dijous, 22 d’abril del 2010

Sota les cendres del volcà.-

La culpa la té el volcà. No sabíem perquè, però la pressió amagada de la lava ha fet que tot s’enrareixi una mica. Zapatero defensa que el Tribunal Constitucional ja està bé com està, i només aixeca un “mea culpa”. A Madrid, tan “castiza ella” no deixen anar a l’escola a una alumna per portar un mocador al cap, es veu que s’han oblidat del cuplé, i el que és pitjor, l’acte valent i solidari d’unes companyes de classe, és també castigar, així és com s’educa en algunes escoles?, no m’estranya que els jutges estiguin acollonits després de veure com es tracta a Garzón. Mubarak, feixista israelí, no dubta en ordenar que als manifestants palestins se’ls dispari amb foc real,. Les companyies elèctriques diuen, pobretes elles!, que per anar bé s’ha de pagar un 20% més en la factura de la llum i que les energies alternatives no serveixen per a res (això fins que elles no les controlin, és clar!). A Catalunya l’Estatut sembla “can pixa” i perdoneu l’expressió. El poble català no té opinió, Visca la democràcia!. En Miret encara córrer lliure pels carrers de Barcelona després d’haver robat més de vint milions d’euros. En Matas, que només tenia 300 euros al banc, resulta que en 24 hores pot aconseguir 3 milions d’euros. El cas Gürtel no és sobre la corrupció del PP, encara que tots siguin alts dirigents d’aquest partit hereu del franquisme. El papa de Roma no afronta els casos de pederàstia que ell mateix ha anat amagant des de les seves responsabilitats eclesiàstiques. En Narcís Serra elogia a Samaranch i muntem un escenari propi d’un cap d’estat (i això que estem en temps de crisi). El Departament d’Educació retalla, d’amagatotis, més de dos-cents llocs de treballs dels serveis educatius (què no farà la Generalitat en altres departaments?). Ja no ens recordem d’Haití, de Filipines, d’Amèrica Central, d’Àfrica, del Sàhara. Tampoc sembla que passi res que l’empresa Marsans, del cap de la patronal espanyola, Díaz Ferran, no faci cas de la prohibició de vendre bitllets d’avió (és que això de les lleis no deu anar per ell).
Està ben clar: la culpa és del volcà. Per això haurem de pagar a les pobres companyies que durant aquests dies no han pogut volar. Suposo que les companyies d’assegurances no estarien d’acord que haguessin aixecat el vol, els passatgers, crec, tampoc. I mentre, en un món capitalista, uns perden diners i els altres guanyen, però quan no agraden les regles del joc, aleshores hem de cridat a la teta de l’Estat perquè ens doni de mamar per garantir que no perdem els diners que estàvem disposats a guanyar. Ja ho hem fet en altres ocasions, amb el sector financer, per exemple, culpables, en gran mesura, d’aquesta nostra crisi, quan els havíem d’haver sancionat de per vida. Però és que això del volcà ens ha anat molt bé. Les cendres no ens deixen veure les venrgoyes”. Així, sota les seves cendres, el món continuarà sent el desastre que hem volgut que sigui.

dijous, 15 d’abril del 2010

La rebel•lió dels bisbes

El teòleg alemany Hans Küng ha cridat a la rebel•lió dels bisbes perquè considera que el papa Benedicte XVI ha fracassat en la seva funció unificadora i en el compromís de reconciliar la ciència moderna amb l’Església catòlica.
A més a més, imputa la màxima responsabilitat de l’actual papa, quan era cardenal, de la responsabilitat d’amagar intencionadament la pederàstia practicada durant molts anys a través de la “Congregació per a la defensa de la doctrina de la Fe”.
Li demana als bisbes que siguin valents i que no es dobleguin davant el Vaticà i demana una certa democratització de les decisions que pren el papa, en la línia que Concili Vaticà II va dictar per controlar l’autarquia papal i aconseguir el consens dels bisbes alhora de decidir quelcom. Fa una crida a la desobeir al papa! I això és força interessant.
Ho és perquè els propis bisbes veuen insostenible el rumb de l’Església que cada cop més s’allunya de la realitat de la resta dels humans. El que no entenc és com va sortir escollit coneixent qui era?. No crec que passi res, en tot cas, pot passar que un grup d’influents bisbes i cardenals puguin collar-lo una mica i controlar l’excés verbal, però poca cosa més. Com que és relativament jove, s’haurà d’esperar a que la natura faci el seu treball. Sona una mica bèstia i tampoc no són cap expert en temes religiosos, però realment, després de veure les trajectòries dels anteriors papes, no conec, i potser m’equivoco, a cap papa que hagi dimitit. S’haurà de veure que no acabin per condemnar per apòstata a l’heterodox Hüng.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Defensant al jutge Garzón defensem la nostra democràcia. Quina vergonya de país!

