diumenge, 21 d’agost del 2011

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (7 part) .-

Fa temps que tothom diu (entre els quals m’incloc) que l’esquerra ha perdut el nord. Això no treu que molt dels seus valors més clàssics, lluny de ser oblidats, s’hagin de reivindicar de nou i amb força. La diferenciació, si voleu dir-la mística tan em fa, de l’esquerra suposa cercar la pròpia energia que fa que sigui el que és i no el que no és.

La negació de la divisió entre dretes i esquerres (tema que ja he tractat en altres ocasions), no és un tema mundà, sobretot el tema del seu anacronisme és molt comuna en les persones de dretes, i no pas en les de pensament esquerrà. A l’esquerra se la sol desqualificar justificant la seva tendència al totalitarisme (fa pocs dies, en relació a la visita del màxim representant de l’església a Madrid, la presidenta Esperanza feia una al·lusió al marxisme en aquesta direcció) A l’esquerra, quan la crítica prové de la dreta, se la relaciona amb tot allò que tingui un regust a negatiu, amb allò poc professional, al “hippy colgao”. Però l’esquerra, en canvi, expressa les seves preferències, si més no en la teoria, després d’un judici independent, o així ho hauria de fer, i des d’una acció autònoma que l’aïlla d’obeir els arguments sorgits d’una autoritat (així ens va, quan no votem a qui no ens cau bé, quan en canvi la dreta no té cap mena d’escrupul en fer-ho amb els seus, encara que els odiï a mort).

Aquesta esquerra que reivindico constantment no pot fer de l’ètica un dol, un planyiment, una desesperació. L’ètica de la convicció de les esquerra s’ha de transmutar per pode expandir els seus valors en benefici del fet polític.

És sabut que la dreta ha construït el seu poder sobre la base de l’exaltació de la trilogia: família, pàtria i treball (per no dir: diners). La família com a unitat sacramental sota el paraigües del catolicisme: la pàtria com a sentiment diferenciador, excloent i de pertinença i el treball com a forma de subjugar els valors anteriors en la construcció del propi país (representa el sacrifici, l’emprenedoria i el valor de ser quelcom en el a vida).

En canvi, l’esquerra gaudeix de les diferencies, que són percebudes com a riquesa; la dreta les percep com a risc, com a perill, empobriment, ofensa d’una identitat. Tot el contrari del què opina i defensa l’esquerra,la qual s’ha construït al costat de la democràcia, el dret, la llei, la justícia, l’equitat, la igualtat i la ciutadania.

La nostra societat s’ha acostumat a conviure i ser manats per persones despreciables. L’ideari d’una persona, des del punt de vista del capitalisme, sembla reunir tots aquests “qualificatius”: és individualista, calculable, sumís, incult a poder ser, obedient, arrogant, segur de sí mateix, dòcil, feble amb els forts i fort amb els febles, devot del diner, sectari i irracional, profeta de les banalitats, mesquí i narcisista, egocèntric, gregari, consumista, amoral (si cal), sense memòria, racista, cínic, sexista, misogin, conservador, reaccionari, oportunista ... Aquí es tracta de fer veure que la persona és sobirana, però tenint-la controlada sempre a desig.