Estandeflació
S’entén per estanflació quan l’anomenada cojuntura econòmica es situa dins d’una situació inflacionària i al mateix temps hi ha un estancament de l’economia mentre que la inflació continua creixent. Segons diuen els economistes de llibre és el pitjor escenari en que es pot trobar un país.

I jo em pregunto, com hem arribat fins aquí?.
Durant molts anys hem viscut una època en que era fàcil aconseguir diner, les entitats financeres no posaven grans inconvenients, els calerons estaven a l’abast de tothom i a sobre teníem uns interessos molt baixos que ens permetien endeutar-nos encara molt més i consumir, consumir i consumir, i a no estalviar res perquè no val la pena.
Aquest procediment que acabo de narrar és conegut per tothom, però el que no se saps tan bé és que aquest és la recepta per combatre la deflació, que és quan els preus dels béns i serveis cauen.
Curiosament això ha passat combinant quelcom diferent que fa pensar que aquesta terminologia ja no és adequada per a la situació actual. La deflació apareix quan els preus baixen per la manca de demanda. Però és dona el cas que mentre que tenim un nivell d’inflació altíssim i en augment, hi ha alguns sectors, com l’habitatge, el transport, la pagesia, etc. que han de vendre per sota del preu de cost, és a dir, viuen la seva particular deflació en mig d’un procés d’estanflació que sembla que va camí d’una recessió.
Per això el terme desacceleració descriu millor la situació de la nostra economia. Primer perquè situa l’alentiment, el fre a la bogeria anterior; segon perquè no tots els sector han entrat en “recessió”; tercer perquè es posa de manifest la manca de polítiques públiques adequades i posa de manifest la poca inversió en termes socials que s’ha fet quan la iniciativa privada era això, simplement privada, per tant poca despesa social..
Posaré un exemple de deflació: una persona es compra un pis per un valor determinat, contracta una hipoteca per quasi el cost total del pis i ara, després de la puja dels interessos de la seva hipoteca decideix que no la pot pagar i es vol vendre la seva propietat, quan la posa al mercat es troba que el seu valor ha baixat un 20% i que no té ni per pagar el que li queda d’hipoteca..

Alhora de controlar la inflació ho tenim complicat, perquè la moneda no depèn de nosaltres, no podem devaluar-la, així que estem en mig d’una estandeflació.

"Pendientes"

El cas de l'amonestació a l'Hipercor de Girona per dur unes arrecades massa llargues m'ha fet pensar immediatament en el pla d'igualtat que CCOO va signar el passat 21 de maig amb l'empresa El Corte Inglés. He hagut de fer una mica de memòria i mirar l'acord signat per la secció sindical de CCOO d'aquesta empresa on s'especifica clarament que aquest pacte no inclou a cap empresa del grup, entre elles Hipercor, per tant, no li afecta, desgraciadament, el pla d'igualtat signat per CCOO.

Estar clar que no està ben vist per alguns "iluminati" dur arrecades massa llargues, potser per allò que sobre gustos no hi caben les disputes, però a mi em fa l'efecte que no és una qüestió estètica, sinó més aviat una qüestió estàtica i m'explico: una concepció estremadament retrograda sobre les condicions de treball i una manca de cintura considerable que fa de la imposició la única estrategia possible en l'organització del treball, sobretot en una empresa que ha practicat una estratègia antisidical històrica i que no ha entrat encara, però ja ho farà, en una concepció democràtica també en les relacions laborals.

Dur arrecades pot dur-te a la conclusió que és com portar unes manilles invisibles. Encara algú pensarà que no és per tant, que no s'han posat a retallar fandilles, ocurrència practicada per una coneguda residència d'altres contrades.

Si no ho aturem tot pot arribar!

