La defunció pública ha arribat a Catalunya.-

Feia dies que corria un cert nerviosisme per la Funció Pública catalana. Alguns afirmaven que allò que havia fet el PP a València, les Illes o Castella i la Manxa no ho faria CiU, perquè aquesta era una dreta més educada i moderna, però vés per on, que no només no ha estat així, sinó que vol aspirar a ser la guia d’occident en retallades i desprotecció social.

No sé quants dies durarà un Govern com aquest, segur que molts més del que m’agradaria a mi, tampoc no sé què deuen pensar els votants compulsius en les darrers eleccions autonòmiques i generals, però ara sí que sé que ho patirem i de valent.

Als pobres els volem més pobres!, aquesta podria ser una bona consigna del govern de la Generalitat. El pobres han de patir per poder gaudir del pocs moments de glòria i saviesa que els depara la vida (o sigui, CiU), no pot ser que un treballador estigui a l’alçada del qui mana, com pot ser que un treballadors sindicalista negociï amb l’empresari?, això no, és una desviació que s’ha de corregir!; com pot ser que un empleat públic tingui, a part de poc salari, alguns drets de per vida (laboral)?, tampoc poc ser, se’ls ha de treure!; com pot ser que una persona pobra gasti aigua de l’abastament públic?, això tampoc no pot ser (encara que alguns polítics s’emportin milers d’euros per anar a reunions, a part del seu salari!), doncs bé, tanquem les fonts públiques!, que comprin aigua embotellada perquè és més higiènic i més sa!.

El camí està traçat: desmuntem i venem l’Administració Pública, i com?, fàcil: tots els interins al carrer!, allò que doni diners li venem a bon preu a un empresari!, rebaixem els salaris dels empleats públics (que cobren massa!), no convoquem cap lloc de treball més (d’aquesta manera ningú no voldrà ser funcionari mai més!, encara que vulgui) i de pas intentem carregar-nos als únics que ens toquen els nassos: els sindicats. Per això: fora les subvencions! (no sabem si també les hi trauran a les patronals i als empresaris, per exemple subvencionant cotxes de luxe amb una reducció dels impostos que paguem tots i totes, de la benzina, de l’ús de la visa per dinars familiars, regalets, etc; o directament a empreses perquè es facin rics: com Raynair, per exemple, o amb reducció d’impostos a empresaris i als més rics ...) Ah!, i supressió dels “alliberats” sindicals, que són uns %$%$%$$·, i no es pot permetre.

En realitat es practica l’autoritarisme posant com a excusa una crisi que nosaltres patim i que no hem provocat, es desmantella el poc Estat del Benestar que teníem, i es trinxa la feble democràcia del nostre país.

No sé què ha de passar en el futur més immediat, però de ben segur que els ànims comencen a omplir la pica i quan la pica estigui plena, qui l’aturarà?.

El debat sobre els salaris dels nostres polítics.-

Enceto aquest tema amb la possibilitat de caure en la demagògia de la generalització i del qüestionament de la quantitat en sí, però crec que, amb mesura, és un debat que de manera interessada va sorgint mica a mica en determinats moments de la vida social del nostre entorn. En un moment en què el mileurisme és considerat per molts com una quantitat desitjable i per altres com un tresor, sense tenir en compte que ara tenir en una feina amb un salari normalet (normalet per uns quants, és clar!) i més o menys estable és, o ens volen vendre que és, un privilegi, de tant en tant van sortint algunes dades en els mitjans de comunicació en referència als sous i indemnitzacions dels nostres polítics, com és el cas de les dietes cobrades en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on es concentren, en 39 càrrecs, la quantitat de 240.000 euros en dietes, a les quals s’han de sumar els salaris corresponents (no per sota del 60.000 euros l’any). Parlat de quantitats pot semblar demagògic i segurament ho és. El debat s’hauria de centrar en les funcions i responsabilitats lligats als salaris, i pel que diuen les notícies, la relació entre la quantitat rebuda per assistir a una reunió i la “responsabilitat” no es correspon amb la feina feta. I encara més en un moment en què les retallades en els serveis públics són enormes. No caldria racionalitzar algunes despeses de la nostra política? O seguirem sufragant als partits polítics a càrrec de la despesa pública?. Ho sento, però és difícil escapar a la temptació de criticar la quantitat perquè sí.

