Mercenaris!

Atès que el mot “mercenari” té connotacions negatives,  faré una nova definició del terme en relació als professionals dels arxius que presten els seus serveis com a autònoms :  Un mercenari -arxiver és una persona, home o dona,  que lluita per mantenir la seva vàlua professional i la professió que realment estima, que no és una altra que fer d’arxiver-gestor documental. Treballa, això sí, per un salari, normalment quasi irrisori, a diferència dels companys assalariats (que amb més o menys fortuna que ells, com a mínim tenen uns ingressos garantits durant un temps concret), la única vinculació que manté amb l’organització que el contracta és la seva reputació com a professional, i és per aquesta i per la seva estimada professió per  les quals  lluita. A l’igual que a la guerra, els mercenaris-arxivers  no formen part de l’organització que els contracta, sinó que la seva presència està justificada per a dur  a terme una determinada tasca per un temps limitat.

El mercenari-arxiver ha d’avançar de la seva escassa guardiola els diners que li demana l’Estat per satisfer  l’impost de valor afegit (IVA), esperant  que aquell qui paga, ho faci el més aviat possible, a poder ser en menys de 30 dies (cosa poc probable, per cert).  I després ha  de procurar trobar una altra guerra on prestar els seus serveis com a mercenari dels arxius, amb l’esperança, o no, de que potser algun dia trobarà un lloc on descansar, deixar la motxilla carregada de les pedres de persona assalariada per compte propi, i passar a ser una persona professional d’àmplia experiència treballant com a un assalariat de debò  en un arxiu.

Al mercenari-arxiver no li sol agradar la precarietat del món on viu, ni valora, tant com pot semblar, la seva presumpta llibertat. Ho deixaria tot, menys la seva professió, per un lloc estable on pogués desenvolupar els seus coneixements i ser feliç, com un servidor al servei de la ciutadania.

El mercenari-arxiver és company i amic dels seus companys, mercenaris o no, i presta els seus serveis amb diligència, efectivitat  i compromís.

Per aquesta raó no anomeneu mai a un arxiver autònom com a mercenari, perquè exerceixen la seva professió allà on poden i com petits quixots se les tenen amb molins, sovint invisibles, que tots vosaltres ja coneixeu.

Cap arxiu sense arxiver, cap arxiver sense arxiu. Feliç 2017!

Preservació digital

Els reptes que comporta la preservació digital són del tot coneguts per la comunitat arxivística. És un repte global evident, que trenca amb les dimensions conceptuals de l’arxivística moderna més  “clàssica”. És un repte a llarg termini, pel què representa, però també ho és per les fases inicials del cicle de vida dels documents, i sobretot un canvi estratègic a nivell tècnic i també social.

Als reptes els hi hem d’afegir les noves legislacions (i no tant noves, si es permet l’expressió!), que fan d’aquesta realitat, i d’aquest debat tècnic, una obligació per a qualsevol organització que es mereixi dir-se així, perquè, com sabem, és necessari conservar els documents de manera que els seus continguts siguin llegibles, estiguin disponibles i, com no, accessibles.

La cosa es complica quan, a més a més, hem de conservar els seu valor evidencial, garantint la seva integritat i autenticitat, quan als seus continguts. I a aquesta necessitat de conservar li hem d’afegir la garantia de la seva evidència, i fer-ho, tot plegat, sostenible en el temps. Quasi res!.

Així que, per començar, se’ns presenten tres qüestions importants: la primera, la independència del suport, que té a veure amb la separació del seu contingut, la seva estructura i el context de creació, i amb la necessitat de fer-ho intel·ligible; la segona, la virtualitat i la tercera, ben coneguda, obsolència tecnològica.

Així doncs, la primera pregunta que ens fem quan abordem el tema: és quina documentació cal preservar digitalment?, quan ho hem de començar a fer? I qui s’ha d’implicar en tot aquest procés?.

Per respondre a les tres preguntes, caldrà tenir un calendari de disposició de documents; definir la política de selecció de formats i la relació de metadades per gestionar-ho, i establir la forma i propietats que cal preservar.

És ben clar que la preservació s’ha d’abordar abans de la creació del document, perquè cada fase del cicle de vida implicarà una estratègia determinada i diferent, d’aquesta manera, la preservació digital s’ha d’entendre com a una funció més del Sistema de Gestió Documental (captura, classificació, retenció, disposició, accés i seguretat), i crec que aquí tenim un dels primer camps de batalla a resoldre: la creació del SGD.

Ara bé, la part més complicada, al meu parer, és la d’implicar, amb les seves conseqüències, als arxivers i arxiveres, als tecnòlegs, gestors i juristes en tot el procés. Tenint en compte que li hem de sumar els recursos necessaris (humans, tecnològics i econòmics), la seva sostenibilitat en el temps i una política clara de qui ha de prestar aquest servei (servei propi, extern o mancomunat).

Per resumir-ho una mica. Quan parlem de preservació digital, parlem d’integritat, equivalència, economia, cooperació i actualització. No em referiré al pla de preservació digital (molt important i necessari), ni als seus objectius, però per acabar, voldria fer esment al debat sobre el model necessari d’implantació del pla de preservació, el qual, crec, que s’ha de centrar en la gestió de repositoris segurs, com, per exemple el model OAIS (Open Archival Information System). Sóc de la opinió que una de les mancances actuals mes importants és la de poder garantir que els documents electrònics siguin localitzables i disponibles en el futur, que es puguin interpretar d’aquí a cent anys o més, que siguin, com no, recuperables i que, a més a més, estiguin protegits sobre la pèrdua de drets associats. Aquesta preocupació necessita de la implicació transversal de moltes disciplines i professionals, de manera que s’esvaeixin aquestes pors actuals a allò desconegut, com ara la garantia de preservació en un temps remot de la informació que custodiem.

Arxius de L'Havana (Cuba)

La setmana passada, gràcies a Arxivers sense Fronteres i a Barcelona Solidària de l’Ajuntament de Barcelona, he tingut la oportunitat de viatjar fins a la ciutat de La Havana i passar una setmana intensa, i molt fructífera, visitant diferents centres d’arxiu de la ciutat.

Com a cooperant he pogut visitar tres centres d’arxiu ben diferents, per les seves característiques, condicions i fons que custodien.

El primer, situat en un formidable palau (Palau d’Aldama), en ple procés de restauració arquitectònic, es troba dins el Instituto de Historia de Cuba. Té un fons molt important, jo diria que un dels primers fons d’arxiu de Cuba, per no dir el primer, pel seu volum i importància. D’aquests fons i col·leccions en destacaria les bones condicions mediambientals dels seus dipòsits i la cura que tenen d’ells els seus responsables. És un conjunt de fons d’indiscutible valor històric, que recull també fotografies i col·leccions sonores i en paper úniques.