Qui encara defensa que en aquest país es va fer una transició modèlica no sé quina cara li quedarà ara que el jutge Luciano Varela ha fet cas de les acusacions de la Falange Española de las JONS i del col•lectiu ultradretà Manos Límpias contra el jutge Garzón per prevaricació.

Seguint els mateixos arguments, no s’hauria d’investigar a Varela per defensar a la Falange?, i ja posats, no s’hauria de demanar la dimissió del Tribunal Suprem?.

Tothom ha de ser conscient que aquest no és un atac exclusiu al jutge Garzón, sinó que va molt més enllà: és una bomba a la línia de flotació de la nostra feble democràcia.
No cal dir que som la vergonya d’Europa, som la cara esperpèntica d’un passat que no cessa de fer-se present, amb un feixisme iracund que continua mantenint quotes de poder que no hauria d’haver consolidat mai. Ens cal una revisió del nostre sistema democràtic i de les nostres legislacions. No podem continuar amagant el nostre passat per por a una hipotètica revolta popular, la llei del silenci no ha funcionat com alguns s’esperaven. Cal recordar què van fer perquè no torni a passar, com han fet els alemanys amb el seu passat nazi i com a fet Itàlia amb seu passat feixista. Som la vergonya d’Europa!.

És importantíssim que l’ultra dreta d’aquest país sàpiga que no tenen més crèdit. El cas Gürtel és una prova més de la nostra realitat, o un altre: com és possible que un defraudador, com en Matas, aconsegueixi com si res 3 milions d’euros?, doncs està més clar que l’aigua! Qui té tants diners dedicant-se a la política?. A les proves em refereixo.

Crec que és el moment de defensar la nostra democràcia, això d’en Garzón es podria considerar com una apologia de la violència sobre el sistema jurídic espanyol. Com deuen de riure els postfranquistes!. Hem de sortir a defensar els pilars del nostre sistema polític i social com si es tractés d’un cop d’estat, perquè si al final guanya la ultradreta, com explicarem que hem de confiar en la justícia?. No em veig capaç d’explicar-li als meus fills que hem de confiar en un sistema judicial on els Millets i els Camps campen lliurement pel carrer després d’haver robar milions d’euros i els que han robat quatre duros els hi cauen 20 anys de presó, o que un jutge va ser condemnat per defensar la Llei de la memòria històrica i que els qui van trair els resultats d’una democràcia, la República, van continuar colpejant la nostra societat setanta anys més tard i en trenta d’aparent democràcia. No ha de ser possible, és una gran decepció i ha de ser una gran preocupació per a tothom. Com és possible que després de tant de temps la Falange torni amb les seves i un jutge els defensi?. Són aquestes coses les que em fan sentir vergonya d’aquest país.

No amagaré la meva opinió sobre que la transició no va ser tant modèlica con alguns ens han volgut fer creure. La meva mare es va quedar orfe als dotze anys perquè els colpistes feixistes del general Franco el van assassinar, com a tants d’altres. Encara no sabem on va morir. No és en defensa del jutge Garzón, és en defensa de la democràcia espanyola!. Recuperar la nostra memòria és molt més que un recordatori d’una guerra, és el reconeixement del que van fer qui va guanyar-la, molts d’ells encara vius, i com es veu, en llocs de decisió i de poder.