És evident que la política i les formes de fer política han de canviar. Els salaris dels nostres polítics s’han d’adequar al grau de responsabilitat i a la seva dedicació, però també a l’entorn. No discuteixo si un salari de 60 o 80 mil euros o més és molt o poc, segurament està. No entro en el debat sobre si això evitem que els polítics es puguin vendre al millor postor, la realitat ho desmenteix i en tot cas si un polític es deixa comprar, la llei ha de ser molt més contundent amb ell, millor dit, “hauria de ser”, que amb la resta de ciutadans, perquè en teoria el polític ha de tenir un plus que un ciutadà normal no en té, representa l’interès general (o hauria de), i per tant no haurien de tenir cap mena de protecció especial per ser-ho, al contrari, haurien de ser molt més vulnerables en l’aplicació de les lleis, sobretot en cas de prevaricació, abús de poder o corrupció, com ara el cas de l’exalcalde del PP d’un poble madrileny, Villabilla (sí, amb “b” alta), que es va gastar 2000 euros en sms per a entrar en un concurs per guanyar un Porsche. Com deu entendre aquest personatge l’Administració Pública i l’interès general? (a sobre no sabem si després d’enviar quasi 500 sms el va guanyar).

En aquest país hi ha molta gent que es pensa que robant s’és més llest i a sobre que és normal i que va amb la nostra manera de fer. La corrupció és el que ha de sortir a la llum i, per què no, també el patrimoni i els salaris reals que cobren els nostres representants legals, però fins i tot vaig més enllà, també saber a on van quan es posen malalts, a quina escola van estudiar o a on van els seus fills, etc, i així sabrem fins a quin grau aposten per allò que és públic i quan guanyen gràcies a la política (comissions, conferències, empreses, assessoraments, dietes, regalets, etc.). No per xafarderia, com diuen alguns, sinó com a transparència democràtica perquè tothom sàpiga amb qui se les juga i si després d’abandonar la política aquesta persona és més rica o no que quan va ingressar.

Això dels sous és un tema molt sensible, sobretot per a qui en guanya menys que tu.

Sir Artur Mas i la màquina de retallar.-

El llop ha deixat que veiéssim una mica més que les orelles. Ara toca, com diria un altre President de la Generalitat de Catalunya, treure la destral i amagar les tisores. El peatge del milió de votants que aquest diumenge, amb franca alegria, van votar a CiU comença a veure’s. El govern se sent tant legitimat a retallar per satisfer els somnis de tot bon neoliberals que ja ni espera a que se li avanci el PP, se sent tant fort que els posa la catifa perquè l’imitin i així entrar en el ball de “a veure qui fa la retallada més gran”. No només és que el personal funcionari se li retalli el sou, que de per sí ja és una barbaritat, sinó que a més a més, la retallada serà doble, perquè també pujarà taxes i impostos directes, amb la qual cosa, l’esforç serà més gran pels empleats i empleades públic d’aquesta Catalunya deixada a la mà d’uns gestors que només veuen en la Funció Pública una màquina de fer diners. Així que ara ningú no es queixi d’haver votat a CiU!. Tenim el que ens mereixem (i jo crec que no tots).

I ara què?

