ull de verècula

Sobre els usuaris de RENFE i la reiterada proposta de la patronal d’abaratir l’acomiadament

En determinades ocasions hi ha persones o grups de persones que s’auto elegeixen com a representants d’algú o d’algun col·lectiu. En aquesta ocasió hi ha un senyor que diu que em representa en un afer, però que jo no tinc ni el gust de conèixer, ni a ell ni a les seves propostes (amb les que fins i tot podríem arribar a estar d’acord), però que en cap cas ha consultat amb ningú i tot i així s’autonomena portaveu dels usuaris de Renfe que fan el trajecte Girona-Barcelona. D’entrada ja em sembla de mala educació que algú parli en nom meu sense el meu permís; en segon lloc no entenc (i a tenor de què) els responsables de RENFE i Adif es posin a escoltar a un senyor que té com a carta de presentació haver muntat un motí en un trajecte de Girona a Barcelona. Torno a insistir, potser estaré d’acord amb les seves propostes. En tercer lloc perquè em sembla que als interlocutors vàlids no se’ls fa ni cas (entre ells als sindicats majoritaris). Així que, quan sentiu que hi ha algú que parli en nom vostre, primer esbrineu qui és i què demana, si és que abans no us heu queixat, no sigui que en nom vostre algú negociï per algun interès desconegut. I no és que ningú hagi de demanar permís per a res (entendreu la ironia?), sinó que com a usuari habitual de la RENFE (això sí, encara des de fa por), ningú no ha vingut a explicar-me les seves intencions durant les hores de trajecte que hem perdut. Perquè puc entendre això de les obres de l’AVE, fins i tot que es necessiti aturar un tren en determinades ocasions, però el sentit de canvi d’hora no l’entenc (i segur que hi ha una explicació!). És igual parar el tren a les 8,30 h. del matí, que 10 minuts més tard o a l’inrevés. O fer cua tren darrera tren a una hora que a l’altre.
I com que d’interès també en tinc com a treballador i sindicalista, no comparteixo la demanda patronal quan amb tanta insistència reclama, fins i tot en temps de crisi, abaratir l’acomiadament (evidentment perquè els resulti més barat i no pas per ajudar a l’economia en general). La meva proposta és completament a la inversa, el que s’ha de fer és garantir la ocupació pujant la indemnització per acomiadament. De 20 a 60 dies per any treballat (en el cas per causes objectives, organitzatives i econòmiques) i de 45 a 140 en el cas d’acomiadaments no justificats (els improcedents). D’aquesta manera segur, però que segur, que els empresaris que fan servir els acomiadaments com a forma d’externalitzar les pèrdues s’ho pensarien més d’una vegada. D’altra banda, també és segur que, amb un pla de viabilitat de l’empresa, els representants legals del treballadors i treballadors i els propis sindicats no tindran cap inconvenient en arribar un acord per salvar l’empresa que realment estigui passant un mal moment, no aquelles que vulguin aprofitar aquesta crisi per a continuar fent l’agost a costa dels treballadors i treballadores. Per descomptat que la proposta de dies concrets ha estat fruit d’una immensa improvisació, però la idea va per aquest camí.