El segon, pel seu volum i complexitat, es troba en una institució molt important que s’anomena La Oficina del Historiador. Compta amb varis fons, dispersos en diferents edificis i dipòsits,  relacionats amb el patrimoni documental, artístic i arquitectònic de la ciutat de La Havana, però també de la resta de Cuba. Conflueixen fons de més complexitat, des del punt de vista arxivístic, i molt interessants: en paper, fototeca, gravats, plànols i diverses col·leccions.

Remarcaria que, en aquest cas, les condicions de preservació, a diferència del què passa a l’Instituto de Historia de Cuba, no són, ni de lluny, les més adequades, tot i que no hi ha oscil·lacions de temperatura i humitat als seus dipòsits, aquests conviuen amb espais destinats a tasques tècniques i d’oficina. En general són instal·lacions molt ben equipades, amb compactes, armaris plans per a plànols, etc., però on cal, curiosament, un tractament adequat des del punt de vista de la gestió arxivística i tractament dels seus fons.

El tercer centre d’arxiu que vaig visitar és un dels més singulars. Es tracta d’una universitat dedicada a la conservació, restauració i museologia de la Facultat d’Arts Visuals de l’ISA. Aquest centre es dedica a l’estudi i conservació del patrimoni material de Cuba i les seves necessitats arxivístiques són molt extenses.

Compta amb diversos dipòsits d’arxiu, el més extens de més de 100 m/l que no rep cap mena de tractament arxivístic ni sistema de preservació. Té, a més a més, un important fons en paper de partitures i un arxiu administratiu procedent de la gestió de la pròpia Universitat. En conjunt, es poden trobar gravats, partitures, tesis doctorals dels principals erudits de Cuba, un fons audiovisual, els plans d’estudi de les diferents facultats, dibuixos, etc.

Majoritàriament no tenen un mínim tractament arxivístic, tot i que s’han dedicat a digitalitzar bona part de la seva documentació en paper. Una bona capsa de sorpreses per a un arxiver-gestor documental.

En resum, aquesta és la síntesi de la meva setmana a L'Havana, intensa, emocionant, perfecta.

Quan comencem a tancar temes, des d’Arxivers sense Fronteres, us anirem informant més oficialment des de la nostra plana web: http://www.arxivers.org/home/ca-ES

Estimats Tió, Pare Noël, Reis Mags d’Orient i diputats al parlament espanyol i català

Aquest any m’he portat com sempre, ni especialment bé, ni especialment malament, crec que he fet els deures quan calia i he intentat fer-los el millor possible. He fet tasques de cooperació amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AsF) i he intentat posar el meu granet de sorra en aquest món apassionant dels arxius i la gestió documental. També m’he equivocat en alguna ocasió i resto amb un llarg etcètera per a fer durant l’any que ve. 

Per tot això, i essent conscient de la terrible realitat que viu la nostra societat, malgrat això, i aprofitant que el proper diumenge es celebren les darreres eleccions d’aquest any i que el Tió, el Pare Noel i els Reis Mags d’Orient han de passar per la majoria de les contrades del nostre país un dia d’aquests, he volgut escriure aquesta carta per si de cas, i  sobretot abans de la més que possible retallada que ens espera després del 20D, teniu temps i paciència per llegir aquesta carta.

Primer de tot us vull demanar que us prengueu molt seriosament la tasca que es fa des del col·lectiu  professional  d’arxivers i gestors documentals; ja sabeu que sense arxius i sense arxivers poca cosa pot avançar una societat moderna. Per aquesta raó us volia demanar més dotació de personal als nostres arxius i la creació d’alguns de nous. En  aquest sentit unes bones Oposicions estarien molt bé.

En segon lloc us volia demanar que ens deixeu participar de ple dret en el desenvolupament i  execució de la llei de transparència (catalana i espanyola, per suposat).

També em faria molt il·lusió que la Generalitat de Catalunya fomentés una direcció general d’arxius, que no depengués de Cultura i que no inclogués a les biblioteques. I en el cas de l’Estat, que es fes quelcom semblant.

Posats a demanar, voldria que es repassés l’estat d’algunes instal·lacions d’arxiu i en especial  aquelles que han tingut més mancances durant aquests darrers anys.

En la mateixa línia, m’agradaria molt un impuls, per part de les administracions i les empreses privades, en la creació de nous arxius.

Estaria molt bé, per acabar, que es reconegués la feina dels arxivers i arxiveres,  i que en tot allò que afecta a la creació i gestió de la documentació de les empreses i institucions públiques i privades, ens tinguessin en compte  per planificar i evitar disfuncions que entorpeixen la bona gestió documental.

Esperant aconseguir algunes de les coses què us he demanat, us saluda atentament, un servidor.

Què té una biblioteca que no tingui un arxiu? Simplement, són diferents.

La biblioteca té llibres, però l’arxiu també.

La biblioteca té fons documentals, l’arxiu, és evident, també.

La biblioteca té sala de consulta, igual que l’arxiu.

La biblioteca té un dipòsit, com també el té l’arxiu.

La biblioteca gestiona col·leccions, l’arxiu fons documentals i col·leccions fictícies.

De biblioteques hi ha un munt (quasi bé, una per barri i municipi), d’arxius un, en els municipis de més de deu mil habitants, i un quants més depenent de la seva tipologia.

De biblioteques n’hi ha de privades, municipals, d’institucions diverses, i d’arxius: de l’administració (central, perifèrica, local, autonòmica, judicial, etc.); nacionals, generals, regionals, de districte, comarcals, municipals, etc.; públics i privats; de gestió i/o administratius.

Les biblioteques tenen llibres, material audiovisual, diaris, revistes i tot un seguit de publicació de gran actualitat i permeten un ús indiscriminat de les seves instal·lacions i col·leccions (amb certes limitacions), i l’arxiu no.

La biblioteca és un espai obert al públic i de lliure entrada, l’arxiu també.

La biblioteca és un espai lúdic que serveix un espai obert destinat a serveis culturals i d’entreteniment, destinat a un públic divers i molt heterogeni; un arxiu, en canvi, està especialitzat en la preservació i difusió de la memòria de les institucions, empreses i persones d’una comunitat, és un espai obert a qui estigui interessat en els seus fons.

Els arxius estan lligats, per la seva naturalesa, a una institució pública o privada, i les biblioteques no tenen cap dependència institucional més enllà del servei que presten.

Un arxiu neix, o s’origina, de forma natural a l’activitat d’una institució, empresa o persona jurídica, i una biblioteca és una decisió política adreçada a complir un servei a la ciutadania, però que neix o no, en el moment en que la institució, empresa o persona jurídica adquireix una certa maduresa, però no és indispensable pel seu funcionament, més enllà del seu ús social i cultural.

