ull de verècula

Uns pressupostos sense progressivitat fiscal

Aquest cap de setmana me l’he passat malalt, però no m’he pogut resistir d’escriure aquest comentari al bloc. Fins i tot la indignació ha pogut amb el malestar corporal.

La progressivitat fiscal és un principi recollit a la Constitució Espanyola, segons el qual, la pressió fiscal serà major en funció dels ingressos que s’obtinguin (art. 31 de la CE).
Alguna cosa em temia quan el passat 23 de juny el PSOE es va tirar enrera amb un acord amb IU-IC per aprovar, al Congrés dels Diputats, una reforma fiscal caracteritzada per una major progressivitat fiscal.
Aquest país té necessitat un bon sotrac polític (no que uns guanyin o perdin eleccions), necessita posar als polítics en el seu lloc, d’acord, no amb les seves proclames, sinó amb les seves accions polítiques, i està clar que, en temes econòmics, no s’han vist diferències substancials entre els governs del PP i ara els del PSOE. I és tot una llàstima!, perquè aquesta no és l’esquerra que ens mereixem la classe treballadora d’aquest país.
Incrementar els impostos indirectes, com ara l’IVA, mentre desapareixen d’altres, com el del patrimoni i el de successions i no gravar més el rendiment de capitals no sembla que sigui una política que hagi d’afavorir a la classe treballadora del nostre país, ni a la mal dita (no vull dir maldita!) classe mitjana, que sembla que tothom que tingui un salari per sobre del 1.500 euros se n’hagi de sentir part. A mi em sembla que, intencionadament, el tema de la pressió fiscal s’ha enfocat malament: primer, perquè no es tracta d’haver-nos de comparar amb la resta d’Europa, on els salaris, per començar, són molt més alts que a casa nostra i no diguem el nivell de protecció social; segon perquè no es tracta de discutir si estem o no d’acord en tenir més pressió fiscal (jo crec que sí, però acord amb la nostra realitat), sinó a qui se li ha de pujar (a qui paguem per tot o a qui durant dècades s’han estat enriquint a costa nostra a base de desgravacions fiscals, paradisos fiscals, etc.)
Aquesta crisis havia de ser una clara oportunitat (sembla que perduda) per a posar algunes coses clares i atacar el frau fiscal, eradicar l’economia submergida, fer desaparèixer els paradisos fiscals, recuperar l’impost de successions i el de patrimoni, elevar el darrer tram de l’IRPF per sobre del ridícul 43%, equipara les rendes de capital i les plusvàlues de les grand fortunes a les rendes del treball (és a dir, passar del 18% fins allà on toqui), exigir que les societats d’inversió (les SICAV), on només es cotitza per un 1% que s’arribi al 30%, com la resta de societats.
Amb aquests mesures aprovades pel Consell de Ministres, la crisi la pagarem els de sempre i els que guanyen més continuaran brindant amb Moët Xandon i només alguns afortunats i afortunades podran brindar, si s’escau, amb alguna canyeta de cervessa. Aquesta és cultura dels nostres governants, diluint la despesa entre tots, sembla que es paga menys i els rics continuen igual d’ufanosos com sempre.