ull de verècula

Comentari a la situació de la classe treballadora a Espanya. Una comparació amb els països de la UE-15 i EEUU. Article presentat per Vicençs Navarro, Marta Tur i Miquel Campa.

La revista “El Viejo Topo” acaba de publicar un extens article sobre la classe treballadora espanyola comparant-la amb els índex econòmics de l’Europa dels 15 i amb els EEUU.
En ell utilitzen arguments que des de fa temps s’estan utilitzant per CCOO i que presumiblement no han estat publicitats com caldria.
Comença indicant que el nivell de riquesa d’un país no s’ha de mesurar en termes del PIB perquè dona una imatge parcial i transfigurada de la realitat. Tenint en compta l’indicador d’unitat de poder de compra, Espanya, durant el 2007, estava a la cua dels 15 i per tant tenia un nivell de riquesa baix.
L’argument sobre aquesta situació té la temptació d’explicar-se per la llarga dictadura de Franco, cosa que n seria possible en altres països europeus que es va recuperar en poc més d’una dècades de tremendes guerres mundials, i en aquest sentit per què Espanya no s’ha pogut recuperar després de la dictadura?. Segurament, sota el meu parer, això té o ha influenciat en el creixement econòmic, però no crec que expliqui el per què de la nostra situació, que té més a veure al nostre model econòmic i fiscal i la mentalitat de curt de mires de la nostra patronal, en general. També posa de manifest el fracàs del model de creixement econòmic nord-americà per ineficaç i que no s’entén que sigui model de no res.
El nivell de productivitat és un valor que ha estat utilitzat per les patronals per a carregar contra els treballadors i treballadores i estrènyer encara més les seves condicions de treball i en termes d’eficiència social i en la decisió d’empitjorar les condicions de treball, sobretot quan no hi ha representació sindical o quan intenten fer el cant dels planyiders davant les administracions i la opinió pública. És cert que el nostre nivell de productivitat ha pujat una mica, en termes generals, però la realitat demostra que des de 1989 creix a un ritme exageradament lent. Qui és el responsable?. Estic segur de que no em posaré d’acord amb el pensament conservador i liberal de la classe empresarial.
A Espanya s’ha creat molta ocupació de molt baixa qualitat i de molt baixa remuneració salarial, però també es treballen més hores que a la resta dels països dels 15, per tant, quin sentit té treballar tantes hores per a continuar sent tan poc productius?. Què està passat?. Dons que el factor fonamental de la relació entre les condicions de treball i els salaris a Espanya és simplement una vergonya nacional.
No comparteixo la idea dels autors de que l’indicador de les hores treballades per any, és a dir, la mitjana dels convenis col·lectius pactats i signats entre els agents socials i econòmics, sigui el reflex de la feblesa dels sindicats a Espanya. S’oblida que els convenis col·lectius tendeixen, i de forma clara, a disminuir el temps de treball, una altra cosa és la picaresca sobre les hores extres que serveixen per a intentar aconseguir un nivell salarial raonable dins de l’anormalitat dels baixos salaris. Per tant, aquesta dada és infundada, no certa o poc contrastada (com a mínim).
El model sindical europeu tampoc no és homogeni i per tant, posar als sindicats en un mateix sac i amb un mateix nivell d’influència i d’intervenció social és una equivocació. A cada país governen formes diferents de fer sindicalisme i amb models de concertació social i negociació col·lectiva diferents.
Per tots és sabut que això de les estadístiques tenen múltiples lectures.
Un altre tema és el de la despesa pública, en el cas espanyol és especialment preocupant per les seves limitacions.
Que les dones s’hagin d’incorporar encara més al mercat de treball és una evidència que fa més de 10 anys que CCOO està dient.
El creixement de la productivitat no es resolt amb més immigració, encara que ajudi. Les persones immigrades no han competit, dins el mercat de treball, amb els autòctons. És ara, en temps de crisi, i amb una pràxis de polítiques socials i laborals inadequades que pot alimentar el conflicte interacial, és a dir, la xenofobia com ja està passant a Gran Bretanya, amb vagues xenòfogues particularment preocupants i perilloses. Però amb això tampoc ningú no ha volgut fer cas als sindicats.
La taxa de desocupació a Espanya, ja ho he dit en altres ocasions, és altíssima, però això no sembla preocupar en excés als nostres governants, a no ser que això passi factura electoral.
En relació als salaris hem crescut a pas de tortuga i a sobre coixa. Tenim els salaris propis d’adolescents en primera ocupació. Els nostres salaris són escandalosament baixos, els més baixos de l’Europa dels 15 i que a ningú no se li acudeixi sumar els dels alts comandaments ni dels banquers perquè llavors la foto surt realment desenfocada. Aprofito aquest comentari per tornar amb el tema de la indemnització per acomiadament. Mentre que la patronal pretén rebaixar-los pels treballadors i treballadores, no tenen cap mena de vergonya de repartir dividends de beneficis o d’aplicar-se a ells mateixos, indemnitzacions milionàries (en euros). És, com deia un cantant: un es-cán-da-lo.
Nosaltres hem crescut en desigualtats, aquesta és una trista realitat conseqüència d’un mal model econòmic i una mala política fiscal. També som el país que més diferències tenim entre les rendes més baixes i les més altes. Per cert, és immoral i inverosímil que un empresari digui que ingressa menys que un assalariat quan fa la seva declaració de la renda. Això passa en el nostre país, i el nivell de persecució del frau fiscal és ridícul en relació a la quantitat de diner negre que corre.
Està clar: a major desigualtats major pobresa. Aquesta és la fórmula que han practicar des del capitalisme groller que hem viscut fins ara, sota el beneplàcit de quasi tothom. Per això aquest país continua sent diferent, encara que ens vulgui fer creure i convèncer que som un país desenvolupat. Un país en vies, estudiava quan feia primària, un país en vies que no acaba de desenvolupar-se com cal.