El dia després d’unes eleccions solen ser plens de preguntes obertes, però en aquesta ocasió en les que les victòries (si és que les han hagut), han estat escasses, tenim per davant un futur desconcertant (i no en positiu), amb un programari del PP ambigu que fa tremolar, una embranzida dels mercats que apunten cap a un Estat del Benestar més escanyolit, i un PP amb les mans lliures per fer allò que li passi pel cap. Entre aquest panorama un seguit de partits d’esquerra, petits però lluitadors, han dibuixat un Parlament espanyol més plural que mai, però també més insuficient que mai (en el sentit de que mai hi havia hagut tants partit representats). Ara toca la reflexió d’aquells que s’han enfonsat, i les reflexions d’aquesta mena sempre són dures i solen ser equivocades, perquè ningú no vol admetre els seus errors, encara que siguin descomunals. La reflexió que inciten els resultats electorals passa per un desgavell de l’esquerra contemporània, per insuficient i per la caiguda esgarrifosa del PSC-PSOE. Ha de preocupar que CiU, a Catalunya, i el PP a les Espanyes hagin tret uns resultats excel·lents. Què ha passat amb el vot dels indecisos?, s’ha anat a la dreta?, què ha passat amb l’abstenció?, com que s’ha quedat sense passar per les urnes, la conseqüència és que li ha donat el poder al PP. I no, no crec que el PP sigui el mereixedor de res, són de la opinió que ha estat la mala gestió del PSOE qui li ha regalat el poder amb un llacet blau. CiU, mentre tant, pot patir el miratge de que les retallades donen pedigrí i suport, però això només es pot explicar com a conseqüència de l’abstenció. Qui pensi que quan més poder tinguin més fàcilment cauran s’equivoquen, i en tot cas, en el cas de que fos així, poden fer tant de mal en el govern que ens costarà molt poder recuperar tot el que ens deixarem i ens deixem pel camí. L’abstenció fa mal a la democràcia. Com a alternativa està el vot en blanc, conegut i poderós. Malament. El producte de tants anys treballant d’esquenes a la població ha fet que la desafecció política sigui el recurs fàcil i volgut perquè la dreta, que tant ha treballat per aconseguir, torni a governar sense cap mena de vergonya. No, no hi ha revolució, no hi haurà marxa enrere. Sense donar la cara, amb noms i cognoms, no hi ha revolució possible. La radicalitat està molt lluny de l’anonimat, es troba en el compromís i en la responsabilitat. També en la possibilitat de l’equivocació i la oportunitat de la rectificació, però aquest és un altre debat que potser encetaré un altre dia.

Per anar acabant. Des de l’esquerra haurem d’anar construint un espai comú, però aquest no es pot alimentar sobre la base de confrontació perquè sí, ni sota la premissa que fer oposició els fa possible regenerar-se. No ho crec. El bipartidisme continuarà estant present durant molts anys. Es retroalimenta a base de les cagades dels altres contrincants, però pot ser que el PP visqui (com ja li va passar a l’Aznar),un temps regalat i que quan tornem a estar d’eleccions generals, la situació econòmica hagi millorat, però no per les barbaritats que haurà fet el Govern, sinó per la situació econòmica mundial. Aleshores el PSOE sortirà com l’opció més esquerrana. Molts s’ho creuran, però serà un miratge. Per això, cal que un immens esforç de generositat perquè els partits petits d’esquerra construeixin el seu ideari a poc a poc, però calant molt en la gent, sota la base de la sinceritat, l’honradesa, el rigor, la humilitat i les bones praxis.

Ens queda un túnel molt llarg i fosc per recórrer, però hi confio en que l’escletxa que s’ha obert amb ICV, acabi amb una manera de fer política caduca i obri un nou panorama on la gent del carrer, la que vota a les esquerres i la que es queda a casa perquè se sent poc representada, s’aixequi per canviar les coses definitivament i doni un gir a la política catalana i espanyola.

Salut i que la força ens acompanyi!.

VOTA ICV-EUiA. L'ÚNIC VOT D'ESQUERRES DE DEBÒ.

PER QUÈ LA SANITAT MAI HA DE SER UN NEGOCI COM PRETEN LA DRETA D'AQUEST PAÍS.-

height:360px; display:block; position:relative; z-index:2">