Confesso que sóc funcionari.-

Oh, Déus de la Moncloa i del parlament català, us demano seny i una llarga vida a l’Administració Pública!.

Aquests dies, fruit del veritable cabreig que tinc amb la política econòmica de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya en mans del conseller Castells, li he estat donant voltes a vàries qüestions que crec poder resumir de la següent manera:
Haig de demanar-li perdó a la societat en general i a en Castells en particular, per no dir a en Zapatero, per haver-me presentat i aprovat unes oposicions?. És clar que ningú no em va obligar a fer-ho, però és conegut per tothom que qualsevol que reuneixi els requisits ho pot fer. Si teniu curiositat mireu els contingut dels temaris d’oposicions i veureu com riureu quan arribeu als temes sobre la defensa dels serveis públics, la seva modernització i racionalització i la seva excel•lència.
Haig de sentir-me culpable per ser funcionari?. I per què em fan pagar aquests honorables senyors amb els meus diners una cosa en la que mai he tingut responsabilitats?.
Sóc culpable per defensar els meus interessos –que no privilegis- com a treballador, perdó, empleat públic (perquè aquest és el llenguatge que es van haver d’inventar per negar-nos el dret a la negociació col•lectiva)?
Així és com es valora la meva feina i la de tants milers més?. És aquesta la percepció que tenen els nostres polítics i el poc valor que li donen a l’Administració Pública i als seus treballadors?. Sembla evident que sí, que l’Administració només és un instrument polític i prou.
Tinc ganes de preguntar als polítics algunes coses que em semblen importants:
Senyors i senyores diputats i diputades, càrrecs superiors de les administracions públiques i de les empreses i agències que heu inventat per externalitzar-les, quants de vosaltres utilitzeu la sanitat pública?, quants de vosaltres porteu als vostres fills i filles a les escoles públiques (no concertades)?, quants de vosaltres heu fet un màster a ESADE o similars i/o heu pagat als vostres fills estades a universitats privades internacionals o espanyoles o catalanes o basques, etc., quants de vosaltres aneu amb transport públic -en conec uns poques que sí-?, quants de vosaltres aneu a dinar de menú (diguem que al voltant dels 12 euros)?, quants de vosaltres .... no pararia mai de preguntar!.
Moltes de les respostes (sense generalitzar!), ja les sabem. Per això demano que no desmantelleu els serveis públics. Nosaltres ja lluitarem per ells, no us preocupeu, si cal ens deixarem part del salari, no hi ha problema, perquè la llibertat i la democràcia està per sobre de molts interessos personals, però no us deixarem que acabeu amb tants anys de lluita. Un Maig del 68 es pot donar al juny o a l’octubre. No estareu estirant més el braç que la màniga?

Carta que m’ha fet arribar una internauta i que poso al vostre coneixement:

EL GOBIERNO VA a bajar el sueldo a los funcionarios y va a suprimir el cheque-bebé para afrontar la crisis que han generado los bancos y los especuladores bursátiles. Nos gustaría transmitirle al Gobierno y al PP, que también gobierna en muchas Comunidades Autónomas y organismos lo siguiente:
Dediquen su empeño en rebajar LA VERGÜENZA DEL FRAUDE FISCAL, que en España se sitúa alrededor del 23% del P.I.B. (10 puntos por encima de la media europea) y por el que se pierden 241.000 euros, fraude que repercute en mayores impuestos para los ciudadanos/as honestos/as. TENGAN LA VERGÜENZA de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos; en vez de facilitar el crédito a las familias y a las empresas, aumentas las comisiones por los servicios bancarios.
PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.
ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los suel dazos en las Administraciones Públicas.
HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o/y sus fechorías, y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.
DIJO la Vicepresidenta del gobierno" que es indecente que mientras la inflación es -1%,y tengamos más de4.000.000 de parados, haya gente que no esté de acuerdo en alargar la jubilación a los 70 años".
Nos gustaría transmitirle a esta "Sra. Vicepresidenta" y a todos los políticos, lo que consideramos indecente:
INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 €/mes.
INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.
INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).
INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.
INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.
INDECENTE, es colocar en la administración a miles de asesores =(léase amigotes con sueldos que ya desearían los técnicos más cualificados)
INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.
INDECENTE, es que a un político no sele exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo. (ni cultural ni intelectual).
INDECENTE, es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes(siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.
INDECENTE No es que no se congelen el sueldo sus señorías, sino que no se lo bajen.
INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.
INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.
Y que sea cuál sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno "derecho de pernada" mientras no se cambien las leyes que lo regula. ¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? ¡Já! Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con "cara y ojos" para acabar con estos privilegios, y con otros. Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos
ÉSTA SÍ DEBERÍA SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SÓLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ÉSTA, SI QUE TRAERÁ AÑOS DE MALA SUERTE SINO PONEMOS REMEDIO. Está en juego nuestro futuro y el de nuestros hijos.

