ull de verècula

La globalització i les comarques gironines
Vivim en una economia immersa en una profunda i ràpida transformació dels sistemes de producció i d’organització del treball així com de les normes que regeixen les relacions laborals.

La globalització és avui una realitat. Els intents de de-construcció de l’Europa social són fruit del desgavell polític, però que tenen una intencionalitat econòmica pròpia, com a prova les darreres sentències sobre el dret de vaga de la Unió Europea, com ara el cas Viking. L’economia s’ha convertit a la política. La política s’ha convertit a l’economia.

A nivell global, des del sindicalisme de classe i nacional, tenim molt reptes i molt diversos: des de l’organització dels treballadors i treballadores en realitats cada cop més diverses, fins i tot hostils, fins la protecció dels drets sindicals més bàsics; des d’haver de tractar amb empreses multinacionals, passant per ocupar-nos d’aquelles relacions laborals considerades atípiques a fer front al fenòmen de la globalització en totes les seves vessants. Per a enfrontar-nos a aquestes reptes sóc de la opinió que necessitem una organització internacional forta. En aquest sentit la Confederació Sindical Internacional (CSI) ha de tenir capacitat per poder convertir-se en referent mundial, però també ha de tenir capacitat per poder-se organitzar a nivell nacional i també amb capacitat per dissenyar estructures internacionals que influenciïn i afectin a tots els treballadors a nivell local. Això significa que hem de ser capaços de marcar la diferència entre les lluites locals (o bé compaginar-les) al mateix temps que canviem les nostre formes de lluita globals.

La força de CCOO com a sindicat nacional i de classe té les seves arrels en la nostra feina i en la manera com desenvolupem i negociem els convenis col·lectius, que són, com sabeu, el mitjà fonamental de fer realitat les nostres reivindicacions. Només quan els treballadors i treballadores podem exercir els nostres drets en el treball som capaços de reivindicar un repartiment just de la riquesa. Només així es pot contribuir a l’equitat, al consens i a la cohesió en la societat i aquest és un dels papers vertebradors que exerciten les comissions obreres.

En realitat la pròpia globalització,tal com l’entenem ara, es podria convertir en el repte més important que tenim els treballadors i treballadores, i per suposat els sindicats del món. La globalització ha alterat la relació entre el capital i el treball, i per tant ha canviat els fonaments sobre els que es van determinar els salaris i les condicions de treball. Aquesta nova realitat determina un nou espai on el conflicte social està més viu que mai.

En un món globalment interconnectat, amb la praxis d’un liberalisme econòmic que tendeix a defensar les polítiques de lliure canvi (laissez faire), que només afavoreixen als rics, deixant a la majoria lluitant per la supervivència o veient com aquesta anomenada classe intermitja va perdent cada vegada més drets i cada vegada més poder adquisitiu, cal una major i millor organització de la classe assalariada. En el nostre veïnatge global, la rebaixa de les normes laborals i de les condicions de treball, en qualsevol lloc del món, posaran en perill de manera inherent les normes i condicions superior de cada país. La classe assalariada hem d’enfortir la nostra solidaritat global més enllà dels nostres propis idealismes i altruïsmes. Ho hem de fer perquè serà la única manera de poder-nos defensar, però també per pur egoïsme com a individus.

Els desafiaments globals s’han convertit en problemes locals (Nylstar, Panasonic, Lewi’s, etc.). Les solucions a la majoria dels problemes que tenen les empreses ja no es troben en el propi centre de treball, a vegades ni el la mateixa ciutat o país, fins i tot ni en el mateix continent. La línia de fons és clara: si els sindicats volem continuar sent importants pels treballadors i treballadores, si volem marcar una diferència, les accions sindicals nacionals i internacionals han d’adaptar-se per globalitzar la solidaritat i canviar la globalització.

Per poder explicar l’estat de la qüestió econòmica hem de fer una mica d’història. El 1993 Espanya tenia la despesa pública (en percentatge del PIB nacional espanyol) més baixa de tota la Unió Europea. L’any 2006 no només continuàvem tenint la despesa pública més baixa de l’Europa dels 15 (38,5% del PIB) sinó que aquest percentatge era molt més baix que el que teníem l’any 1993 /45%). Com tots sabeu, les conseqüències d’aquesta austeritat tenen múltiples conseqüències sobre les persones. Una d’elles la coneixem molt bé, sobretot perquè s’està parlant molt darrerament, és el dèficit en infrastructures, que inclouen el transport, els sistemes de comunicació i energia, per posar alguns exemples concrets i que nosaltres patim directament.
Aquest dèficit de despesa pública és, al meu parer, un dels principals instigadors de les tensions territorials (desgraciadament molt rendibles per a la resta de comunitats autònomes), però que amaguen la causa principal: precisament la manca de recursos públics.

Si ens aturem breument a mirar les dades sobre la despesa social espanyola i catalana (transferències públiques i serveis públics en el seu conjunt –sanitat, educació, habitatge, immigració, salut laboral, etc.-), és a dir, tot allò que garanteix la cohesió social i la qualitat de vida, també som el país europeu que menys inverteix. Estem quasi bé a la meitat del que es gasta la resta dels 15. Qüestió que ajuda a explicar perquè tenim aquests índex tant baixos de productivitat i competitivitat. Precisament, perquè els països que són més competitius i eficients econòmicament són els que tenen una elevada despesa pública, aquells que ofereixen seguretat laboral i protecció social.

Si l’Administració Pública, en general, no actua en conseqüència i deixa de mirar el dia a dia i els rèdits electorals, anirem per bon camí, si les coses continuen com fins ara només farem pegots i mai resoldrem els principals problemes del nostre país.