ull de verècula

Bargalló, Laporta i Reagrupament.

L’altre dia, quan en Bargalló va dimitir de Reagrupament per discrepàncies amb la resta de la direcció, vaig pensar que ERC ja podia respirar tranquil•la, perquè el circ de la política començava el seu joc sense cap mena de possibilitat de canvi. No és que defensi a Reagrupament, qui em coneix sap que no sóc independentista i el que penso sobre l’independentisme, però em sembla que l’opció dissident no és tan democràtica com la dels que en principi es quedaven. Em sembla que fer una assemblea sense cap mena de control i oberta no és, precisament, un model de democràcia a seguir (ja sé que també ho fa un altre partit d’inspiració independentista). La qüestió és que, un cop dirimides les diferències personals d’en Bargalló, sembla que en Laporta ja pot aspirar a la Presidència de la Generalitat, encara que sigui amb un brindis al sol (encara que ja se sap que en política tot és possible i no se sap de cert on aniran a parar aquests gestors convertits a polítics).
No sóc cap gurú de res, però crec que el panorama polític català està molt definit i hi ha poques possibilitats de provar fortuna amb experiments que comencen a trontollar només començar. No tinc ni idea del què ha de passar, però suposo que el que jo opino també coincideix amb altre gent que no som del món de la política.
Aquest escenari és fantàstic pel PSC, perquè així aconsegueix trencar la dinàmica d’ERC i de pas s’obre la possibilitat a que tinguin menys representació al Parlament. Al PP li va de conya perquè ja té nous enemics, i a IC tampoc no li pot anar malament, perquè es pot treure de sobre un cert radicalisme nacionalista que darrerament semblava voler-li disputar al catalanisme progressista que es situa entre l’independentisme clàssic i el més agosarat. A CiU tampoc li interessa gaire que el vot d’ERC es vagi esmicolant, perquè només li pot quedar l’opció de governar amb el PSC, i això de la socio-vergència no sembla que pugui inspirar gaires alegries alhora d’anar a votar.
Queden 8 mesos per les eleccions, és poc i és molt. Els i les polítics ho tenen molt difícil per aconseguir tornar les esperances a la ciutadania perquè creguin en ells. Hauran de fer molta pedagogia i fer veure que les disputes no són pel pur poder, sinó per defensar un projecte polític i de país concret, el que ells creguin, però sense entrar en la bronca per la bronca, perquè llavors només aniran al circ romà els qui els agradi la sang i el fetge i, afortunadament, això no ho aguantarà ni Déu i després tindrem un Parlament cada cop més deslegitimat i tothom dirà que la culpa és dels altres i de nou, tothom només es mirarà el melic, i apa!, tot a començar de nou.
Crec que ens cal una regeneració política per a recuperar la credibilitat sense haver-nos de situar per sobre del bé i del mal, una lliçó d’humilitat no estaria malament i una gran dosi d’il•lusió seria fantàstic per a retrobar-nos, com mai, amb el veritable esperit de la política: que no és la de tirar-se els trastos pel cap, sinó defensar els interessos del qui diuen representar, que no som uns altres que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país amb els nostres problemes quotidians.