La Llei d’Arxiu i Documents de
Catalunya diu al seu art. 19.1 que “s’entén per document tota expressió en
llenguatge oral, escrit, d’imatges o de sons, natural o codificat, recollida en
qualsevol mena de suport material i qualsevol altre expressió gràfica que
constitueixi un testimoni de les funcions i les activitats de l’home i dels
grups humans, amb exclusió de les obres d’investigació o de creació”; d’altra
banda, el Manual d’Arxivística i Gestió Documental, imprescindible, diu a la
seva pàg. 74 que “un document és el testimoni de l’activitat de l’home fixat en
un suport perdurable i que conté informació”. Caldria estudiar les
conseqüències de l’adjectiu “perdurable”,
perquè quan parlem de documents electrònics d’arxiu, el terme perdurable pot
ser molt discutible i al meu entendre serveix per a introduir la preservació
com a una funció bàsica de l’arxivística moderna, però dit això, i seguint allò
que diu el Diccionario del Ministerio de
Cultura espanyol: “un document d’arxiu és el testimoni material d’un fet o
acte realitzat en l’exercici de les seves funcions per persones físiques o
jurídiques, públiques o privades d’acord amb unes característiques de tipus
material i formal”. D’aquesta definició, que per cert trobo molt encertada, em criden l’atenció dues qüestions: una, “que
és un testimoni material” i l’altre
(admès per tothom de l’ofici), “que és el testimoni d’un fet o acte de les persones en l’exercici de les seves funcions”.
Bé, anem per parts. El tema de la
perdurabilitat en els documents electrònics és més que qüestionable, de fet
ningú no sap quan de temps es poden “preservar” i fins i tot encara es
discuteix i s’investiga “el com”, per tant és un tema molt obert que res té de
“material”, ja que és del tot intangible. Dit això, en realitat voldria parlar
del concepte “document d’arxiu”, perquè en la terminologia actual sembla que
ens podem oblidar d’un tema importantíssim per la defensa de la transparència:
les falses còpies i els documents falsificats i falsejats. Sóc de la opinió que
bona part d’aquests documents són exemple i una mostra més de l’activitat
humana, sobretot tenint en compte que es faci de manera sistemàtica i ordenada,
tot i que il·lícitament amb la intenció de delinquir, per aquesta raó,
prescindir d’aquests tipus de documentació equivaldria a conservar documents
d’una societat ideal que no ha existit mai. Falsos documents sempre han
existit, raó de més perquè en l’actualitat, un cop detectats es puguin tractar
com a documents d’arxiu. Després s’hauria d’estudiar l’encaix que haurien de
tenir dins d’un expedient, però aquest ja és un altre tema diferents. El cas
Bàrcenas és un bon exemple de falsedat documental aparent en sèrie (llibres,
actes i anotacions comptables, emails i un llarg etcètera), i en tindríem d’altres
(Millets, Blesas, Condes, Dias Ferrans i fins i tot personatges d’aparent
noblesa). Tenim tots els ingredients per a un fons documental. Una qüestió
seria quin nom hauria de rebre aquest fons (fons Bàrcenas, fons PP ...).
Tècnicament, especificar l’organisme productor és també assenyalar als
culpables d’una acció constitutiva de delicte, per tant, queda més que demostrat
que l’arxivística és molt més útil que
una “simple qüestió de cultura”, no és un museu, no és cultura popular, és la constatació
fefaent de l’activitat humana, per tant, ens hauríem de replantejar el concepte
de document d’arxiu i adaptar-lo a les noves realitats (de suport i de
concepte).