Quina és la pèrdua real dels salaris dels empleats públics?

La majoria dels empleats i empleades públics tenen un salari net (després de fer els descomptes corresponents d’IRPF i cotitzacions socials) al voltant dels 1100 euros. Durant dècades, inclosos governs dels PSOE i el PP, s’ha patit una pèrdua continuada del poder adquisitiu que es reflexa molt bé en aquesta taula:

ANY IPC real INCREMENT PÈRDUA SALARIAL

1982 14,00% 8,00% -6,00%
1983 12,20% 9,00% -3,20%
1984 11,90% 6,50% -5,40%
1985 8,20% 6,50% -1,70%
1986 8,30% 7,20% -1,10%
1987 4,60% 5,00% 0,40%
1988 5,80% 4,00% -1,80%
1989 6,90% 4,00% -2,90%
1990 6,50% 6,00% -0,50%
1991 5,50% 7,22% 1,72%
1992 5,30% 6,10% 0,80%
1993 4,90% 1,80% -3,10%
1994 4,30% 0,00% -4,30%
1995 4,30% 3,50% -0,80%
1996 3,50% 3,50% 0,00%
1997 2,10% 0,00% -2,10%
1998 2,10% 2,10% 0,00%
1999 2,40% 1,80% -0,60%
2000 4,00% 2,00% -2,00%
2001 3,10% 2,00% -1,10%
2002 4,00% 2,00% -2,00%
2003 2,60% 2,00% -0,60%
2004 3,20% 2,00% -1,20%
2005 3,70% 2,00% -1,70%
2006 2,70% 2,00% -0,70%
2007 4,20% 2,00% -2,20%

TOTAL 140,30% 98,22% -42,08%
Font: Irene Arenas Martín

La conclusió és prou evident: en els darrers 25 anys, sense comptar aquesta triada 2008-2010, s’ha perdut més del 42% de poder adquisitiu. És a dir, que un salari de 1200 euros hauria de cobrar, avui, entre 1550 i 1700, en canvi ens quedarem amb la satisfacció de tenir sort de cobrar un salari que amb prou feines superarà els 1000 euros.
Si tenim en compte que fa poc més de sis mesos que els sindicats van signar un acord amb l’Administració Pública sobre la pràctica congelació salarial i una posterior recuperació del poder adquisitiu, un altre cop hem de cridar ben fort que el govern no compleix amb la seva paraula!, perquè el Govern ha tornat a incomplir els seus propis acords. Després vindran amb les seves promeses electorals.
Entre tots i totes hem d’aconseguir que el Govern de Zapatero no es surti amb la seva, per això és molt important que el proper dia 8 tothom faci vaga i recordar-li que, malgrat els super salaris dels seus ministres, també ells han de fer l’esforç de no fer pagar als més febles les seves pròpies incompetències.

La conversió neoliberal del president Zapatero, la Ministra Salgado i el conseller Castells (entre d’altres personalitats).-