La biblioteca s’origina per l’acumulació de llibres, vídeos i tot tipus de formats i suports d’informació, però no assumeix la custòdia, com els arxius, de les activitats d’una institució, i per tant, el cost de la seva gestió ha d’adequar-se a la dimensió de les seves responsabilitats; en canvi, la biblioteca és un producte cultural que s’acosta els seus productes al públic en general.

Els arxius organitzen, descriuen, custodien i difonen els seus fons documentals i els fan accessibles a qui s’interessi per ells. Les organitzen temàticament les seves col·leccions i les presten.

A les biblioteques treballen bibliotecaris i diferent personal de suport, als arxius: arxivers i altre personal qualificat.

L’arxiu evidencia, proba i testimonia, la biblioteca recopila dades i col·lecciona. Els criteris i els principis de l’arxivística i de la biblioteconomia són diferents. L’arxivística defensa la integritat dels seus fons, la biblioteconomia no; l’arxivística defensa el principi de provinença, a la biblioteconomia no li afecta especialment; l’arxiu té cura del respecte a l’estructura arxivística, la biblioteca no; l’arxiu defensa el principi de respecte de l’estructura interna del fons, a la biblioteca no li cal  (amb excepcions); l’arxivística segueix el principi de respecte de l’ordre originari, una biblioteca no; els arxius defensen també el principi de territorialitat, en el cas de les biblioteques és més que dubtós; els arxius també tenen com a principi la unitat del seu fons, les biblioteques no i la unitat dels expedients, que a les biblioteques no li cal.

Un arxiu no és cap museu, ni un zoològic, ni un parc temàtic (no vull que s’interpreti que sí que ho són biblioteques!!). Una biblioteca i un arxiu tenen funcions, interessos i necessitats diferents, ni millors ni pitjor, simplement això.

L’arxiu és quelcom diferent a la biblioteca pel seu ús, els seus objectius, els serveis què ofereix, les seves responsabilitats, el tractament que fa dels i als seus fons (d’allò què custodia), pel perfil professional dels seus tècnics i les tècniques que fan servir, per l’aportació que fa a la societat en general i un llarg etcètera.

Dit això, i ara que estem a punt de començar una nova campanya electoral, cal preguntar-se doncs, què necessiten els arxius:

Necessiten, amb els seus professionals, una política clara i inequívoca sobre la seva utilitat pública. Una ubicació diferenciada de l’àmbit de la cultura (tot i tenint alguns punts de coincidència); una campanya de sensibilització sobre la seva importància que evidenciï la seva vàlua i potencionalitats en el bon govern d’un país i de les seves institucions (públiques i privades), i en el món de empresarial.

Li cal una major dotació de recursos tècnics i humans per adequar-se a les necessitats actuals.

I per últim, un merescut reconeixement públic de les més altes institucions, de les tasca silenciosa que desenvolupen els arxius i els seus professionals.

Arxiu, museu o biblioteca? El concepte de cultura i la seva relació amb els arxius.

Sóc plenament conscient de que aquest no és un debat nou, però m’ha semblat oportú posar-lo de nou a parar la fresca,  donades algunes de les dinàmiques de les polítiques públiques vers els arxius i la gestió documental.

Simplificant molt, un arxiu (a part del seu edifici) està format pel conjunt de documents creats o rebuts per una persona física, jurídica o institució pública o privada, en l’exercici de la seva activitat. Així, la institució o servei d’arxius, és la responsable del tractament, conservació i difusió dels seus fons documentals (independentment del seu format), durant tota la vida dels documents d’arxiu. És evident que, sense arxiu administratiu no pot haver un arxiu històric. Tot arxiu té, com és evident, un dipòsit d’arxiu on es conserva la documentació (en format físic , electrònic i/o híbrid).

En aquests centres d’arxiu treballen professionals que es dediquen a gestionar la informació des d’abans de la seva creació fins que passa a tenir un valor secundari (històric, com se sap).

Un document d’arxiu és únic i original (un document aïllat del seu context conté informació incompleta). L’arxivística, com sabem, té per objecte l’estudi, tractament, conservació i difusió d’informació per garantir el seu accés, i com diu el Manual d’arxivística de l’Associació d’Arxivers – Gestors de documents de Catalunya, en una de les frases més boniques del manual: “estudia els principis i els procediments metodològics i tècnics emprats en la gestió, la conservació, l’organització i la comunicació dels documents d’arxiu, des del moment en què són generats, amb l’objectiu de preservar el testimoni dels drets,  els interessos i la memòria de les persones jurídiques i físiques i racionalitzar els recursos d'informació en els organismes”.

Un museu, en canvi, és un centre que reuneix col·leccions fictícies sobre diverses temàtiques, els quals documenta, conserva,  estudia i difon. Col·leccions  que  no tenen res a veure amb l’activitat pròpia d’una institució o persona, més enllà de la simple recopilació capriciosa, la qual no té en compte cap dels principis rectors de l’arxivística moderna (principi d’integritat de fons, de provinença, d’ordre originari, de respecte a l’estructura interna i arxivística del fons, de territorialitat dels arxius, d’unitat de fons i d’unitat d’expedient). Un museu és un centre de gestió cultural temàtic que té poc o res a veure amb els arxius.

Les biblioteques són, en realitat, malgrat la seva modernització i diversificació actuals, un lloc on hi ha llibres, revistes, ebooks,  per ser llegits i/o consultats i també material audiovisual que no tenen cap relació amb el seu organisme productor, i que per tant,  es dediquen a la conservació de còpies de diferent valor cultural i/o històric i el seu gaudi per la ciutadania en general.

Custodia, doncs, col·leccions organitzades amb l’objectiu d’oferir-los en consulta o préstec.

Ja sé que hi ha moltes biblioteques amb fons documentals (malament!) i arxius amb biblioteques (faltaria més!), com també sé que hi ha centres d’arxiu que es diuen biblioteca i arxiu, o museu i arxiu i fórmules similars..

Durant anys, dècades i, perquè no, segles, s’ha volgut confondre, intencionadament o no, un servei d’arxiu amb una biblioteca, i aquests, fins i tot, emmarcar-los molt a prop dels museus pels seus “tresors” més antics. D’aquesta manera, lluny d’ajudar,  s’ha barrejat sota el mateix paraigües de la cultura, a museus, biblioteques i arxius

La cultura és un concepte global i complex que engloba el conjunt de tradicions d’un poble (literatura, creacions artístiques, avenços científics, arqueologia, etc.) i la seva forma de vida (espiritual i material), però no hauria incloure els arxius.

Quant més global és un concepte, més gran és el sac on dipositar-hi coses. Aquest és el principal problema, i la mare de tots els mals que té avui l’arxivística moderna, al meu entendre.