Comparteixo la idea de la mobilització ciutadana, que tothom surti al carrer a defensar-nos dels atacs de la ultra dreta espanyola. Hem de sortir, perquè sinó això córrer el perill d’anar vertiginosament cap a enrere. No podem ser uns mers espectadors, hem d’actuar, civilitzadament, però actuar.

dimarts, 6 d’abril del 2010

ESQUERRA PROGRESSISTA. Nou partit en el panorama polític català?

Es cerca candidat o candidata per encapçalar un nou partit. Raó: aquest mateix bloc.

Aviat, els partits del nostre país, començaran a treure els seus vestits electorals. Serà el moment d’una profunda reflexió i d’un gran voluntarisme per a no caure en la temptació de l’abstenció en fals. Potser és el moment de reflexionar, també, sobre el paper i els oferiments que ens fans els diferents partits polítics que tenim en l’actualitat i per això vull oferir la possibilitat de liderar un nou partit (d’esquerres i progressista), que ha de complir tota una sèrie de requisits sense els quals no li dono ni un dia de vida. De fet és un partit imaginari, perquè no existeix, no està registrat i no té ni líders polítics, però m’ofereixo a crear-lo, desinteressadament, si a canvi es compleixen tots els continguts del potencial programa electoral i sobretot, els estatuts del mateix, encara que reconec que no serà fàcil trobar candidats i candidates a l’alçada dels propis principis constitucionals d’aquesta hipotètica nova força política que es diria, en el cas de que es creés: Esquerra Progressista (EP!). Disculpeu si encara no té logo, però és que és una cosa molt recent. Així doncs, necessita, aquest partit, d’una persona honesta i capaç per dirigir-lo i trencar la dinàmica actual de la majoria dels partits que tenim en el ventall electoral, sota la indiscutible premissa de la transparència (a tots els nivells), que es necessita per a mutar l’actual vida política del país.
Per començar s’ha pensat en un partit de limitació catalana. No aspirem a més, perquè la política és una activitat que requereix de compromís, i volem (és una manera de parlar, perquè de moment no hi ha ningú més), fer possible conjugar la vida personal amb la de fer de polític/a. -S’ofereix la possibilitat d’habilitar un espai virtual per a confeccionar els corresponents estatuts i conèixer a la gent interessada en tirar-lo endavant-.
Es proposa, d’entrada, i en el cas de governar el país no podria ser d’una altra manera, de separar al partit dels càrrecs institucionals, això voldria dir que qui governa el partit no governa el país i viceversa, d’aquesta manera garantim la separació dels interessos del partit sobre dels país, i a l’inrevés. Demanem candidatures amb gent normal: honesta, amb capacitat d’empatia i que sàpiga transmetre els nostres ideals de manera simple i entenedora, però que també pugui fer valdre els seus coneixements en cas de necessitat. Busquem persones interessades en els problemes reals de les persones i que fugin de qüestions que no interessin pel bon funcionament del país, per tant hauran de ser persones molt properes i assequibles a la ciutadania en general i que trepitgin el territori.
Oferim un salari suficient (que s’haurà de discutir), però que no sigui, en cap cas, motiu de disputa. De manera que la resta pugui servir per a gestionar el partit i les institucions on estiguem representats, estalviant a les diferents administracions una part important dels nostres salaris, evidentment, en quant governem ho proposarem com a proposició de Llei per a totes les organitzacions polítiques, i toparem els salaris amb un control transparent i acurat de tots els càrrecs politics, de manera que mai més tornem a sentir cap argument demagògic al respecte o que ens trobem un senyor o senyora alcaldessa acabi, o president/a d’una diputació provincial o vegueria (digui’s com es digui), cobrant més que el president del nostre Govern.
Proposarem un pla d’estalvi sobre la despesa supèrflua i sobre els actes institucionals, i incentivarem la despesa pública en tot allò que sigui d’interès general i donarem prioritat indiscutible a tot allò que sigui públic sobre el privat. Això no vol dir que descuidarem a les empreses i organitzacions de caràcter privat, al contrari, ens comprometem a facilitar la seva tasca emprenedora, a estudiar determinades càrregues fiscals i sobretot a pagar puntualment les factures que produeixin les administracions vers tercers (entenguis empreses privades, etc.).
Ens comprometem a modernitzar l’Administració, a perseguir el frau fiscal i a fer polítiques concretes sobre les TIC, l’educació, la sanitat, la protecció social a tots els nivells, la creació d’empreses sostenibles, el medi ambient, la indústria, el comerç i les infraestructures, parlant amb cadascuns dels actors, conjuntament i per separat, i fer un pla d’inversions per tirar el país endavant, però sempre amb el coneixement i la transparència sobre les propostes i la gestió, gràcies al recolzament que tindrem en les properes eleccions (tant municipals com autonòmiques), encara que cap estadística s’hagi adonat encara de la nostra presència. Aquesta serà la propera sorpresa electoral: l’Esquerra Progressista al Parlament i als municipis.
Però per aconseguir tot això necessitem persones solvents, progressistes, transparents, que renunciïn a les formes actuals de fer política i que es guanyin la confiança i la participació de la gent, que són els qui realment han de fer possible aquesta transformació social i econòmica.

