ull de verècula

Sobre la corrupció política i el Partit Popular

Deia Groucho Marx que la política “és l’art de buscar problemes o no n’hi ha, trobar-los, fer una diagnosi falsa i aplicar el remei equivocat”. Aquesta demoledora definició expressa molt bé una part del sentiment popular vers la política en general. A les antípodes de la concepció aristotèlica, la qüestió sobre el concepte de què és la política no sembla haver-se convertit en l’ideal d’un ofici que ha d’estar al servei de tothom.
Sobre la política i els polítics sembla que penja l’espasa de Damocles de la desafecció, aquell vell sentiment que va néixer durant el liberalisme de finals del segle XIX i que avui, vista les experiències, no sempre s’ha aconseguit alliberar.
Des de que vaig sentir a un conegut polític del PP dir que literalment allò de que “estic en política per a guanyar diners” només faig que mirar cap a les terres valencianes. El mal que ha fet no ha estat a la classe política sinó a la política mateixa. Prevaricacions, cacicades, usurpacions, etc., han estat una praxis massa estesa per tota la Península que ha esquitxat a persones de tots els colors polítics del nostre panorama nacional espanyol i català.
La vergonyosa trama corrupta de l’anomenat “Bigotes”, de Francisco Correa i del mateix president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps és l’evidència d’un mal que s’ha estès per la política: la corrupció. Però aquest no és un fenòmen local, mireu el què està passat a la Gran Bretanya. El poder no hauria de corrompre la noble pràctica de la política.
El problema rau sobre el perquè de l’ús de la política com a eina de poder per aconseguir lucres personals. Traduint: la política no pot ser una mera gestió dels béns de la comunitat i molt em temo que té a veure amb les mateixes definicions que surten als diccionaris i a els múltiples webs: la política com a instrument de poder; la política com a forma de govern sobre els altres; la política com a poder de decisió sobre una majoria; però en cap cas es parla de la política com a forma altruista de governar democràticament i sota el principi del bé comú accions encaminades a millorar les condicions de vida de les persones que representa. És a dir, defensar els interessos generals sota els criteris de màxima transparència, lleialtat al programa electoral, consens sobre les persones que representa, defensa dels valors del partit, entre ells els valors de la democràcia, la solidaritat, la cooperació, la bona fe, etc. Aquest plantejament d’entendre la política com el més majestuós dels oficis, per la seva enorme responsabilitat, fins i tot en el sentit heroic per tot allò que comporta estar al servei dels altres, de la societat que vol representar i per la qual treballa, fugint dels mèrits personals, d’allò que s’ha anomenat la persuasió del poder, etcètera, no la veig enlloc. I tot això neix por una certa estètica de la classe política com a “casta” superior que allunya als polítics dels qui els han posat en el poder de governar, entès com a possibilitat de dirigir estratègies per aconseguir millores generals. Un polític ha d’estar en campanya tots els dies de la seva vida, però no d’una manera falsa, sinó amb humilitat i creient-se realment el que fa. No vull dir que no n'hi haguin!.
La política es veu allunyada de la ciutadania perquè hi ha elements que condueixen sense remei aparent a aquesta conclusió: els polítics surten per la TV, als diaris, a les ràdios, per tant són personatges importants; van ben vestits, perquè s’ha de tenir cura de la imatge personal; parlen o solen parlar molt bé, per tant, transmeten valors i ideologies, opinions que creen d’altres opinions i que no tothom és capaç de fer, per tant els veuen diferents; a més a més, si tens certes responsabilitat vas en cotxe oficial, el que t’amaga més i et distancia de la resta dels ciutadans i ciutadanes, o rodejat d’una comitiva. Tots aquests elements peculiars i reals com la vida mateixa fan, sense voler-ho, que la classe política, sigui del partit que sigui, no puguin evitar d’allunyar-se dels seus ciutadans i ciutadanes. Quina seria la solució al problema?, doncs la proximitat, el trepitjar, com fan alguns, els carrers de les ciutats i els pobles; tocar a les persones i cridar-les pel seu nom; fer-los entendre que són humans, com ells; treballadors, com qui més; assequibles, com qualsevol., però sobretot fent allò que diuen què faran i si no poden que ho expliquin (tothom té dret a canviar d’opinió i a equivocar-se, fins i tot els polítics), però la informació és fonamental. Una informació veraç i senzilla sobre la presa de decisions dels partits i dels seus polítics.
Reconstruir el concepte de política és fonamental per a dur al lloc que li pertoca al difícil ofici de fer política, com la tasca més honorable que pot fer un ésser humà al servei de les persones. Per això s’ha de perseguir, sense impunitat, a qui la utilitzi en benefici propi, perquè el mal que fa dura més que una vida, es queda arrelat a l’ADN de les persones i fa que el món no funcioni com caldria.
Recuperar la confiança en la política és fonamental perquè la democràcia continui progressant i això vol dir proximitat i transparència.
Als polítics corruptes se’ls hauria d’aplicar la inhabilitació permanent per càrrec públic. Haurien de ser assenyalats com la vergonya del país; separats de qualsevol responsabilitat col·lectiva. Si no salvem la política, què i qui haurà de governar en el futur les vides de tantes persones?.