Aquesta concepció tant àmplia del terme “cultura” ha permès la confusió sibil·lina de que tot allò que fa l’ésser humà, o quasi tot, es pot considerar cultura (l’art, la literatura, les lleis, les obres públiques, els invents i la tecnologia, la música, la tradició oral, els objectes singulars (armes, estris quotidians, etc.), i un llarguíssim etcètera, que no fa més que complicar les coses.

No es tracta de buscar definicions sobre els tipus de cultura (alta cultura, cultura mediàtica, cultura popular, ...), sinó d’explicar perquè un arxiu no es pot considerar dins de l’aixopluc del terme “cultura”. Un arxiu no custodia ni estris, ni eines, ni tècniques, ni atuells.

Per aquestes raons, cal reflexionar sobre el tema, perquè,  es pot considerar  l’activitat política del president de la Generalitat com a cultura?, sembla evident que no. Ho és també el llibre del padró municipal?, sembla també que no, o per exemple,  l’estatut i documents fundacionals (essencials) d’una empresa?. Jo diria que no. I així amb tants exemples com se’ns acudeixin.

Per què, doncs, els arxius s’integren dins del món de la cultura?. Al meu parer només té una explicació: per la concepció historicista i museística dels arxius (sense fer cap lleig als museus!). Mentre que el món dels arxius es considerin en competència “espiritual” amb les biblioteques i els museus, sempre tindrem les de perdre, per una qüestió òbvia: el nombre de clients, allò què, en la política del curt termini, s’entén com objectivable. 

Reptes de la gestió del document electrònic en les administracions públiques.-

La capacitat per gestionar la informació per mitjans informàtics que tenen les administracions públiques  depèn, cada cop  més, de l’impuls per integrar nous perfils professionals polivalents que permetin assolir nivells de satisfacció mutu en la relació de les administracions amb els seus administrats.

Avui, ningú no posa en dubte que la informació “electrònica” ha de ser tractada per personal especialitzat que reculli, de forma transversal, les necessitats intrínseques de la professió, però també les necessitats de satisfer les demandes de la societat al voltant de les seves relacions amb les administracions públiques.

El procés documental s’inicia, per l’arxiver – gestor de documents, des del moment en què es produeix o es rep un document, i s’acaba amb la seva posterior avaluació, però en realitat, aquest “procés” s’inicia un pas abans: en el moment de definir les polítiques documentals.

Aquest fet és important, no només per les conseqüències positives d’una planificació prèvia, sinó perquè també garanteix la seva seguretat i accés com instrument essencial dels processos de la gestió documental (ISO 15489).

La primera de les qüestions a plantejar és la de garantir la integritat del document d’arxiu per poder fixar el seu valor evidencial. Com que aquests documents depenen d’un entorn tecnològic, cal traslladar-los a un entorn controlat per garantir la seva preservació.  L’oferta sobre productes al voltant de l’arxiu digital són múltiples, i cal fer-ne l’elecció adequada.

Si les administracions han començat a integrar sistemes de classificació, avaluació, seguretat i accés és perquè per poder garantir la integritat, fiabilitat i autenticitat dels documents electrònic, i sempre de la mà de l’arxivística, han entès que la captura i l’enregistrament no constitueixen, per si soles, cap garantia de fiabilitat.

La modernització de les administracions públiques i la necessitat de complir la legislació en matèria de transparència, accés i legalitat en el marc de les noves tecnologies, obliga a que aquestes facin un esforç per adaptar-se al canvis de la societat de la informació i de la comunicació. No és un mer canvi de paradigma, sinó una veritable reorganització de les estructures administratives que afecten als disseny dels processos de gestió documental.

Amb un sistema de gestió documental adequat, la ciutadania i les administracions s’acosten mútuament, en l’objectiu d’aconseguir una millor i més eficaç gestió i transparència  amb la supervisió i implicació personal dels professionals arxivers – gestors de documents, que són els qui poden orientar en aquesta apassionant vertebració d’equilibris entre la realitat, la possibilitat i la necessitat.

Polítiques de transparència, arxius i responsabilitat social.-

El que ha de ser un camp d’oportunitats pel col·lectiu d’arxivers bé es pot convertir en un mer eslògan semblant a les certificacions medioambientals i a la responsabilitat corporativa empresarial. Pot passar quelcom semblant a la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, a les ISO sobre qualitat i fins i tot a les campanyes mediàtiques de la “banca ètica”, és a dir, pur màrqueting.

És evident que aquest també és un tema aparentment nou per l’arxivístiva, però no ho és tant, perquè per a nosaltres la transparència ha de ser i és un dels factor primordials d’un fons documental, per aquesta raó, la garantia d’accés a la informació és un requisit que ens obliga a actuar com a professionals de  la informació.

Però no hi ha millor estratègia perquè tot quedi en un no res que embolicar-ho tot amb normes, reglaments i lleis, però també amb polítiques erràtiques i, perquè no, també obscures i contradictòries, que a la pràctica neguen allò què, en teoria, promulguen. Ja podem tenir portals de transparència, comissions, impulsos i altres ocurrències: tenim transparència local, internacional, estatal i fins i tot governamental, com si haguessin d’haver més d’una transparència. Sembla que sí, que hi ha transparència i transparències, de subtils i de més valentes. No. De transparència només n’hi ha una i els arxivers hem de tenir un paper actiu en el desenvolupament i la garantia del dret a l’accés a la informació. És aquesta una responsabilitat compartida, com ho és el món de l’arxivística. Un compromís de lleialtat vers la nostra professió. Una obligació professional per poder garantir la nostra funció com a servidors  de la ciutadania., perquè si ens creiem i defensem que l’arxivística moderna  és “la ciència que estudia els principis i procediments metodològics i tècnics emprats en la gestió, la conservació, l’organització i la comunicació dels documents d’arxiu, des del moment en què són generats, amb l’objectiu de preservat el testimoni dels drets, els interessos i la memòria de les persones jurídiques i físiques i racionalitzar els recursos d’informació en els organismes (“Manual d’Arxivística i Gestió Documental”, pàg. 30), no ens podem quedar al marge en la intervenció de les polítiques d’accés a la informació. No podem ser mers espectador que actuem en funció del que dicti la llei, sinó que hem d’estar presents des del mateix moment en què es comença a redactar la norma que ha de condicionar la nostra feina com a professionals de la informació i gestors de documents.

Una qüestió d’enfocament: el paper de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya davant la crua realitat del sector.-

La situació del món de la professió al voltant dels arxius ha estat motiu de reflexió durant algunes entrades d’aquest bloc: Afectació de la crisi en les persones professionals dels arxius (1.5.2013); Arxivers sense arxius (3.5.2013) i Municipis sense arxius (12.6.2013). Si bé és cert que fins ara no disposàvem de la suficient informació per poder defensar científicament una postura que semblava del tot evident, m’atreveixo (segurament de manera inconscient) a fer un pas endavant i plantejar un nou enfocament, oblidat, per cert, que ja vaig començar a dibuixar molt tímidament amb el darrer post d’aquest bloc: Arxivers, arxius i gestors de documents. Una nova etapa? (25.3.2014).