Com és possible que no es toquin les rendes obtingudes del capital i es castiguin les rendes del treball?. La resposta la trobem en la política practicada pel govern socialista (ja sabem que el nom no fa la cosa), que no és una altra que la destinar recursos públics per pagar el dèficit financer del sector privat. Un model basat en la reducció dels salaris, la desregulació, la precarietat laboral, la reducció descarada del sector públic, la liberalització dels serveis en mans de mans privades, donar més poder a les rendes de capital i castigant les rendes del treball, les més baixes, i als pensionistes, i practicant una econòmica clarament neoliberal.
No és pot comprendre d’una altra manera el silenci pervers del govern de Zapatero i la seva darrera decisió. Ens trobem en mans d’uns conversos a neo-conservadors, als qual no els falten seguidors. El problema no està en el deute públic (un 20% menor que la resta dels països de la Unió Europea dels 15), sinó en el deute privat i l’alegria com han deixat que actuessin els mercats.
A més a més, Zapatero ha perdut una oportunitat única de deixar KO al Partit Popular: si hagués declarat que no estava disposat a assumir tal desgavell i hagués convocat eleccions anticipades, la cosa seria ben diferent, la qual cosa fa sospitar dos conclusions possibles: la primera que la distància entre la política i la ciutadania és immensa; la segona: com a conseqüència de la primera, els polítics de determinats àmbits de decisió tenen el seu futur garantit i ens han venut com a matèria primera de baix cost.
No és només una inconsciència i una irresponsabilitat, sinó que considero que és una atac directe a la intel•ligència de les persones (i als nostres drets, que no privilegis!), als serveis socials i a la pròpia democràcia, la imposició d’una política econòmica salvatge que ni en temps de Franco s’havia vist al nostre país.
Les concentracions que es van fer ahir arreu de l’Estat espanyol són una mostra del descontent, però també un avís per a qui es pensi que això no va amb ells, estem pendent d’una reforma laboral on els sindicats (tant atacats, per cert!, per defensar els interessos generals) no podran participar, que ja veurem com serà (tot a punta que no ajudarà gens a la pau social). Recordeu els versos de Brech.

Espanya ferida de mort!

Confesso que em sento abatut i un cert desorientat. I no es tracta de la primavera. Em sento avergonyit de viure i haver nascut en aquest país. Abans d’ahir en Zapatero, la dreta camuflada, amb la seva política neoliberal en contra del seu propi suport electoral i avui la suspensió del jutge Garzón. Quantes coses no em quedaran per viure?. Veig difícil una solució, estem al capritx dels especuladors, només calia veure la terrible imatge a la televisió autonòmica d’un gràfic paral•lel a les paraules d’en Zapatero anunciant la retallada, quant més gran la bestiesa que deia, més creixia la borsa de l’Ibex 35. Tampoc el govern català sembla que es posi vermell amb les propostes de reducció de la despesa pública. He senti t a en Castells, i al veritat, què voleu que us digui? I de la patronal ja no diguem, fins i tot en demanen més, com era d’esperar. Tampoc no ajuda el voltor dels EEUU amb els copets a l’esquena de qui acaba d’assassinar políticament i econòmicament parlant a un país. La política del caos, la política de Freedman de la por econòmica: qui no vol creure necessita de la pot per a tenir clar que qualsevol cosa és bona, per dolenta que sigui. Això és el que està funcionant. La cara més lamentable del capitalisme burgès és la que està reafirmant-se pocs mesos després de que alguns gurus mediàtics diguessin allò de transformar el capitalisme per un de més humà. El capitalisme no pot ser, de cap manera, humà, perquè es basa en la pobresa, extrema o no, dels altres per a subsistir.
Ho tenim francament difícil, la classe treballadora. Si al final aconseguim un enorme seguiment de les vagues generals que es puguin fer, i ja veurem si més enllà de la del 2 de juny n’hi haurà d’altres, no crec que ningú mogui ni una coma de les decisions preses, com a molt, suposo, es tocarà una mica de les grans fortunes, però ben poca cosa, només per a quedar bé i que no sembli que sempre ho paguem nosaltres, els treballadors i treballadores d’aquest país i els jubilats. Només es quedaran els processos electorals i aleshores què hem de fer, tornar a votar a qui s’ha venut el país al capital?, votar a l’actual oposició?, encara pitjor? A qui votar?. Per això crec que no tingui solució. Hagués estat diferent que en Zapatero, amb un gest valent i poc polític, hagués anunciat que aquesta era la proposta de solució que li havien encomanat posar en pràctica, però que ell, com a socialista no podia assumir i hagués dimitit. Però no, el pitjor és que hi ha molts d’aquesta ben pensants socialistes que opinen, amb convicció, que aquesta solució ja està bé i que no hi ha cap altra solució.
Aquesta manera de fer política al marge de les persones és el que no agrada gens a la gent, però sembla ser que a la classe política tampoc això els interessa, perquè mentre que vagi a votar un baix percentatge de la població, continuen tenint el seu espai polític garantit. És la perversió del sistema.
Ja ho he dit en altres ocasions. Pobre democràcia la nostra!, pensàvem que teníem la majoria d’edat, però encara estem en plena adolescència, amb canvis sobtats d’humor i amb grans contradiccions per resoldre. I ara cal esperar la tan anomenada reforma laboral!
A la resta d’Europa, aquesta suma estranya d’interessos, tampoc va molt millor la cosa. L’Europa social està a punt de morir-se, els governs van a la seva i només busquen el seu benefici propi, l’euro es veu com a un problema i els mercats continuen actuant a la seva, avui mateix l’euro ha sofert un atac intensa deixant-se a 1,26 per cada dòlar. I que segueixen jugant a la ruleta!. Al final tots perden i només guanya la banca.
Com diuen els italians: porca misèria!