En properes ocasions continuarem parlant del que hauria de ser el nostre marc estatutari. De moment us podeu sumar des d’aquest mateix bloc. Us prometo estudiar cadascuna de les vostres aportacions de manera individualitzada.

Per una nova manera de fer política, per una nova manera d’entendre Catalunya: l’Esquerra Progressista et necessita. Participa amb la teva força!.

dissabte, 27 de març del 2010

Una petició pel Ministre Rubalcaba.-

Sr. Ministre. No el voldria fatigar massa, però com a ciutadà, i ara que estem a punt de dormir una hora menys, i que ningú vulgui que aquesta hora robada sigui desaprofitada per altres menesters, i com que sembla que definitivament la primavera vol regalar-nos dies de sol i temperatures més agradables, volia fer-li una proposta perquè apliqués la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), amb totes les seves conseqüències, i haig de dir-li que quan va sortir aquesta llei em va semblar un retrocés per a la llibertat de les persones, per què, quina por ha de tenir la Democràcia perquè expressin lliurement la seva opinió un bon grapat de persones?, però entenent i confirmant la necessitat de que determinats partits que no condemnen la violència i els assassinats no puguin presentar-se a unes eleccions sota el braç d’una llibertat reclamada per uns quants però no aplicada a la resta, ja se m’entén, i ara que dic això, tampoc em va semblar bona idea tancar mitjans de comunicació, com en altres llocs es critica i aquí no, però no, no em volia referir a això, sinó a la més estricta aplicació de la Llei que abans li he comentat, i que per això, aprofitant les molt hores baixes que pateix la nostra jove Democràcia amb la persecució del Jutge Garzón per determinats individus del Tribunal Suprem de clara amistat i consentiment ultra dretans, li volia demanar que els partits d’extrema dreta, com ara la Falange amb totes les seves vessants, fossin declarades il•legals, per la seva defensa de la violència i per l’ús d’una ideologia feixista i dels símbols franquistes que resulten ser tan il•legals com les pròpies organitzacions que escampen lliurement la seva nefasta ideologia per tota la societat. És per això, i entenent que aquesta no és una carta formal i que, el més provable, és que no l’acabi llegint quasi ningú, encara que amb això de l’internet mai se sap, li demano la il•legalització d’aquestes estructures, i que en conseqüència, quan anem a votar, no hàgim de veure, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país, al costat dels partits legals, sigles i partits que ben qüestionen l’estat democràtic de dret del nostre ordenament jurídic i embruten la difícil vida política dels nostres partits.
I en relació amb l’esquerra abertzale, i ja sé que no ve a compte, sempre m’he preguntat com és possible escriure una contradicció i acabar per creure-se-la, com es pot ser d’esquerres i abertzale?, perquè com sabeu, abertzale vol dir patriota, és a dir, com es pot ser nacionalista i d’esquerres radical?. Potser els magistrats del Tribunal Suprem trobin la solució, ara que ho dubto molt, perquè tenen molta feina per veure com acaben d'enfonsar al jutge Garzón.
Per tot això, sr. Ministre, practiqui el seny i no la disbauxa, que de veritat, ho necessitem i a mi em sembla que és un dels pocs ministre que encara té la capacitat de fer-ho.