L’AAC-GD de Catalunya té, textualment, com objectiu principal: enfortir i potenciar la figura de l’arxiver i el gestor de documents. També  té com a missió defensar els interessos legítims, tant individuals com col•lectius, dels arxivers i els gestors de documents, així com la d’impulsar i desenvolupar la professió mitjançant accions de promoció i de formació a través de cursos específics, jornades i congressos

Doncs bé, tot i compartir el text, sóc de la opinió que cal fer un pas endavant reforçant la defensa dels interessos legítims, individuals i col·lectius, dels arxivers i gestors documentals des d’una vessant més activa.

L’estudi sobre el mercat laboral dels arxivers-gestors de documents ha estat una molt bona feina, i en aquesta profunda preocupació per saber sobre l’estat de la qüestió amb dades objectives, s’ha oblidat d’una mirada interna que pot aportar una bona part de l’explicació de la situació actual i també una via de solucions per encarar els reptes professionals futurs.

La meva opinió personal, no contrastada i molt poc científica, és que a l’estudi li ha mancat autocrítica. I per què? Doncs perquè crec que explicant qui, i sobretot com, es forma part de l’univers  complex i especial del món dels arxius es pot comprendre perquè hem arribat fins aquí.

Essencialment l’estudi ens diu, com ja s’ha comentat, que la cosa està molt malament i apunta sortides potencials: empresa privada (amb moltes dificultats), buscar fortuna en altres països (potser no sembla la solució més adequada), redimensió de les aptituds i capacitats competencials dels arxivers (noves tecnologies, etc.), però crec que no apunta en la direcció més difícil, que és la preocupant, com sortim de la crisi laboralment parlant i què i com ho fem perquè ens tinguin en compte.

El col·lectiu professional dels arxivers es mou en un paradigma difícil de resoldre. La majoria dels seus membres (la qual cosa ho trobo molt bé, i que quedi ben clar que lícitament jo mateix n’aspiro aconseguir-ho), pertanyen a l’Administració pública, és a dir, coneixen el món de la precarietat laboral des d’una perspectiva diferent. Més enllà d’un contracte d’interinitat (o més d’un) i de les retallades passades i actuals (que déu n’hi do)  que han sofert a l’administració, molts han fugit del camp privat, perquè, com ja se sap de cert, mai no ha ofert les oportunitats que ens ha brindat l’administració pública .

El camp de visió s’ha centrat en la tecnificació, la formació, la defensa del sector dins del seu àmbit d’actuació  arribant a nivells altíssims de qualitat, però entre tots i totes, i és la meva opinió, ens hem oblidat de la figura de l’arxiver precari, de l’arxiver amb contractes de treball amb salaris molt per sota de la seva categoria laboral, de l’arxiver obligat a fer-se autònom, de l’arxiver que no fa d’arxiver, de l’arxiver que s’ha de convertir en becari per subsistir, de l’arxiver que treballa aferrant-se a la idea d’un futur millor i gràcies a la seva enorme convicció i vocació per la professió. Per això crec que ha calgut una mica de mirada introspectiva, de dins cap a dins de la professió, per poder establir els ponts suficients per tractar el tema de l’estat actual de la professió de manera diferent i decidida. I no ens oblidem que d’allò que plantem avui en recollirem demà.

Potser el panorama actual és esgarrifós, però si perpetuem o esperem a que l’Administració sigui la que creï ocupació, si deixem que els salaris i les condicions laborals dels arxivers segueixin a la baixa, el què vindrà en el futur no sabrem ni com anomenar-lo. No vull ser pessimista, però si ens conformem amb quatre reals, perquè ens han de pagar vuit?.

Un dels  meus lemes de la meva vida passada ha estat aquest: organització, objectius clars i estratègia; i avui em sembla del tot adient pel món de l’arxivística. Una vocalia dedicada a combatre la precarietat en l’ofici, transversal, però molt estratègica per convertir la professió en allò que sempre s’ha defensat, amb els nostres valors i amb les nostres maneres de fer, em semblaria una oportunitat per tots nosaltres. Una oportunitat per convertir aquesta “crua realitat” en una imatge passatgera, en quelcom passat i sobretot  perquè serviria per a posar fil a l’agulla a totes les injustícies que pateixen companys i companyes de feina, els quals els trobem aquí i allà, buscant, desesperadament, un contracte, sigui amb les condicions que siguin, per poder exercir i defensar la nostra professió.

Defensar els nostres drets individuals i col·lectius és també defensar la dignitat del  nostra col·lectiu, intentant no permetre perpetuar becaris amb edat de no ser-ho; per no fer de la figura del becari un motiu per amortitzar una plaça d’arxiver-gestor de documents; per no convertir les relacions laborals en una entrada i sortida amb gaire bé el salari mínim interprofessional, per no haver d’estar obligats a fer-nos autònoms ni plantejar-nos un futur incert oblidant-nos del nostre paper com a garants d’un pacte social amb la ciutadania que permet, en la defensa de la transparència i l’accés de la informació, que les democràcies modernes aconsegueixin la seva màxima plenitud.

Aquesta és una part de la meva opinió al respecte. Espero poder crear algun debat que esdevingui profitós. I si algú s’ha sentit molest, li demano, per endavant, disculpes, perquè aquesta no ha estat la meva intenció. 

Arxius, arxivers i gestors de documents. Una nova etapa?

És evident que quelcom es mou en el món dels arxius i la gestió documental. I és normal, sobretot tenint en compte que es tracta d’un col·lectiu amb una gran carrega intel·lectual, unes quantes dècades d’experiència a les esquenes i un perfil dinàmic i engrescador que camina amb fermesa al mateix temps que evoluciona.

Des de l’aprovació de la Llei d’arxius i documents l’any 2001 han passat moltes coses i potser ara és el moment de passar de la reflexió a l’acció.

