ull de verècula

Per una reforma laboral com cal.
Estaria disposat a una reforma del mercat laboral si … Va por ustedes!

A banda de l’impresentable ex president Aznar, amb una actitud impròpia d’una persona que ha ocupat el més alt càrrec del govern d’un País, que diu molt de la classe de persona que és i que no ajuda gens a donar exemple entre els més joves (perquè si un ex president pot fer tota classe de gestos i comentaris, perquè no els ha de fer qui no té intenció d’ocupar cap càrrec públic?). Li he estat donant voltes a això de la reforma laboral. Sóc de l’opinió que una reforma laboral és necessària per a corregir totes les mancances que té el nostre sistema i estaria disposat a reformar-lo, si estigués en les meves mans (molts pensaran que per sort no!) si es donessin una sèrie de circumstàncies:

Estaria disposat a trencar l’oferta contractual actual. Només en deixaria dos tipus de contracte, un de fix i un d’eventual, tots dos a temps complet o a temps parcial. Un a una major protecció per acomiadament, l’eventual (no eventual indefinidament!), i un altre sense quasi indemnització per acomiadament, però alto!, si es donessin una sèrie de condicions:

1) Que les administracions públiques reforcessin la inspecció de treball per garantir que es compleix tota la normativa laboral respecte a la salut dels treballadors i treballadores i la s’incentivessin estratègies de responsabilitat social de les empreses, en formació, promoció, etc. Això també hauria de passar amb l’Administració Pública, on s’haurien de controlar les empreses públiques, de manera que no fossin una font d’externalització de riscos.
2) Que es creés un organisme públic de fiscalització de les empreses, de manera que fos impossible la desviació de capitals, el frau fiscal, la confusió entre allò que és de l’empresa i de l’empresari i la seva família (dinars, desgravacions per benzina, IVA, etc.) i que s’auditessin, amb rigor, els seus beneficis i les seves pèrdues.
3) Aleshores els treballadors i treballadores podríem cobrar en funció de la situació de l’empresa. M’explico: entre un 30 i 40% dels beneficis (després d’haver fet els pagaments d’impostos corresponents, els salaris, les despeses, etc.), anirien destinats a inversions purament empresarials; entre el 20 i el 30% dels beneficis anirien destinats a repartir-los entre els treballadors i treballadores d’aquella empresa (sumant-li a una part fix del salari) i la resta es guardaria per a previsió de fons per a pagar indemnitzacions i per quan vinguessin maldades i pels salaris dels propis empresaris. És evident que els percentatges podrien canviar. Aquesta és una proposta, com es veu, una mica en veu alta Tot el salari cotitzaria a la seguretat social, sense topalls, absolutament tot, i aniria acompanyat d’una nova distribució de la pressió fiscal, fent que els guanys que no provinguis del treball (borsa, accions, etc.) paguessin IRPF al mateix nivell que les percepcions salarials.
4) D’aquesta manera, es creixeria en productivitat, perquè tothom quedaria compensat, i els treballadors i treballadores anirien a una empresa o una altre en funció de la seva pròpia competitivitat, per tant, les menys competitives s’haurien de posar les piles, etc.
5) En un món dualitzat, els treballadors i treballadores eventuals haurien de percebre una indemnització substanciosa en cas d’acomiadament improcedent, i si fos per causes objectives (sempre plenament justificades davant l’autoritat laboral), que cobressin en funció de l’esperança temporal del contracte i en relació a la multa que posaria l’Administració per incompliment de contracte. Garantint, en el cas d’acomiadament improcedent, la tornada a la feina i el pagament dels salaris de tramitació, amb totes les cotitzacions pertinents. D’altra banda s’hauria de crear un mecanisme que canviés la filosofia de les empreses de treball temporal, de manera que certes professions molt específiques, poguessin disposar dels millors professionals en determinades ocasions en una borsa de treball eminentment eventual, el que no ha de ser sinònim de precari.
6) Paral•lelament, no es podrien encadenar els contractes eventuals, que sempre haurien d’estar lligats al controls de l’administració i dels agents socials i lligats a la seva causalitat.
7) S’hauria d’acompanyar d’un pla complet de modernització de les administracions, amb més simplificació i més activitat en el territori, menys burocràtiques i més àgil en resoldre els problemes concrets de les empreses i treballadors.
8) Una nova regulació de les empreses financeres, on els beneficis també haurien de repercutir en la societat, atès que bona part d’ells són directament proporcionals als clients que tenen i per tant seria de difícil repartiment individual.
9) No es tracta de nacionalitzar res, sinó de racionalitzar l’ús i control de l’economia d’un país. Que també haurien de controlar l’activitat de les empreses nacionals en tercers països (comunitaris o no), perquè es comportessin seguint unes normes ètiques estipulades prèviament.

Els riscos serien compartits, però amb una certa dignitat per totes les parts.
Què suposaria aquesta proposta tan vagament explicada?. La persecució del frau fiscal, el repartiment, proporcional, de les responsabilitats, el compliment de la llei, l’augment dels ingressos fiscal, el sanejament dels comptes públics, més beneficis empresarials, més riquesa, més protecció social a tots els nivells, millors condicions de treball i de vida, més confiança en el sistema públic en general, millor implicació social empresarial, més i millor participació dels agents socials en la gestió empresarial. En fi, una vida millor. L’empresari (a tots els nivells) continuaria guanyant diners, els treballadors i treballadores no es veurien explotats, l’Administració Pública tindria recursos suficients per a administrar-los entre els ciutadans i ciutadanes i seríem més eficients.

Algu pot dir que és una proposta imprecisa, i tindrà raó, m'he assegut a l'ordinador i apa, a escriure, però no és del tot improvisada i com tot en la vida: es pot millorar.