ull de verècula

Quan Hobbes i Maquiavel s’alien (2a. Part)

La mentida és sempre un acció conscient contra la veritat. El fenomen de la veritat és un acte que condemna la relació entre el bé i el mal. Si la veritat no és mai absoluta, de quina mena de veritat parlem?. El concepte no és senzill d’explicar, des del punt de vista gnosgeològic té una certa semblança al concepte infinit, per tant, evitaré entrar en aquest terreny. La veritat té a veure amb la forma com es construeixen els arguments per poder arribar a una conclusió concreta, per tant la veritat es pot mutar i convertir-se en mentida i viceversa. Però, què és el què realment és?. Tot depèn de la relació que hàgim construït al voltant d’ella. En una altra categoria, per exemple, en les relacions humanes, les mentides solen construir-se sobre fets aparentment vertaders. Qui les practica, a vegades, se les acaba creient i aleshores les converteix en fets immutables, per tant són persones abocades a viure en un món irreal que han de reconstruir contínuament. La mentida és la veritat del covard, perquè és incapaç d’assolir un nivell mínim de maduresa intel·lectual i emocional per poder viure en un món que no comprèn i per tant cal transformar. El Príncep de Maquiavel n’és un exemple de la literatura que els mals polítics intenten aplicar a la seva petita quotidianitat. És un reacció de poca envergadura moral. Sobretot perquè els imitadors del Príncep no solen tenir la seva talla creativa.
És normal trobar-se personatges patètics al nostre voltant que es creuen posseïdors del poder d’estar per sobre dels altres, ells són els qui es pensen amb el dret de terminar, segons quines circumstancies (d’altra banda sempre que això els afavoreixi), el que convé fer o no. S’exerciten en restar la capacitat de reflexió a les persones del seu voltant. Tenen, a vegades, l’art de la persuasió i en determinades ocasions prenen càrrecs de cert poder dins les institucions. És aquí quan entra en lloc l’art de les paraules, unes paraules mesurades i construïdes a mida de les persones que les volen escoltar, persones que actuen deixant anar les baixes passions incapaces de reaccionar davant les temeritats a canvi de presumptes premis que solen arribar, quan arriben, tard i malament, perquè no sempre el que es promet es pot complir. L’estudi de l’ètica contextuaritza aquests casos en determinar el grau de responsabilitat col·lectiva quan es practica allò de “la finalitat justifica els mitjans”.
Hi ha tres elements singulars que no se solen tenir en compte. El primer és el temps; el segon és més circumstancial: la responsabilitat; i el tercer és impredictible: les conseqüències.
La conjugació d’aquests tres factors solen portar, d’entrada, a un clímax, erroni de gratuïtat, és a dir, d’haver aconseguit sense cap cost el fi proposat. En segon terme apareixen el dubtes, en determinades ocasions, fins i tot, els remordiments (a valgut la pena?, ha estat equilibrat el cost?, què hem deixat pel camí?). Durant un període de temps indescriptible (perquè depèn dels casos), apareix una mena de parsimònia que es confon amb una aparent sensació de pau, d’equilibri, però és quan apareix la reacció, és a dir, les conseqüències, i per tant, la por i el caos que van construir la traïdoria. És el moment del desequilibri, és el moment de la manifestació del vertader estat de la qüestió. El temps situa les coses al seu lloc, la responsabilitat passa la factura adequada i la gravetat de les conseqüències depenen de la dimensió moral i de la resolució final.

Continuarà ...