Els professionals dels arxius i més recentment també de la gestió de documents han viscut envoltats, des del meu punt de vista, entre dos móns paral·lels, una innegable progressió de la professió vestida amb el miratge de la bonança econòmica i la tecnificació necessària de la consolidació d’una ciència prou desconeguda que no ha sabut treure el cap amb suficientment força com per fer-se notar. Potser entre aquest espai intersticial que ha deixat pas al desig, l’entusiasme i l’estima per l’ofici, ha fet  que altres professionals, com ara els de la biblioteconomia, hagin accelerat el pas amb una estratègia  política d’acostament al poder polític. De manera que en temps de vaques flaques uns han aportat la bandera dels ciutadans com a usuaris de serveis públics de proximitat i el món dels arxius i documents encara no ha sabut trobar l’espai que li pertoca ni explicar ben bé d’allò que tracta el seu ofici. La conseqüència de tot plegat és el fruit d’anys d’estima i passió i la pèrdua d’un pragmatisme necessari que per exemple els bibliotecaris han sabut trobar, fins el punt de voler confondre, conscientment, i el que és pitjor, fer veure i creure als polítics, que una biblioteca és també un espai d’arxiu on els seus usuaris tenen garantides les excel·lències d’una concepció arcaica i simplista de la cultura on, per suposat, s’entén, erròniament, que han de ser els arxius. D’aquesta manera, l’arxiver, que s’ha procurat formar i establir vincles amb la realitat més propera, no ha esdevingut aquella persona capaç d’influenciar com voldria. Per sort, opino, això no ha passat arreu, i bona part de l’administració local ho ha entès perfectament, tot situant tímidament a l’arxiver, al lloc que li correspon. Malauradament encara no és estrany trobar l’arxiu depenent de l’àrea de cultura o similars. Certament, el món dels arxius i gestors de documents es troba en un punt d’inflexió que ha de saber aprofitar.

Sí. Així és. És la política. Tot i que no ens pugui agradar opina i pren decisions per tot nosaltres i si no hi participem algú ens passarà sempre de llarg i per davant.

Durant la meva anterior vida he pogut comprovar que, en general,  l’Administració parla de modernitzar-se però no té cap intenció de fer-ho (Cumplase, pero que no se haga; deia un Rei). No hi ha instruments, hi ha pedaços insuficients, caramels que ens hem volgut creure per necessitat. Un sistema mal dotat, sense recursos, i el que és pitjor, sense una política d’arxius, no és res. I tot això té molt més a veure amb la salubritat de la nostra democràcia del que ens podem arribar a imaginar. No vull ser catastrofista. No ho he estat mai, però aquí tenim el balanç d’anys d’esforços per part dels professionals dels arxius i la realitat actual. Transparència? Simplificació? Administració sense papers? Accés de la ciutadania?

La gestió documental lligada a la transparència administrativa és, pels nostres governant,  una assignatura “maria”. En el nostre cas l’escalafó més baix a la cua del gran calaix de la cultura.

Què passaria si un arxiu històric deixés de funcionar? M’atreveixo a dir que quasi res, simplement que un grup de “friquis” investigadors i algun jubilat es quedarien ben enrabiats, i prou. Si això passés en un arxiu administratiu, doncs en temo que tampoc no res. Tot tornaria a ser com abans i cap arxiver/a emprenyaria a ningú dient com s’ha de tractar la documentació. Fins i tot algú ho veuria, fins i tot, bé. Les conseqüències, això sí, nefastes, però no pas per qui no ho vol veure o a qui li dona, simplement, ben igual perquè no ho entén o no vol saber.

Així que el punt de partida és complicat, i tal com ho veig, sense organització no hi ha possibilitats de canvi, ni d’influència ni res.

El col·lectiu de professionals dels arxius i gestors de documents han de sumar esforços i treballar tots a l’una. L’AAC té l’oportunitat de fer trontollar un sistema caduc i ineficaç, però s’ha de fer amb seny i amb prudència, i sobretot amb una estratègia molt ben meditada a mig i llarg termini que faci més forts al sector, i això vol dir explicar i explicar bé quin és el paper dels arxivers i arxiveres en la nostra societat, quina és l’aportació cabdal que aportem al sistema i a la salut democràtica d’un país. Ens calen aliances fortes i sostingudes en el temps i el compromís de tots plegats, però sobretot que es creguem què fem, qui som i perquè ho fem i ens donem a conèixer més enllà de les nostres “fronteres professionals”.

L’equilibri entre la teoria i la pràctica dels sistemes de gestió documental.-

Una de les primeres conclusions que vaig extreure en acabar un treball acadèmic per la ESAGED, i que en aquell moment no vaig saber explicar prou bé, va ser combinar amb realisme i reciprocitat el marc teòric d’un sistema de gestió documental (SGD) amb  la crua realitat que impera en l’organisme on el vols implantar. Una de les primeres reflexions que vaig tenir present va ser que mai es podria aplicar un SGD en “estat pur”.

Qualsevol SGD, des de l’òptica de l’arxivística actual i de les necessitats reals de l’organització on el vulguis introduitr, ha de passar, obligatòriament, per assumir el concepte de gestió integral de la documentació. Aquesta idea, que només té els límits que nosaltres mateixos els vulguem posar, s’ha d’entendre en l’univers del conjunt d’instruments, procediments i normes necessaris per garantir, de manera eficaç i rendible, la producció, la selecció, la conservació, l’ús i explotació dels documents al llarg del seu cicle de vida. Això que sona tan bé i apassionant és l’inici de tots els  mals de cap d’un arxiver-gestor documental quan s’arremanga i es posa a treballar.

Es diu en algun lloc del “Manual d’Arxivística” (disculpeu que faci una cita tan col·loquial), i crec que és cert, que el model català de gestió documental ha aconseguit integrar el model europeu amb la tradició canadenca, avaluant i seleccionant els documents essencials i reduint el volum en benefici de la seva qualitat des del moment de la seva creació fins a la disposició.

Segons la Llei 10/2001, d’arxiu i documents:  “el SGD es defineix com el conjunt d’operacions i de tècniques integrades en la gestió administrativa, en la anàlisi de la producció, la tramitació i els valors dels documents que es destinen a la planificació, el control, l’ús, la conservació i l’eliminació o transferència dels documents a un arxiu, amb l’objectiu de racionalitzar i unificar el tractament i aconseguir una gestió eficaç i rendible” i l’ISO 15489:2001 parla de la gestió documental “com el sistema d’informació que captura, gestiona i ofereix accés als documents en el decurs del temps”.

És a dir, un conjunt d’accions que apliquem als documents per tal que aquests esdevinguin i es mantinguin autèntics, íntegres, fiables i utilitzables al llarg del seu cicle de vida. Per això, un SGD esdevé un conjunt d’accions (com: rebre, crear, guardar, conservar, recuperar, utilitzar, eliminar i dipositar) integrades en l’univers particular d’una organització, per això  és perillós utilitzar el SGD com a palanca per canviar més coses de les que són possibles, per no desvirtuar, precisament, a la pròpia organització.

Sabem que un SGD ha de donar solucions a les necessitats de les organitzacions en l’exercici de les seves competències i en el marc de la voluntat de millorar constantment els seus serveis i recursos. D’aquesta manera es contribueix a la transparència administrativa i a la democratització de la informació, però també es garanteix la preservació i conservació del fons que s’està creant o ja està creat. Aquest és, potser, un dels objectius que no hem d’explicar, sinó que ha d’aparèixer de manera natural al procés d’implantació d’un SGD, és a dir, una conseqüència del mateix SGD. La dimensió i la seva profunditat dependrà del propòsit de les polítiques d’implantació del SGD. Els professionals de l’arxivística no han d’explicar-ho tot de manera innocent ni amb ingenuïtat. S’ha de ser conscient de les capacitats i possibilitats de canvi i influència en el si de les organitzacions, això  sí, sense jugar a ser aprenents de Maquiavel, que per això tenim els nostre codi deontològic.

