ull de verècula

El sindicalisme a llatinoamèrica segons Antonio Baylos

Antonio Baylos té la seva residència a la ciutat de Parapanda on ha penjat un interessant article per parlar de la situació del sindicalisme als països llationoamericans.
Estic completament convençut que el sindicalisme, com a moviment social, ha estat un dels principals responsables en la conquesta i estabilització de drets econòmics i socials, però com diu el mateix Baylos, també de la lluita per la dignitat humana en general.
El magnífic article que ha publicat avui situa quin és i ha estat el panorama del moviment sindical durant i després de les diferents dictadures de l’Amèrica del sud.
El sindicalisme llatinoamericà ha sofert un procés llarg i dolorós d’afebliment i agressió que ha portat a la disminució de la presència social i a un aïllament sever en la participació de les polítiques econòmiques i socials i la seva discusió. Això ha permet la privatització de llibertats i la quasi nul·la influència i privació d’elles. A Xile, Argentina, Uruguai, Brasil i Paraguai on la fragilitat del sindicalisme s’ha reproduït durant l’època de les dictadures però també en democràcia. La conseqüència de tot això ha estat la desregulació de les relacions laborals, la privatització dels serveis públics i la desaparició de l’economia de la veu dels treballadors i treballadores organitzats, la destrucció dels sistemes públics de protecció que ha estat substituït per models i empreses privades. Aquesta inexistència general de protecció davant l’atur i les abusos empresarials, on l’Estat és còmplice en l’increment del poder empresarial, on la lliure extinció dels contractes de treball deixa, encara més, més profunda la marca de la precarietat que ve acompanya d’una forta restricció dels drets de vaga i de l’ús del conflicte com a manera de reivindicar i declarar les injustícies socials.
Tot això té una repercussió molt negativa en el moviment sindical i la capacitat de construir un futur millor i esperançador.
Els sindicalistes tenen restringides les seves mínimes facultats de representativitat, i en ocasions són assassinats impunement. I en absència de sindicats apareixen les ONG’s com a suplents i interlocutors davant del treball assalariat. En aquest espai, els sindicats europeus internacionalistes tenen moltes coses a fer i a dir. La solidaritat entre treballadors en un món globalitzat no es pot entendre com una almoina pagana o com unes vacances socials, s’ha d’actuar, però amb projectes concrets i mirant sempre d’intentar ensenyar a pescar i mai no donar el peix abans.