ull de verècula

Les Cambres de comerç i la proposta d’esclavitzar els joves.-

Aquests dies he llegit i sentit la increïble manca de seny dels qui proposen un contracte dirigit al sector més castigat per la precarietat i l’atur (els joves), sense protecció social ni dret a l’atur (com si estiguéssim a Hollywood, per cert, una expressió que en el seu dia va molestar molt a una part de la patronal gironina representada en la FOEG).

La proposta d’aquest grup d’empresaris neocons de segona categoria que tenim per les espanyes de la CEOE, m’han obert les ganes d’opinar una mica amb la indignació del qui enten que és una tremenda barbaritat.

En realitat jo pensava escriure sobre una altra cosa: de les Cambres de comerç, indústria i navegació, a propòsit de les seves properes eleccions.

Si em permeteu, faré un breu resum del que són i per què, les Cambres oficials avui.

Fent una mica d’història, les cambres oficials de comerç, indústria i navegació varen ser creades per un Reial decret el 1886, reconeixent com a tals les associacions voluntàries de comerciants industrials i naviliers. Però no fou fins el 1901 que no es van convertir amb caràcter d’establiments públics i ja el 1911, amb la Llei de Bases, no s’establí el model d’adscripció forçosa, pagament obligatori de quotes i se’ls amplià les funcions públiques que tenien atribuïdes. Aquesta situació va continuar fins la Llei 3/1993, de 22 de març, bàsica de les cambres oficials de comerç, indústria i navegació. És a dir, no es va modificar la seva regulació fins a 83 anys més tard, i a sobre canviant poca cosa.

Com deia, és curiós que aquesta nova Llei (83 anys més tard de la darrera) no va modificar la personalitat jurídica de les cambres oficials i continuava amb una tradició inalterada, definint-les com a corporacions de Dret públic. A Catalunya tenim una regulació pròpia, la Llei 14/2002, és a dir, quasi un segle més tard de la de 1911. Es pot considerar, doncs que les cambres són hereves de la Llotja de Mar, del Consolat de Mar i la Junta de Comerç. Institucions que no acaben d’encaixar amb un sistema modern com l’actual.

La Llei diu que les cambres han de tenir una estructura i un funcionament democràtic, i aquí és on li veig que la cosa no acaba de funcionar. Encara que parlar de democràcia avui és parlar d’una democràcia incomplerta (o dit d’una altra manera, una democràcia que no és en la seva totalitat és una democràcia que ha de venir, per tant no se li pot dir estrictament democràcia en la seva globalitat, però aquest és un altre tema). Com deia, les Cambres tenen com a finalitat la representació, promoció i defensa dels interessos generals del comerç, la indústria i la navegació i la prestació de serveis a les empreses que exerceixin les activitats indicades, sens perjudici de la llibertat sindical i d’associació empresarial i de les actuacions de les altres organitzacions socials que legalment es constitueixen. Però en realitat són una altra patronal amb vestit de Dret públic, i per què, doncs perquè els electors són les persones jurídiques o naturals, nacionals o estrangeres (per cert, no en conec a cap!), que exerceixen activitats comercials, industrials o navilieres en territori nacional.

La seva organització és aparentment senzilla. Els seus òrgans de govern són: el Ple, com a òrgan suprem, el Comitè executiu, que és l’òrgan de gestió, administració i proposta, i el president, que és escollit pel Ple de la manera com determini el seu reglament intern (si voleu més informació, la pròpia Cambra de Girona té al seu web informació més detallada sobre la seva composició i el sistema electoral).

Les cambres estan subjectes, en l’exercici de la seva activitat, a la tutela de l’Administració de l’Estat o de les respectives comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya. Aquesta funció tutelar comprèn l’exercici de les potestats administratives d’aprovació, fiscalització, resolució de recursos, suspensió i dissolució. Això també inclou la fiscalització de la Sindicatura de Comptes.