El règim jurídic de l’accés a la documentació

El nostre país és ben curiós. A nivell legislatiu és capaç de redactar normes i més normes, tot i que després, quan parlem de la seva aplicació ens convertim en els campions mundials d’incompliments. De dites n’hi moltes, i en aquest cas només en citaré una: “feta la llei, feta la trampa”.

El dret d’accés a la documentació per part de la ciutadania està àmpliament reconegut en el nostre ordenament jurídic, però tot i així es troba amb gran dificultats alhora de posar-lo en pràctica.

De manera esquemàtica intentaré analitzar els fonaments del drets dels ciutadans a accedir a la documentació i la informació de les administracions públiques.

L’accés a la documentació i els valors democràtics els valors democràtics

Una societat democràtica com la nostra necessita, per poder materialitzar aquest esperit, practicar de manera efectiva el dret a l’accés a la informació pública (oblidem-nos, però, d’ocurrències com la darrera Llei de Transparència (opaca), que ja he comentat en aquest bloc.

Al nostre Estat tenim reconegut l’accés a la “informació en general” a l’art. 20 de la Constitució Espanyola. Malgrat la literatura jurídica i allò de que “el paper ho aguanta tot”, sense aquest dret  el principi de legitimació democràtica quedaria en paper mullat i  la capacitat d’acció dels ciutadans en la seva relació amb els poder públics força limitada, de manera que, amb dificultats, es podrien defensar els nostres drets.  Per aquesta raó els poder públic tenen la obligació de potenciar-la. La mateixa Constitució Espanyola incorpora a l’art. 105 una referència explícita a la regulació per llei de l’accés dels ciutadans als arxius i als registres administratius, salvant, això sí, allò que afecti “la seguretat i defensa de l’Estat, la indagació dels delictes i la intimitat de les persones”.  

Com que “Spain is diferent”  i a diferència d’altres països, l’accés a la informació pública no té una llei pròpia, sinó que s’ha integrat en la norma bàsica del règim jurídic de les administracions i del procediment administratiu, de manera que aquest “totum revolutum” és un dels principals inconvenients i una de les seves  limitacions perquè els ciutadans puguem exercir aquest dret.

La Llei 30/1992 ja va introduir limits a aquest dret, com és el cas de l’afirmació  que “els documents objecte de consulta hauran de formar part de procediments resolts en el moment de la sol·licitud”, o bé “hauran de formar part d’expedients transferits a un arxiu administratiu”.

Com defensem el nostre propi interès?

Tot i que la llei de procediment administratiu reconeix el dret d’accés del ciutadà a la documentació d’un procediment quan sigui part interessada, per defensar els interessos propis, se’ns reconeix el dret en els tràmits iniciats a instància dels interessats, de la mateixa administració o de tercers.

I si anem una mica més enllà, i això sí, gràcies al paraigües del foment de la recerca, la docència i la divulgació (malgrat els recursos econòmics limitats pel seu desenvolupament), sempre que tinguin una finalitat “cultural, científica o de recerca” les tenim garantides gràcies a l’amable article 44 de la Constitució, com si, en el temps que correm, no calguessin reflexions profundes sobre la seva utilitat. Ep! i no ens oblidem de la possibilitat d’utilitzar la informació per a fins de caràcter lucratiu.

L’accés  i la modernitat de la societat de la informació i les noves possibilitats d’accés

És lògic, o hauria de ser-ho, que en el desenvolupament de la societat de la informació s’incrementi progressivament l’obligació de difondre informació i de posar-la a l’abast dels ciutadans. D’aquesta manera, el lloc web d’una administració es converteix en una peça clau en la seva relació amb els ciutadans.

Però com que ens trobem en aquesta realitat difícil d’una regulació deficient i dispersa, haurem d’anar a buscar aixopluc de la llei de règim jurídic de les administracions públiques; de la llei de patrimoni i la llei d’arxius. Però també haurem de ser coneixedors de tota la normativa sectorial, tant estatal com autonòmica,  sense oblidar l’àmbit local, on la normativa catalana s’ha limitat bàsicament a traduir els preceptes de la llei estatal, amb l’excepció de la llei catalana d’arxius i documents, que li dedica tot el capítol IV a l’accés al documents públics.  És a dir, que els ciutadans hem de ser uns veritables  experts i aquesta és una de les principals limitacions que tenim.

En conseqüència, disposem d’una amalgama  de pautes, directrius i criteris insuficients, no sempre fàcils de conciliar i d’entendre i en general excessivament imprecisos, que nomes fan que crear dubtes, inseguretat i obscurantisme.

I si la cosa semblava complicada, tenim la llei de protecció de les dades de caràcter personal, que tot i que va néixer sense la intenció d’harmonitzar-se, amb el dret d’accés s’ha convertit en la principal excusa per limitar-lo si no impedir-lo.

En definitiva: criteris massa restrictius, que se solidifiquen amb dictàmens, informes jurídics i resolucions.

En principi, però, quasi  tota la documentació generada per les administracions públiques, “des de la seva creació fins la seva conservació definitiva”, pot ser sol·licitada pels particulars, encara que sigui de manera condicionada.

Com insinuava anteriorment, la causa principal que justifica l’existència de límits és la “preservació  del dret a la intimitat personal i familiar, així com el dret a la protecció de caràcter personal”, i aquests no són els únics límits que es practiquen (recordem: l’existència d’una norma legal que permeti o no l’accés; que sigui un procediment resolt o pendent de resolució; tenir la condició de sol·licitant i el grau d’incidència que justifiqui la reserva d’accés.

Cal recordar que el dret d’accés és sobre la informació i no sobre el format dels documents i que quan aquesta es sol·licita per documents de lliure accés no cal motivar-ho, en contra del que passa amb la restricció o denegació, i en tot cas es pot verificar si hi ha dades de protecció personal o de terceres persones. La llei també permet l’accés parcial.

També hem de ser conscients que el lloc on es trobi la informació no ha de ser condicionant de restricció

La Llei 30/1992 estableix un termini de resposta concreta, molt generalista, de 3 mesos a sol·licitud de l’interessat i de  2 en el cas de les administracions públiques. La manca de resolució indica la desestimació de la sol·licitud (cada administració pot corregir aquesta temporalitat a la baixa, si vol).

No hem d’oblidar el criteri dels 50 anys en el cas de les persones que han mort, però qualsevol reserva establerta per llei sense precisar termini final, queda sense efecte al cap de 30 anys de la data del document (mira que bé!). Però la legislació catalana no permet una derogació directa.