En defensa de la filosofia

Segueixo amb preocupació les darreres intencions de modificar l’assignatura de filosofia al Batxillerat. Aquest no és un tema qualsevol, com tampoc és un tema en exclusivitat del món acadèmic (sigui qui sigui el seu nivell), és un tema profund i pervers que té a veure amb una cosa tan important com elemental: la concepció que tenen els legisladors sobre la població on apliquen les lleis.
La filosofia, que en realitat és la mare de totes les ciències i els sabers, dedica al nostre enteniment armes segures i impossibles de corregir com és l’enteniment, la capacitat crítica, l’argumentació, la capacitat de crear, de fer propostes, de veure móns i per tant perspectives diferents, és a dir, crea la possibilitat de construir un argumentari cerebral suficientment potent com per fer ciutadans i ciutadanes amb capacitat per decidir unipersonalment, amb fortalesa per pensar les coses abans de prendre decisions, capacitat per no deixar-se influenciar, capacitat per enraonar i preguntar-se pels què de les coses. La ciència es pregunta per com, la filosofia afegeix el per què.
Aquest sentit crític, d’autoconeixement, de lliure arbitri és el que no volen que tinguem, en conseqüència és la manera de fer de la ciutadania en general, xaiets que es poden utilitzar a plaer, deixant només a la “selecció natural” la capacitat de sortir-se’n d’aquesta trampa i fer minoritària uns coneixements i una capacitat que haurien d’haver-se convertit en universals. Però és vist que no interessa gens. Aquest és el nostre model de societat, volem gent que no pregunti per què, simplement faci les coses quan li diuen, volem persones manses que no donin la feina d’haver-nos explicar, que no qüestionin les nostres accions, per això descuidem la filosofia i de pas garantim una minoria que decideix per nosaltres.
La reducció d’hores d’aquesta assignatura no ve d’ara. Jo seria partidari no només de fer-la obligatòria a tots les batxillerats, sinó d’introduir-la en els dos darrers cursos de l’ESO (i és igual que un sigui de lletres o de ciències, això és una ximpleria!). La filosofia, que en aparença, com diuen els més detractors, no serveix per a res, és precisament tot el contrari, serveix per a tot i molt més del que molts es pensen, tant que es vol reduir-la a la mínima expressió.
Una de les coses que m’ha sobtat d’aquesta qüestió és l’estacament intel·lectual de les nostres facultats (sempre amb les mateixes assignatures i continguts), amb el seu silenci. On són els intel·lectuals en la nostra societat?. Sóc de la opinió que a part d’uns grapat de filòsofs del s. XX ens hem quedat aturats en el s. XIX. Això no ens ajuda gens, perquè la filosofia ha de ser la clau que ens obri les portes a la modernitat i que ens ajudi a construir una societat millor, però està clar que això, de moment, només ho veiem uns quants.

Signat a Girona el primer acord sobre gestió de la diversitat a l’empresa de tot l’Estat espanyol

CCOO va signar ahir un projecte pioner a Catalunya i a l’Estat espanyol, l’únic també, d’aquestes característiques a Europa, el que vol dir també del tot el món.
Es va signar amb l’Escorxador del Gironès, d’on abans d’ahir es va escapar una vedella prou espavilada que travessà tot Girona fins a Pedret amb la única intenció d’escapar d’una mort segura (suposo jo, sí és que aquest animalots tenen intencions).

L’acord es va signar entre el gerent de l’empresa i els màxims responsables del sindicat (el nostre secretari general de Catalunya, el responsable d’Immigració de la CONC, per la Federació Agroalimentària de Catalunya i el nostre delegat a l’empresa). A l’acte també va estar present el secretari general i d’organització del sindicat intercomarcal Agroalimentari i jo mateix com a secretari general de la Unió Intercomarcal de les comarques gironines. Mostra també de la importància que té per nosaltres aquest acorrd.

Aquest acord que us deia, sense referents enlloc, és un pas de gegant en l’atenció a les persones immigrades, des d’una concepció absolutament igualitària , que té com a objectius atendre i informar sobre els drets i deures d’aquest treballadors i treballadores des d’una perspectiva modèlica quan al coneixement dels diferents drets i coneixements necessaris per a treballar en el nostre país amb dignitat, com és la llengua, el saber quin Estat del benestar tenim, la flexibilització del temps de treball, etc.
Per tant és un acord que pretén normalitzar el que hauria de ser normal. Com explicita l’acord: es vol integrar els treballadors i treballadores estrangers en una situacío d’igualtat efectiva i de no discriminació; es vol augmentar i millorar la competitivita de l’empresa a través d’una gestió dels recursos humans adaptada a la realitat d’origen de la plantilla; vol facilitar la integració social i laboral de les persones estrangeres i ajudar a mantenir la cohesió social; i vol millorar la qualificació i la qualificació professional dels seus treballadors i treballadores, salvaguardant els seus drets personal com un factor positiu per al propi desenvolupament empresarial.

