ull de verècula

Quan Hobbes i Maquiavel s’alien (1a. Part)

La naturalesa humana sempre ha estat motiu d’estudi per part de la filosofia. És habitual vestir-la d’una certa moral que ens ajudi a entendre les dificultats de composar un escenari suficientment panoràmic per abastar tota la condició humana, però també hi ha hagut alguns intents per despullar-la de tot judici moral o ètic, entès des de la perspectiva de tradició catòlica europea, com ha estat el cas de Nietzsche.
La història de la filosofia ha fet prou evidents els avenços sobre aquesta doctrina de caràcter més moral que sociològica, i ha sabut trobar uns límits raonables als elements teòrics que descriuen comportaments i actituds humans.
En aquest sentit s’ha fixat molt en els individus, fins i tot separats de la col·lectivitat. Una col·lectivitat poderosa que continua necessitant d’un model o pauta de comportament que els faci sentir segurs. Aquest és el paper del líder, amb múltiples i complicades vessants on la psicologia ha sabut detectar diferents patologies que fan del líder la possibilitat dels extrems.
Aquest equilibri natural de la naturalesa humana s’ha de reconstruir contínuament, de manera incessant, sense descans possible, perquè és condició de tot ésser humà buscar allò anomenat felicitat. Aquí és quan entra Maquiavel, fins i tot en les societats més modernes o en qualsevol organització social. Només quan es treballa per un objectiu simple s’és capaç de superar l’individualisme, però fins i tot així, sempre hi la “temptació” (i sóc conscient de que no és un vocable desprovist d’intencionalitat moral), d’intentar deslligar-se del grup per evidenciar un relleu, alguna cosa més que ens faci ser diferents dins de la col·lectivitat. Aquest conflicte entre la relació individual i col·lectiva no ha estat resolt per cap estructura social coneguda. És, moltes vegades, una permuta falaç del nivell dels interessos individuals a favor d’uns tercers. Aleshores apareix Hobbes per domesticar els nostres instints. Què preval en les nostres societat actuals?: una aliança inconscient, però estratègica entre el domini del llop i la justificació dels mitjans. La conclusió sobre aquest procés és l’autodestrucció. Només quan el lideratge és suficientment fort i cohesionat sobre totes les estructures socials, els homes i les dones caminen per aconseguir un únic i senzill objectiu. És exactament el mateix que passa en un partit de futbol: els interessos individuals s’uneixen, de manera momentània, per aconseguir un fi concret: fer un o més gols. Per tant conèixer els límits de la condició humana és important per poder dominar la nostra naturalesa com a éssers humans.
Un camí del tot equivocat pel pragmatisme corrent seria qualsevol tipus o expressió d’idealisme, això sí, sempre des del punt de vista de la incoherència entre el que es fa i es diu.
L’element més comú de la naturalesa és, malgrat que no hauria de ser així, la baixa passió, o dit d’una altra manera: la traïdoria. Normalment sol ser fruit de la covardia, de la inseguretat i de múltiples incapacitats inconfessables que fan possible la unió de tot allò que, raonablement, ens hauríem d’avergonyir si ho haguessim de confessar en privat. Sempre es sol vestir amb la mentida.

Continuarà ...