ull de verècula

Grècia com excusa per a l’especulació dels mercats financers.-

Quan les urnes no poden amb les esquerres, apareix la borsa i els especuladors d’alt standing per fer la feina que la dreta, per si sola, ha estat incapaç de fer. No ens enganyem, tot forma part d’una organitzada capacitat per aconseguir el de sempre: oligarquies de poder en mans dels poderosos (es diguin com es diguin).
Grècia ha estat un avís. L’avarícia dels governant grecs, sobretot dels conservadors, que han venut el país a la banca estrangera, sobretot l’alemanya, ha posar en mans dels especuladors de Wall Street, la sort d’un país, però sobretot dels seus habitants, aquells que no tenen cap responsabilitat sobre la crisi a la que els han dut i que ara volen esquitxar-nos a nosaltres.
Als EEUU i també a la Xina, que són els propietaris del deute extern nordamericà, els interessa molt que l’euro sigui una moneda feble per poder controlar els mercats internacionals.
El rumors, i com es paren els rumors?, sobre la situació financera espanyola, totalment infundat, té més mala llet del que sembla, d’entrada ajuda incondicionalment al PP i al seu barbut dirigent, però també dóna ales als sectors més conservadors del nostre país, encapçalats per la CEOE i també per alguns dirigents polítics de tots els colors de l’espectre parlamentari espanyol, quan reclamen una reforma laboral com a única recepta per fer-nos sortir de la crisi, com si fóssim burros!.
Més enllà de les barbaritats que està cometent l’actual govern grec, fent pagar la seva mala gestió a qui no té cap mena de responsabilitat (d’altra banda, com sempre!), en comptes d’aquell tímid discurs originari de canviar el capitalisme un cop haver après la lliçó, la cosa no ha fet que empitjorar: el capitalisme s’ha tornat més salvatge i res apunta a que els treballadors i treballadores (ja ho he dit en altres ocasions) hàgim de sortir de la crisi millor del que hem entrat. La conseqüència interessada de tot plegat és la de sempre, intentar abaratir els acomiadament, baixar els salaris, intentar perdre protecció social, fer retrocedir l’estat del benestar, baixa la pressió fiscal dels empresaris i de les rendes de capital, vestit, això sí, amb una suposada campanya d’austeritat que va dirigida, quasi exclusivament, a la retallada de la despesa social, és a dir, a empitjorar les condicions de vida i treball dels més febles, aquells qui tenen menys possibilitats de defensar-se, els més desafavorits.
Però si la conseqüència lògica d’aquesta campanya ultra conservadora hauria de ser l’enfortiment de l’esquerra, sembla que no acaba de produir-se, segurament pel seu desmembrament ideològic i les seves polítiques, allà on es governa, econòmiques de dretes, que no donen gaire marge, per no dir que gens, als seus votants potencials perquè els legitimin per a governar-nos.
La reducció de la despesa pública és del tot innecessària i incoherent amb l’esquerra. De fet és un 20% menor que la mitjana de l’Europa dels 15. Els esforços, també ho he dit en altres ocasions, s’han de sintetitzar en perseguir el frau fiscal. Només amb el que es defrauda podríem pagar tota la despesa derivada de la Llei de Dependència i crear miler de llocs de treball directes.
Al servei de qui està l’Estat? (ja semblo un anarquista!), al servei dels ciutadans o de les gran companyies com ara les farmacèutiques?.
Està clar que hi ha una estratègia planificada per fer trontollar els governs que no puguin agradar, d’això en sap un niu els EEUU, ho practiquen des de principis del segle XX. En aquesta guerra ningú no es queda a casa, i no serveixen els discursos, el que cal és actuar, però si us plau, que no siguin les borses qui governin als parlaments ni les multinacionals!