Per aconseguir tot això s’ha acordat regular el sistema de selecció de personal, adoptar un pla de gestió de la diversitat que reculli l’ajuda i l’assessorament en relació a l’educació, habitatge, sanitat, etc., que es farà a través del Centre d’Informació de Treballadors Estrangers de CCOO (CITE-CCOO), es crearan mediadors per atendre conflictes de convivència, s’impartirà un mòdul formatiu per als quadres de l’empresa sobre com gestionar la diversitat, s’establirà un pla de formació lingüística que garanteixi el coneixement de la llengua catalana, s’analitzaran les necessitats en matèria de formació professional i la prevenció de riscos laborals, s’utilitzarà una flexibilitat personalitzada del temps de treball per permetre la conciliació de la vida personal i professional, s’adequaran els permisos, retribuïts i no retribuïts, a les circumnstàncies geogràfiques i els mitjans de desplaçament, es crearà una comissió d’avaluació i seguiment de l’acord, es farà una anàlisi de la mobilitat dels treballadors i treballadores i en el cas de desavinent s’acorda la implicació del TLC per prevenir i solucionar divergències.

Com veieu un acord digne de ser imitat per la resta de les empreses, no només les gironines, sinó també les del tot el món.

El Dia Mundial per la llibertat d'expressió i l'Estatut del periodista professional

Avui 3 de maig ha passat quasi desapercebut el "Dia Mundial per la llibertat d'expressió", prova ingrata de la situació en què es troben els i les professionals de la comunicació que no controlen el medi on exerceixen la seva professió, com qualsevol altre treballador o treballadora.

Fa anys que des de CCOO s'està reivindicant la necessitat d'un Estatut per aquests professionals, però sempre s'ha quedat en el tinter o al forn dels idearis polítics i mai s'ha fet realitat, malgrat les múltiples promeses dels governs de torn.

El periodisme professional és un dels oficis més precaris que existeix. Ho continuo preguntant cada vegada que veig com els diferents mitjans aposten per la precarierat dels seus treballadors; ho continuo constant quan veig l'enorme rotació de llos de treballs i com els professionals de la comunicació veuen, cada cop més, precaritzar els seus llocs de treball. Sempre que puc els pregunto, i vosaltres quan us mobilitzareu per reivindicar unes millors condicions de treball?. Sempre acabo pensant que aquests enormes professionals tenen per bandera una immensa vocació per l'ofici i una paciència infinita.

Avui s'ha fet public un manifest per denunciar la seva situació i també la situació de la informació en general. Ja fa anys que els mitjans de comunicació, el propietaris i vertaders controladors de la informació, tenen una mena de pacte tàcit que els permet vendre informació com una mercaderia qualsevol, per això la coincidència entre els diferents mitjans per la selecció d'allò que es considera notícia o no fa tuf. La denúncia expressa d'aquests assalariats de la comunicació és clara: les agències d'informació no poden segrestar la llibertat de premsa ni qüestionar els drets dels professionals. Unes agències d'informació que gestionen lliurement la informació són sinònim de maduresa democràtica. C0m diu Derrida: encara ha d'arribar la democràcia, una democràcia per arribar.

Amb això només s'aconsegueix la destrucció de la pluralitat informativa i la generació d'una inflació democràtica de la informació, aquella que reclamen els seus professionals: plural i de qualitat, per això és necessària una llei que defineixi els drets i els deures dels seus treballadors, però també els límits de les agències d'informació.

La informació ha d'estar al serveis de la ciutadania i no ajuda gens, a la democràcia, el seu control o manipulació.

Esperem que en aquesta ocasió, el partit que ha defensar un Estatut del Periodista professional compleixi aamb la seva paraula i l'aprovi al Parlament.

1r. de Maig de 2008. Treball digne arreu i per a tothom (intervenció a Girona).

Els sindicats majoritaris hem volgut vincular aquest 1r de Maig a la mobilització convocada per la Confederació Sindical Internacional pel proper 7 d’octubre a tot el món, una jornada reivindicativa a escala mundial, per a exigir un treball digne. És per això que enguany el nostre lema ha estat treball digne arreu i a per a tothom, com a clara demostració de la lluita sindical internacional en el marc d’una economia globalitzada com l’actual.
La reivindicació d’un treball digne arreu del món significa lluitar per la universalització dels drets laborals i sindicals a tot el món; també és la lluita organitzada contra la pobresa i les desigualtats provocades per la globalització neoliberal. Però també significa lluitar contra la precarietat en l’ocupació, contra la sinistralitat laboral, el treball submergit i contra la discriminació i l’incompliment de les lleis i drets laborals vigents al nostre país.

