ull de verècula

Els salaris
Espanya encapçala el rànquing en la pèrdua de poder adquisitiu de la Unió Europea dels 15, per això una de les apostes fortes del sindicalisme ha de ser el de la lluita contra la precarietat salarial.
L’evolució dels salaris en la negociació col·lectiva tenen una tendència clara a estancar-se, malgrat que les xifres declaren una lleugera millora. En un context fort de creixement econòmic i de creació d’ocupació, amb la incorporació massiva de persones immigrades al mercat de treball en condicions de precarietat fa que, en una situació de dificultat de caràcter econòmic, les persones que treballen en aquells sectors de baix valor afegit siguin les que tenen més possibilitats de ser afectats per la dinàmica inflaccionista i siguin l’expressió més dura dels problemes generats pel nostre model de creixement econòmic. D’aquí la necessitat d’una política salarial més forta en la negociació col·lectiva. Per aquest motiu l’Acord de Negociació Col·lectiva no hauria d’haver-se signat, perquè nosaltres hem d’exigir la dignificació del salari mínim interprofessional; perquè hem de conquerir una millora real i efectiva del poder adquisitiu dels salaris i perquè, més enllà de les campanyes mediàtiques, la única manera d’aconseguir-ho és no signant convenis a la baixa, o dit d’una altra manera, dir una cosa i fer-ne una altra. D’aquí la importància de la inclusió de la clàusula de revisió salarial sense limitació de vigència. No pot ser que la revisió salarial sigui un dels elements de la negociació dels convenis col·lectius. A més a més, la negociació col·lectiva ha d’intervenir sobre el conjunt del salari; perquè s’han de rebutjar les dobles escales salarials; perquè s’han d’eradicar les desigualtats per raó de gènere; perquè és importantísim eradicar els baixos salaris estructurals i fer desaparèixer els salaris nets per sota dels 1.000 euros, però no per una qüestió de màrqueting, sinó perquè és de justícia social.
En les darreres dades de l’Eurostat –l’agència estadística de la UE- es reflexen com, des de l’aplicació de l’euro com a moneda única, els preus han pujat a Espanya un 7% més que en tota la zona euro. Malgrat això, els salaris bruts (abans dels impostos i de les cotitzacions a la SS) continuen essent un 40% més baixos que la UE dels 15. En el millor dels casos, els salaris espanyols han perdut sis punts de poder adquisitiu en relació als països que formen part de la moneda única. És evident que els responsables de la puja de preus han estat els especuladors de les nostres butxaques, sobretot en el ram dels béns i serveis i la construcció
I per acabar d’amanir la situació dels salaris, tant el Banc d’Espanya com el Banc Central Europeu adverteixen que la pujada de salaris pot fer créixer, encara més, la inflació. Però com diu un articulista, això ara ja no s’ho creu ningú, no només perquè el salari mig ha caigut malgrat el fort creixement econòmic, sinó perquè algunes companyies espanyoles que cotitzen a borsa es repartiran més de 3.000 milions d’euros de beneficis; perquè els preus que estan supervisats i regulats han pujat per sobre de la inflació estimada pel 2008; perquè el beneficis de la banca espanyola van créixer un 20% fins el setembre de 2007; perquè els ingressos per comissions bancàries han crescut un 12%; perquè som l’únic país on pujen les tarifes telefòniques; perquè la tarifa del telèfon mòbil ha pujat un 300% més que a la resta d’Europa.
En conclusió, cada cop que pujen els tipus d’interés les famílies es resenteixen i els diners se’ls porta el banc o la caixa corresponent. Cada cop que es frenen les pujades dels salaris pujen les rendes del capital. Cada cop que s’arrelenteix l’activitat econòmica es destrueix ocupació i per tant el sindicalisme de classe i general perd poder. I cada cop que es baixen els impostos s’afavoreix als més rics i es perjudica als més desafavorits.
Durant aquests darrers anys hem vist com creixien molt les rendes del capital (només cal mirar els beneficis empresarials de les grans empreses, per no dir d’aquelles que no ho justifiquen comptablement) i un estancament (quan no davallada) de les rendes del treball. Cal recordar que l’índex de preus al consum ha arribat al 4,8%, el nivell més alt des de 1997 i que aquest té una incidència directa en les butxaques de tots els treballadors i treballadores.
El nostre país té un dels índex més alts de pobresa (el 18% de la població). Un dels factors que han contribuït a la polarització en la distribució de la renda a Espanya han estat les reformes fiscals iniciades a partir dels anys 90, que van beneficiar a les rendes més altes, com succeeix ara amb l’impost de patrimoni i de successions.
En aquesta afirmació de CCOO com a sindicat de classe i nacional, és molt important la defensa de la igualtat (en sentit general), com a valor social. No vull entrar en el tema de les desigualtats, perquè requeriria d’un altre espai, però cal constatar alguns fets importants: la segmentació salarial, el paper de la immigració, en positiu, pel que fa a la nostra economia, la inclusió formal, que no real, en els plans d’igualtat. En el sentit de que continuen sent les dones, en la immensa majoria, qui exerceixen hegemonònicament els drets de conciliació, qui, malgrat la igualtat legal, continuen tenint menys possibilitats de promoció laboral, cobren menys salari que els homes (malgrat que el nivell formatiu sigui manifestament superior) i tenen un nivell de temporalitat major que els homes.
Estic convençut que mentre les dones no formin part de les meses de negociació i dels organismes de representació, sempre passarà el mateix. Però aquesta no és només una “tasca” que han de fer i defensar les dones, ens correspon a tots, especialment també als homes per la clara desigualtat que exercim davant les dones, per tant aquesta responsabilitat també és i ha de ser compartida.