ull de verècula

Després de l’acord sobre les pensions , ara cal saber explicar-lo bé.-

Molts són els dubtes que ha generat un acord de tanta magnitud entre els sindicats majoritaris, la patronal i el govern, sense oblidar la participació del principal partit de l’oposició i la resta dels grups polítics amb representació a les Corts espanyoles. La tasca, no menys important que toca fer és explicar l´acord, i explicar-ho bé.
El nou model del sistema públic de pensions està basat en la flexibilitat i no en l'obligatorietat en l'edat de jubilació, però el què li ha quedat a molts treballadors i treballadores del nostres país és que edat de jubilació s'ha prorrogat fins els 67 anys..
Passem doncs a descriure com s'ha arribat a aquesta situació i quines han estat les claus de l'acord.
En primer lloc s'ha de tenir en compte un canvi en el panorama polític espanyol. Fins ara, el Govern de torn havia pactat prèviament amb els agents socials, les recomanacions sorgides del Pacte de Toledo (1995) a l'hora d'abordar reformes referents a les pensions. En aquesta ocasió, cal tenir-ho en compte, el Govern, de forma unilateral i, perquè no, il·legal, congela les pensions per a 2011 i anuncia una jubilació obligatòria i generalitzada als 67 anys. A partir d'aquest moment, com és sabut, es trenca el diàleg social entre els sindicats majoritaris i el Govern i s'anuncia una vaga general.
La vaga del 29 de setembre va ser determinant pel què ha succeït després. Cal dir també que la incorporació del Vicepresident del Govern, el super ministre Alfredo Ribalcaba, sembla haver ajudat en la consecució de l'acord.
La clau de volta, al meu entendre molt intel·ligent ha estat combinar la pressió, la mobilització, amb la proposta d'un gran pacte d'Estat que impliqués també a les altres forces polítiques i a la Patronal espanyola. S'ha de tenir en compte que el Govern també va anunciar la seva pròpia espasa de Damòcles: o hi havia acord o s'aprovava per decret. L'estratègia d'ampliar el marc de la negociació a la reforma laboral, la negociació col·lectiva, les polítiques d'ocupaciò, d'indústria, d'energia, de les Mütues (a proposta de la CEOE), recuperació del poder adquisitiu de les pensions, etc., pressionant perquè la Patronal s'incorporés a les negociacions, ha estat un èxit i una mostra de la gran responsabilitat i sentit d'estat dels propis sindicats de classe.
El panorama polític ha estat el següent: el 25 de gener, el Ple del C0ngrés dels Diputats, es van aprovar les conclusions de la Comissió del Pacte de Toledo, amb els vots a favor del PSOE, P, CiU i PNV, i amb els únics vots en contra d'IU-ICV, ERC, BNG i Na-Bai, amb les abstencions de UpyD i UPN.
La crisi s'ha fet servir d'escusa per a justificar retallada de drets. El Govern estatal ha adquirit severs compromisos amb la Unió Europea sobre l'apliacació de mesures dràstiques de reducció de la despesa, amb la creença de generar confiança als mercats financers, i aquest ha estat un dels problemes de l'acord: la manca d'intenció política.
De la proposta maximilista del Govern estatal de generalitzar la jubilació als 67 anys, fomentar allargar la vida laboral més enllà d'aquesta edat, eliminar la jubilació anticipada i parcial al què, finalment, ha quedat l'acord, hi ha notables diferències: es manté la jubilació als 65 anys si has cotitzat 38,5 anys o més i als 67 si tens menys de 37 anys cotitzats, amb la garangtia de manetnir el 100% de la pensió (cosa que el Govern no volia ni sentir parlar en un principi). Qui tingui 15 anys cotitzats, cobrarà el 50% de la pensió, de 16 a 30 anys, un 1,66% addicional per cada any i a partir de 30 anys, un 3,57% addicional cada any. A més a més, s'augmentarà la pensió a qui treballi per sobre dels 67 anys.
Pel que fa a la possibilitat de jubilació anticipada, el Govern, que en un principi no volia ni sentir-ne parlar, ha accedit a mantenir-la, tot i millorant una qüestió primordial, que és no deixar-la condicionada la decisió empresarial (sense necessitat de ser acomiadat), a partir del 63 anys. Resten, però, pendents determinar els coeficiens reductors i els mínims de cotització per edat.
Per a fer el nou càlcul de la pensió, ambla conseqüència evident d'una reducció de les pensions i un increment dels ingressos, es pretén garantir la durabilitat del sistema. Aquest càlcul tindrà efectes diferents en funció de la situació personal de cada pensionista. Per a carreres ascedent, la quantia serà menor; però poer les descendents es millora la prestació, beneficienat als col·lectius que pateixen major precaritat lanoral.
En el cas de presentar príodes sense cotitzacions, es determina el següent: els primer 24 mesos de llacuna es cobreixen amb el 100% de la base mínima de cotització, la resta de mesos ambun 50% de la base mínima.
Per la jubilació parcial es mantenen els mateixos requisits d'ara, amb l'afegitó que siguin les empreses qui pagui el 100% del cost de la jubilació parcial.
S'accepta el reconeixement de períodes de cotització a les dones que tinguin o adoptin fills (9 mesos per fill, amb un màxim de 24 mesos).
A més a més, els joves que facin pràctiques o siguin becaris, se'ls reconeixerà un màxim de 24 mesos de cotització, a fectes d'accés a les pensions públiques.
L'edat per a calculcar la nova pensió de jubilació passa (gradualment) dels 15 anys actuals a 25 anys, acostant-se a la cotització de la vida laboral real.
S'han modificat les bases de cotitizació, augmentant les bases mínimes i les màximes, per recuperar l'increment de l'IPC.
La realitat és que els sindicats mejoritaris han estat capaços de forçar un acord, però s'ha de vigilar que durant el tràmit parlamentari no hi hagi cap modificació substancial.
Ara, com deia, queda una gran feina a fer: explicar, explicar i explicar.