Cada vegada que arriba un 1r. de Maig, els sindicats majoritaris ens adrecem a vosaltres per recordar quina és la nostra condició social, per reivindicar la nostra consciència de classe, per reivindicar l’actualitat del conflicte social, per donar veu als més febles.

Però això també ho fem cada dia als centres de treball, amb companys i companyes que moltes vegades es deixen la pell per lluitar contra el que avui volem posar en evidència.

La nostra societat necessita de persones com vosaltres, treballadors i treballadores implicats en la defensa d’un treball digne. Vosaltres sou la força que fa possible avançar en drets, els únics que teniu la legitimitat suficient i la força per fer créixer una societat més justa i per això necessitem de la vostra implicació, de la vostra participació, de les vostres idees.

L’anomenada desacceleració econòmica es fa cada cop més evident Aquesta desacceleració té moltes cares.

No és de rebut que les patronals pretenguin que els treballadors i treballadores paguem els plats trencats d’una mala gestió empresarial, o la fi d’un cicle econòmic expansiu. No és de rebut que mentre que vivíem una època de vaques grasses i se’ns negava un pessic dels beneficis, ara pretenguin sociabilitzar les seves pèrdues. I si no que li preguntin als companys i companyes de la Zòdiac a Roses, que els volen tancar l’empresa; o als companys i companyes de Tallers Casals a Sant Joan de les Abadesses, en una zona d’especial sensibilitat als temes industrials; o que li preguntin als companys de Comforsa a Ripoll que no s’expliquen com la Generalitat li costa tant d’invertir en una empresa puntera i competitiva a escala mundial, o la Huchinson a Palamós, amb un degoteig constant d’acomiadaments; o als companys i companyes que treballen en l’hoteleria que veuen com externalitzen els serveis per precaritzar encara més les seves condicions de treball i aprofitar per negar-los drets socials, com el dret a tenir representació sindical o el dret a tenir un conveni digne; o que li preguntin als treballadors i treballadores de la sanitat, quines són les seves condicions de treball; o als treballadors i treballadores de Fibracolor a Tordera.

CCOO hem reivindicat amb força la necessitat d’un canvi de model productiu, però aquest canvi del cicle econòmic que estem vivim no es pot fer a costa de l’esforç dels treballadores i treballadores.
Cal, més que mai, defensar els nostres llocs de treball; defensar la creació d’ocupació de qualitat; defensar la millora del poder adquisitiu dels salaris i l’establiment d’un salari mínim de 1.000 euros al mes.
Per aconseguir-ho necessitem un canvi en la política econòmica, una política econòmica que potenciï la millora dels serveis públics, una política econòmica que ampliï la protecció social i millori les polítiques actives d’ocupació; una política econòmica que tingui també una clara política industrial que permeti potenciar els sectors que encara avui són competitius, una política econòmica que defensi una fiscalitat més justa i eficient i que es basi en el principi de qui tingui més que pagui més.

Vull també fer un esment especial a la futura Llei d’Educació de Catalunya. Una Llei que afecta al conjunt de la societat catalana i va més enllà dels límits de la comunitat educativa.
La nova Llei no pot ser una eina per perpetuar l’actual sistema educatiu, un sistema dualitzat i segmentat entre l’escola pública i la privada concertada.
La Llei ha d’avançar en la creació d’un únic Servei Públic Educatiu per a tots els centres en igualtat de drets i obligacions, un servei públic que garanteixi la igualtat de drets laborals i professionals de tots els treballadors i treballadores del sector.
Aquesta Llei ha de reflectir el que vàrem signar en el Pacte Nacional d’Educació amb l’acord i el consens de totes les parts afectades.

I encara avui hi ha qui es pensa que el conflicte social és mort, que no cal continuar reivindicant, ni lluitant, que no hi ha problemes?.
No us deixeu enganyar, perquè els treballadors i treballadores sempre hem i haurem de lluitar per allò que és nostre.

En aquest marc, les polítiques de conciliació de la vida laboral i personal, i l’atenció a les persones dependents són de gran importància, perquè permeten generar ocupació, milloren l’estat del benestar i aconsegueixen una major cohesió social.