Avui, les veus més acaloradament positives, diuen que el paper de les cambres esdevé imprescindible per a la modernització i la competitivitat de les empreses catalanes en camps com la implantació de noves tecnologies, la formació permanent a les empreses, la promoció, el suport logístic, el foment i la projecció exterior i la creació de noves empreses, etc. I és cert, influeixen molt, però a tenor dels seus edificis, per exemple el de la Cambra de Girona, que se sembla més als vells edificis dels antics ministeris franquistes, un no sap realment si aquesta apreciació té l’abast que els seus precursors li volen donar. Jo sóc més partidari de defensar aquesta responsabilitat a l’Administració de la Generalitat de Catalunya i amb les conselleries corresponents. Per això quan parlem de racionalitzar l’Administració, no estaria de més, pensar en què fem amb les antigues Cambres Oficials (i no ho dic en el sentit de mantenir-les, si més no com fins ara).

En fi, torno a insistir. A la pràctica una patronal més. Així és com les he vist i viscut sempre. Per posar-vos un exemple inclòs dins la mateixa Llei 14/2002: en el seu capítol Vè defineix els òrgans de govern que abans he resumit i les seves funcions. I es preveu la presència al Ple de les cambres, amb plenitud de drets, de persones de reconegut prestigi nomenats a proposta de les organitzacions empresarials més representatives. És o no una clara presència del poder patronal?. La patronal ja té les seves pròpies organitzacions, no creieu?. Sé que és tradició, sobretot a Catalunya, mimar amb escreix al món empresarial, però ja comença a ser hora de mimar també a la classe treballadora, la que sempre acaba pagant els plats trencats pels altres. No demano un estatus social ni administratiu especial, demano una porció de la influència que gestionen els empresaris per a preservar i defensar els seus interessos en totes les institucions, inclòs el Govern, de manera que també els treballadors i treballadores, a través dels sindicats majoritaris, també tinguem veu dins del món empresarial, o com a mínim amb la mateixa força que tenen els empresaris a través de les cambres de comerç, on els treballadors som purs espectadors. Aquesta seria una pràctica que incidiria en la democratització de la nostra societat, poder participar també de les decisions que adopten les empreses sobre els seus treballadors i treballadores, compartir responsabilitat compartint informació i dret a decidir i a opinar, cadascú en el seu paper, però assumint que una empresa no és un propietat patrimonial, sinó que té persones dependent i per tant, la responsabilitat de l’empresa s’ha de gestionar també amb els criteris de les persones que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Una empresa no pot ser gestionada com si es tractés d’un cavall, d’una obra d’art o d’un vaixell. No, perquè tot el que afecta a l’empresa, afecta també a les persones i al seu entorn social i mediambiental (però aquest també és un altre debat).

La veritat és que feia dies que volia parlar d’aquest tema. El periodista Oriol Puig m’ho ha recordat en el seu bloc i li agraeixo, perquè malgrat aquests dies estic una mica embolicat, he pogut trobar un momentet per a ordenar algunes de les idees que, des de fa anys, em rondaven pel cap. Espero que siguin raonablement coherents. Ell mateix començava el seu comentari dient que la “FOEG i la Pimec han consensuat una candidatura única en les eleccions a la Cambra de Girona”. No és aquesta una clara injerència de les patronals?. Segurament, però del tot legal. Per acabar, de les 46 places a concurs, només 5 restaran cobertes per dones empresàries, i dic jo, si les Cambres Oficials tenen caràcter de dret públic, no han de complir la Llei d’Igualtat i proposar candidatures on es respecti la proporció del 60-40, és a dir, un màxim de 40% d’homes en les candidatures i un mínim del 40% en les dones?.
També hi ha una altra cosa que em crida l’atenció, i és la contradicció entre la defensa dels interessos públics, per exemple, no estar d’acord en rebaixar drets i proteccions de les persones treballadores i l’altre demanar, per exemple, aquest contracte cutre (que d’alguna manera ja va existir l’any 1995, dedicat als joves (un dels sectors més castigats per la precarietat i l’atur), sense cap mena de protecció social (sense Seguretat Social ni dret a l’atur i amb un salari més baix (com és possible?)). Vaja, una meravella de contracte, això sí, apunten els empresaris que serien molt flexibles en l’aplicació d’aquesta cucada de contracte (no entenc, en quin sentit?). Sort que aquest no és el dret públic que ha de dirigir la vida econòmica del nostre país. Per això, tenen sentit les Cambres Oficials al segle XXI?.