dimecres, 24 de març del 2010

Jaime Mayor Oreja no ha renunciat mai al seu passat franquista.-

“Tengo la certeza de que el Gobierno está negociando con ETA”. Aquesta és un de les frases estrella que l’ex ministre d’Interior del PP amb Aznar, acaba de pronunciar. Vist com els feixisme espanyol i europeu se sent cada cop més fort i lliure, sense complexos de cap mena i sense vergonya, dir i fer el què vulguin (tenim el cas Matas, la persecució del jutge Garzón, Berlusconi, l’extrema dreta a França, etc.), és obvi que necessitem una major implicació de les forces d’esquerra en tots els nivells.
Sens dubte França és una república, però, per què volem una república si l’ha de governar la dreta?.
A Espanya les coses no ens van tampoc gens bé. L’esquerra sembla incapaç d’aconseguir una majoria suficient per a desfer-nos del passat franquista que corre lliurement per les nostres institucions, fins i tot al Tribunal Suprem, i no diguem als parlaments autonòmics i a les Corts espanyoles. Els tenim a l’església, amb veritables afirmacions que no tothom condemna, com, per exemple, les que va fer el Papa de Roma, ex militant de les joventuts hitlerianes, quan va dir que es perseguiria amb contundència el pecat (en relació a la xarxa de capellans violadors de menors d’edat), però que serien indulgents amb les persones (està clar què ha volgut dir!, no?).
Jo ho tinc clar: tengo la certeza de que los fachas, fascistas de antaño, amiguetes y parientes del dictador y fascita Francisco Franco, siguen entre nosotros, y no precisamente como fantasmas, sino en los más altos estamentos del poder y los no tan altos también. ¿De qué sirve entonces aquello?, para quien lo practique: Dios nos libre de todo mal.

dimarts, 23 de març del 2010

Zapatero vs Terribas.-
(foto TV3)

Acabo de veure l’entrevista que TV3 li ha fet al president de Govern espanyol i m’he quedat sorprès. Primer, per la imatge de naturalitat, seriositat i convenciment de Zapatero, i segon per l’actitud professional i educada, tranquil•la, de la Mònica Terribas. La meva pregunta ha estat: per què no li ha dispensat el mateix tracte que al President Montilla?. La resposta que m’ha vingut al cap és que no convé que Catalunya maltracti a Zapatero, perquè això només faria créixer més animadversió vers Catalunya, i políticament no interessa. Després he pensat que, darrera l’experiència amb en Montilla, Terribas a fet una reflexió íntima sobre com es pot fer un periodisme de gran qualitat i no ser titllada d’agressiva i fins i tot de mala educació. Sóc dels que em vaig sentir incòmode amb l’entrevista d’en Montilla. Tampoc em va agradar el paper que va fer el President, sempre a la defensiva i dubtós, poc convincent, res a veure amb en Zapatero, molt relaxat i amb un discurs planer i entenedor, encara que no comparteixi bona part de les coses que va dir, per imprecís i perquè des del meu punt de vista, no gaire acord amb la realitat, però reconec que ho va fer molt bé. Va transmetre una bona imatge i va saber comunicar, i fins i tot, convenç. Fugint del contingut, m’esperava que, a part de tirar-li floretes sobre les capacitats polítiques i gestores del nostre President Montilla, hagués dit que comptava amb Catalunya per guanyar les eleccions a España, però no ho va dir, i això, de ben segur, pot crear alguns recels en les files del PSC.
Per qui esperaven una Mònica Terribas mordaç segur que no va ser una entrevista del seu grat. Desconec el nivell d’audiència, però a mi l’hora sencera se m’ha fet curta, i sense necessitat d’anar a la jugular ni tallar a l’entrevistat. Fins i tot m’ha sobtat que ella mateixa li ha buscat a en Zapatero solucions a les seves pròpies preguntes, potser massa, però el conjunt m’ha agradat molt més que l’entrevista a en Montilla. A veure què passa amb en Mas?.