Com veieu no és gens fàcil exercit els teus propis drets i les administracions ens ho haurien de facilitar, perquè si no hom pot pensar que el legislador pensa més en amagar que en ensenyar les vergonyes i també les bondats.

L'arxivística en la societat de la informació

Fa molts dies que no he escrit res en aquest bloc. No l'havia oblidat, és que tenia massa coses a fer i poc temps. He provat de gravar un vídeo, perquè  em semblava més amè, però no sé perquè, no s'ha gravat la veu, així que us l'he escrit.

Quan parlem de la societat del coneixement aplicada a la ciència arxivística estem parlar des d’una perspectiva transversal, però necessària en la gestió documental.

Parlem de documents electrònics, d’administració pública electrònica, d’arxiu digital, de sistema de gestió documental, d’avaluació i conservació, de captura de documents, de classificació, de comunicació, de consulta, de descripció de document electrònics, d’informatització de tasques de descripció, de recuperació de la informació, de digitalització, de disposició, de documents audiovisuals, de documents compostos, d’accés, de metadades, de seguretat, de tipologies i formats, de conversió  tecnològica i migració, de documents gràfics, de documents essencials, de drets d’explotació, de gestió de continguts, d’indexació i llenguatges d’indexació. Però també parlem de la informatització de les funcions del servei d’arxiu (classificació, disposició, descripció, consulta, emmagatzematge, control d’accés, etc.) i ens referim a les famílies ISO, a la MoReq, a la normativa tècnica, de la informatització del quadre de classificació, als llenguatges documentals, al registre de documents,  a la reproducció, a la signatura electrònica, a les auditories, a la formació, al calendari de conservació i eliminació, a la integració dels documents electrònics en un SGD, a les tecnologies de la informació, al valor dels documents electrònics, etc. I com no, parlem de twitter, facebook, xarxes socials  i internet.

Parlem, en definitiva, del ciutadà com a client i per tant d’un servei integral, personalitzat i interactiu, tot i així, també de gestió, plenament integrat o desitjós de ser-ho, en la transparència, l'objectivitat i en el servei orientat a la ciutadania en democràcia, . 

L’ofici d’arxiver

En ocasions algú em pregunta que és un arxiver, i sovint també, tinc la temptació d’explicar què fa un arxiver i no què és. Em direu que una cosa no fa a l’altre, i us contestaré que no necessàriament ha de ser així.

L’ofici s’aprèn amb el anys, com també s’aprèn a estimar-lo, això és comú tots els oficis del món i, a vegades, neix un vincle màgic, quasi inexplicable, entre l’ofici i la persona. Es veu quan una persona estima el seu ofici, no només per l’estima que hi posa, sinó també pel resultat final i perquè tot temps és insuficient i esdevé com un llamp que et transporta a un altre món.

Es diu que un arxiver/a és una personal professional amb titulació superior, potser hauria de ser així, però tots sabem que a vegades és més una intenció que una realitat, i en tot cas, no ha de ser un impediment insalvable, diguem que ha de ser un requisit valuós. Així, la persona professional d’un arxiu ha de definir, implantar i mantenir un sistema de gestió documental i de gestió d’arxiu, de manera que quedi ben organitzats i custodiats tots els documents i tota la informació que tingui al seu abast, amb la finalitat de facilitar-ne l’accés i la seva consulta.

A mi, especialment, m’agrada la definició que fa el codi ontològic dels arxivers catalans:

 “Els arxivers tenen com a funció social assegurar i possibilitar la utilització dels documents d'arxiu, i de la informació que contenen, amb finalitats jurídiques, administratives, informatives, culturals i científiques. D'aquesta manera, els arxivers contribueixen a millorar el funcionament de les organitzacions, a salvaguardar els drets i els deures de les persones que contenen els documents, a preservar la memòria col·lectiva i a fer possible la recerca científica i la difusió de la cultura.”

Així, el sentit d’utilitat esdevé quelcom molt important en l’ofici d’arxiver. I com es desprèn del codi deontològic, hi ha d’haver un fort compromís ètic amb la societat, pel que fa a la preservació i l’accés, la transparència administrativa i el dret a la informació, i sobretot amb l’objectiu de preservar el testimoni dels drets, els interessos i la memoria de les persones”

Un comiat no ha de ser necessàriament quelcom trist.-

Qu4tre. Gestió Documental i Serveis d’Arxiu s’acomiada de vosaltres. No és que  se’ns hagin acabat les idees, ni molt menys, ni tampoc les ganes de treballar (això mai!), ni les il·lusions (quina ocurrència!), simplement és que no podem aguantar més en aquesta situació d’inanició.

Després de  8 mesos ens hem d’acomiadar de tots vosaltres com a projecte empresarial (a nivell individual continuarem pel nostre camí), però com a iniciativa emprenedora s’ha acabat.

Valgui l’experiència per aquells a qui han endolçat els sentits amb cants de sirenes sobre l’emprenedoria. Aquest país no se’n sortirà amb iniciatives individuals, ni amb micro empreses, sinó tot el contrari. També valgui la reflexió a tothom que està implicat en el món de l’arxivística. Si no som capaços de sumar entre tots, no com a gremi, sinó com a professió, simplement no arribarem gaire lluny i continuarem amb el mateix model de sempre (empresa pública versus una minúscula iniciativa en el món empresarial). El sector també ens ofega a causa d’un intruïsme professional preocupant, i un excés d’autònoms que pul·lulen cercant feines i  provoquen preus a la baixa, una administració que no ofereix garanties suficients i un ofici que, en general, es comença a trobar saturat i no està preparat per assumir als nous vinguts en el món dels arxius i la gestió documental.

No ens empenedim  d’haver creat Qu4tre. Va néixer com un projecte sòlid, amb molta empenta i ple d’energia, però el temps l’ha situat en el lloc que li correspon en aquest món, i malgrat ser un projecte del tot viable, la vida empeny, i com!, i nosaltres ja no tenim marge per poder caminar.

No vam fer un model clàssic d’empresa, no ens haguéssim sentit agust, vam voler fer-la exemplar i admirable, i potser aquest ha estat un dels principals inconvenients, que no un problema.

Cap de nosaltres  hem perdut les ganes per treballar en el món dels arxius, al contrari, i ho farem en la mesura de les nostres possibilitats.

En acabar, volem agrair a la Mercè Soler, una excel·lent professional, que ens va dissenyar i regalar el nostre logo; a l’Enric Cobo, que es va interessar per nosaltres professionalment, ajudant-nos amb l’Arxiu Nacional de Catalunya; a en Josep Matas, que ens va donar suport des del primer dia amb el su logo i a tots vosaltres que, d’alguna manera, ens heu conegut durant aquests mesos.

Salut!