I no podem quedar-nos de braços caiguts quan veiem les dificultat que hi ha per cobrar les prestacions que es deriven de la Llei de Dependència. Que sàpiga el Govern de l’Estat que ens sentim enganyats i que no ens quedarem impassibles!

Per tot això ahir, avui i demà, els treballadors i treballadores som i serem sempre aquí!

Visca la classe treballadora!.

Visca el 1r. de Maig!.

És l’hora d’estrènyer el cinturó?

Segurament, opinareu que alguns, però quins?. Amb aquesta pregunta directa voldria deixar palès en l’opinió gironina algunes qüestions que moltes vegades se’ns passen per alt.
Mentre que les empreses gironines han viscut la bogeria del “tot fa diners” i han vist créixer els beneficis empresarials, fins i tot, més enllà dels somnis més iracunds (no cal recordar els extraordinaris ingressos del sector de la construcció) semblava que tothom ja estava content i que en el nostre país no passava res. No calia escoltar els problemes estructurals que des de feia anys anàvem dient els sindicats majoritaris, no calia entendre que era important anticipar-nos als canvis dels cicles econòmics, que calia modificar el nostre sistema econòmic basat, com hem dit fins a la sacietat, en els baixos salaris, la precarietat laboral i el baix cost afegit de l’ocupació. En aquest escenari, els treballadors i treballadores hem vist que en proporció als increments dels beneficis empresarials nosaltres hem vist com els nostres salaris anaven a la baixa, en el millor dels casos, hem vist incrementats els nostres salaris alguns puntets per sobre de l’IPC, això sense comptar amb qui no arriba ni als 1.000 euros al mes, i sempre quan la determinació i la pressió sindical ens ho ha permès en la negociació col·lectiva, perquè quan les coses han anat bé ningú s’ha recordat de repartir els beneficis que tan generosament s’han guanyat gràcies també a la pressió a la baixa sobre els salaris i la utilització de la immigració com a mà d’obra barata i en ocasions desregularitzada.
Quan ja no es guanyen tants diners com estàvem acostumats les patronals sempre reclamen la intervenció de l’Administració, quan no l’exigeixen com si fos un dret, i posen com a bandera la continuïtat dels llocs de treball, la marxa de l’economia, la dinàmica empresarial, la confiança, etc.
Quan la productivitat baixa, sense entrar a estudiar a fons els perquès d’aquesta productivitat, sempre s’acaba culpabilitzant als treballadors i treballadores, però s’obliden de la manca de formació, d’expectatives professionals, del salari rebut, de les condicions en què exerceixen la seva feina, etc.
Quan des dels sindicats hem reclamat aquest canvi de model productiu s’ha assumit el discurs però la pràxis ha deixat molt que desitjar.
A les comarques gironines hem i continuem posant molts diners en aventures com Ryanair (la Cambra de Comerç, la Patronal, la Diputació de Girona, la Generalitat) sota l’argument de que aquesta injecció de diners retorna a les comarques gironines i crea riquesa és, com a mínim, qüestionable, però em pregunto perquè hem de pagar entre tots (amb la nostra capacitat impositiva, la que paguem tots i totes) a una empresa que maltracta als seus treballadors i es mofa del Govern del nostre país i de les seves administracions?. És juts que entre tots paguem, amb diners públics, una part de la creació dels beneficis empresarials que mai arribaran a qui ha fet l’esforç de fer possible un aeroport com el de Girona?. Aquests diners no podrien, ara que la patronal diu que venen maldades, invertir-se de manera més redistributiva, equitativa i justa en crear ocupació directa, en formació, etc.?
Si la desconfiança en l’economia està en mans dels nostres empresaris, quina ha de ser la confiança dels treballadors en les empreses on treballen?.
Ja ho deia en Joan Coscubiela, secretari general de CCOO de Catalunya, qui ha de pagar la bacanal?. Un nou model econòmic no vol dir que l’Estat hagi d’intervenir quan no es reben els beneficis esperats. És del tot inadmissible que se’ns demani sociabilitzar les pèrdues, i per tant, si algú s’ha d’estrènyer el cinturó nosaltres ho tenim molt clar. Sempre hem acabat pagant la mala gestió . Els treballadors ja estem acostumats a pagar els plats trencats, però entenem que ara li toca als altres, i aquest sí que és un acte de responsabilitat!