ull de verècula

Los girasoles ciegos. A propòsit del jutge Baltasar Gárzón.

Ahir vaig anar al cinema a veure una d’aquells films que faran història i que haurien de tenir un gran èxit.
Ha estat una sort que hagi coincidit amb el debat que ha suscitat el jutge Garzón, com a mínim ara es sentirà parlar del tema.

Sembla increïble que continuem posant pals a les rodes a retrobar-nos amb el nostre passat!. Això demostra el tipus de país que som i el tipus de democràcia que practiquem. Crec que som l’únic país europeu que intenta fugir del seu passat amb l’excusa moralista i irracional de no obrir velles ferides.
Jo crec que malgrat és tard, aquest és un bon moment per explicar amb claredat i sense pors que l’únic govern legítim, el republicà, va ser enderrocat per un cop d’Estat i que la nostra anomenada transició va deixar molt que desitjar en la seva “aparent” aposta per redreçar les coses en el nostre país. I explicar-ho sense por. Explicar que la nostra Constitució va aprovar com a bona una bandera que no era legítima, que era la franquista, i que molts no veiem com a nostra, precissament pel passat i el simbolisme que té!, i que també es va aprovar un inme franquista (i sort que no té lletra!), jo encara me'n recordo quan de nen cantava allò de "Franco, Franco tiene el culo blanco ..."
Por ser obrir velles ferides vol dir posar les coses allò on han de ser, no només posar els colors a qui van practicar la barbàrie i el faixisme sinó posar a l’abast de les nostres Lleis aquelles persones, encara vives, perquè paguin pel què van fer. És que això només ho veiem normal si es tracta d’Argentina, Xile o amb els nazis?. És que els franquistes, amb els seus aparells de repressió i de control, no van practicar el genocidi, la violència, la tortura, la violació, etc.?

“Los girasoles ciegos” es basa en una novel·la que porta el mateix títol escrita per l’Alberto Méndez que no comentaré. La “peli” en qüestió narra un dels moments més abandonats i oblidats de la nostra història i per això, a part de que està molt ben feta, ha de formar part del nostre patrimoni en la memòria que alguns encara ens intenten robar.
No us explico l’argument, perquè l’heu d’anar a veure, però posa de manifesta quina mena d’Espanya van trencar els colpistes i quina ens van deixar. Després d’una guerra terrible que va durar, de manera incandescent, quaranta anys, amb gran repressió i enormes limitacions de les llibertats i drets públics i personals.
És molt important que la gent més jove sigui conscient del què va passar al nostre país. A nosaltres ens han educat per mirar cap a un altre costat i és del tot imprescindible que els nostres intel·lectuals, en totes les facetes de la creació, posin en el lloc que pertoca de la nostra memòria, les enormes i constants barbaritats que l’exèrcit i la societat feixista van fer amb el beneplàcit de tothom, Església inclosa.
No podem oblidar. Hem de recordar i intentar recuperar la dignitat negada durant tant de temps, fins i tot en aquesta democràcia nostra, de totes aquelles persones que van viure aquella època de la nostra història, algunes d’elles, cada cop menys, encara vives. Aquelles qui són els testimonis directes i irrefutables de la barbàrie, la persecució i la intransigència de tot allò que fos considerat perillós pel règim dictatorial franquista i els seus àmbits d’influència social.
Avui vivim aquesta herència, i pel·lícules com aquestes ens fan reflexionar sobre qui som i d’on venim.

No dubte i aneu al cinema a veure-la!