis públics són enormes. No caldria racionalitzar algunes despeses de la nostra política? O seguirem sufragant als partits polítics a càrrec de la despesa pública?. Ho sento, però és difícil escapar a la temptació de criticar la quantitat perquè sí.

És evident que la política i les formes de fer política han de canviar. Els salaris dels nostres polítics s’han d’adequar al grau de responsabilitat i a la seva dedicació, però també a l’entorn. No discuteixo si un salari de 60 o 80 mil euros o més és molt o poc, segurament està. No entro en el debat sobre si això evitem que els polítics es puguin vendre al millor postor, la realitat ho desmenteix i en tot cas si un polític es deixa comprar, la llei ha de ser molt més contundent amb ell, millor dit, “hauria de ser”, que amb la resta de ciutadans, perquè en teoria el polític ha de tenir un plus que un ciutadà normal no en té, representa l’interès general (o hauria de), i per tant no haurien de tenir cap mena de protecció especial per ser-ho, al contrari, haurien de ser molt més vulnerables en l’aplicació de les lleis, sobretot en cas de prevaricació, abús de poder o corrupció, com ara el cas de l’exalcalde del PP d’un poble madrileny, Villabilla (sí, amb “b” alta), que es va gastar 2000 euros en sms per a entrar en un concurs per guanyar un Porsche. Com deu entendre aquest personatge l’Administració Pública i l’interès general? (a sobre no sabem si després d’enviar quasi 500 sms el va guanyar).

En aquest país hi ha molta gent que es pensa que robant s’és més llest i a sobre que és normal i que va amb la nostra manera de fer. La corrupció és el que ha de sortir a la llum i, per què no, també el patrimoni i els salaris reals que cobren els nostres representants legals, però fins i tot vaig més enllà, també saber a on van quan es posen malalts, a quina escola van estudiar o a on van els seus fills, etc, i així sabrem fins a quin grau aposten per allò que és públic i quan guanyen gràcies a la política (comissions, conferències, empreses, assessoraments, dietes, regalets, etc.). No per xafarderia, com diuen alguns, sinó com a transparència democràtica perquè tothom sàpiga amb qui se les juga i si després d’abandonar la política aquesta persona és més rica o no que quan va ingressar.

Això dels sous és un tema molt sensible, sobretot per a qui en guanya menys que tu.