Daniel Ortega, la il·lusió perdudaL'any 1989, durant el 10è aniversari de la revolució sandinista, vaig tenir l'oportunitat de viatjar fins a Nicaragua amb el desaparegut Comitè de Solidaritat amb Nicaragua de Girona, del qual en formava part (del viatge es va fer un video que fa poc ha tornat a córrer pels Instituts i centres cívics de la ciutat de Girona amb motiu de no sé quin aniversari de l'agermanament Girona-Bluefields).
En aquella aventura, perquè ho va ser, en l'experiència de viure un món que no he tornat a viure, ja vaig veure algunes coses del sandinisme de l'època que no em van agradar, i no em refereixo únicament al cert presidencialisme de Daniel Ortega. De fet, ja es sentien algunes tímides veus contràries a algunes pràctiques d'Ortega amb els afers polítics i també personals. Aquestes crítiques han vingut a explicar, amb els anys, la situació actual dels paràmetres polítics i morals d'en Daniel Ortega, President de Nicaragua gràcies a l'extrema dreta d'aquell país. Aquesta cosa que semblava inexplicable fa poc més de vit anys és avui una realitat: la conversió perversa d'un líder polític convertit a l'extrema dreta. Un home que ha maltractat psicològicament als seus, al seu poble, a qui ha venut socialment, els ha condemnat econòmicament i els ha enganyat políticament, però no des d'ara, sinó des de l'entrada de Violeta Chamorro fins al Govern d'Alemán, tots dos presidents ultra dretans. Avui Ortega governa (mana, millor dit) gràcies al suport incondicional dels seus antics enemics, gràcies als vots i el consol d'Alemán. Aquest és l'esperpèntic camí d'un revolucionari cap a l'extrema dreta, el camí cap a la dictadura d'un personatge que ha avergonyit als qui van ser dels "seus", per ambició persoal, per "amor" al poder i a l'absolutisme dels diners. Avui Nicaragua està pitjor que fa trenta anys, i en Daniel Ortega és un dels màxims responsables de les misèries del seu poble, potser és qui té més responsabilitats en tot això, perquè ell va donar esperances a un poble que ha estat traicionat pel seu propi líder, és i ha estat això: un traïdor i un alimentador de misèries i mort.
2 comentaris:
Per què serà que la gent, quan toca poder, es transforma? Per què els ideals només ho són quan es lluita per ells? Per què quan es té l'oportunitat de transformar un ideal en realitat, no es fa?
Hola Silvia,
Sempre tinc l'esperança de que no totohom sigui corromput pel poder. Hi ha d'haver gent que no ho faci.
De fet, quasi bé per definició, els ideals deixen de ser-ho quan s'aconsegueixen, ara bé, s'han d'aconseguir i mantenir, cosa que em sembla més dificil encara. He tingut l'oportunitat de conèixer a algun sandinista que ha mantingut els seus ideals, fins i tot patint a Ortega. Suposo que sempre dependrà de les persones.
Gràcies de nou pel teu comentari.
Publica un comentari a l'entrada