Senyors i senyores diputats de les Corts espanyoles, facin bé els números i no ens prenguin per idiotes!.-

Segurament molts de vostès deuen de ser, com abans es deia: de lletres (vaja, como jo mateix), però com que són persones molt intel•ligents i capaços de discutir les partides econòmiques de la Llei de Pressupostos de l’Estat, no m’acabo de creure que no sàpiguen fer una simple regla de tres, i fent el càlcul, molt per sobre, del que guanya, amb molta sort, un empleat/da públic, tenint en compte que la majoria està al voltant dels 1000 euros, m’he permès el detall de fer un a aproximació d’un salari net normal, diguem que uns 1200 euros (molt comú a les administracions espanyoles) i m’he preguntat, si es descompta un “esforç” del 5%, als senyors i senyores diputades els han de descomptar un 25% del seu salari, atenent que aquest estigui al voltant dels 6.000 euros al mes (no fent trampes amb pagaments en espècie, assistència a sessions, viatges i dietes, etc.), per tant, l’esforç que fan els senyors i senyores diputades és del tot insuficient, enganyós i mesquí.
A més a més no crec que aquest tampoc hagi de ser l’argument, perquè la quantitat a estalviar és del tot irrisòria, ara bé, és un exemple a contrarestar amb els empleats i empleades públics que aquest sí que fan un veritable esforç amb el seu salari, perquè són molts.
El President ha estat tan loquaç que s’ha oblidat de l’impost de successions, el de patrimoni, de les ajudes a les elèctriques, al sector financer, la persecució del frau fiscal, etc.
Tots entenem que s’ha de fer un esforç, però no l’han de fer qui té menys (les persones grans, les persones que no tenen recursos, etc.) i així, com ja han començat a dir els sindicats: es trenca la cohesió social i és lesiona greument el diàleg social.
Amb 60 euros menys, cobrant un salari de 1200 euros, un ha de deixar de fer algunes coses, a part de les restriccions al consum, per cert, amb una visió poc intel•ligent de l’economia com ja s’ha vist que s’agreujarà més encara, però clar, si a un senyor que cobra 6 mil euros li treuen 300 (el 5%), la proporció no és la mateixa, no creieu?, en canvi si li treuen 1500 euros (el 25%), la proporció d’esforç és la mateixa que la d’una persona que cobra 1200. A que ara, senyors diputats i diputades, no es veu tan maca la xifra?.

Zapatero acaba d’escenificar la seva renuncia a governar de nou.-

Zapatero li acaba de regalar el govern a la dreta, ja no cal que governi el PP, amb ell i el seu equip ja en tenim prou. No m’estranyaria que algun dels seus ministres aprofités per a dimitir. El seu mandat està acabant molt pitjor del que mai m’hagués imaginat. Les propostes per a reconduir la nefasta gestió de la crisi és un atac directe a la línia de flotació del diàleg social i demostra, un cop més, independentment de qui governi, que l’Estat no té paraula i que signa acords amb els agents socials que després són rectificats amb els fets. Avui ha fet un acte d’irresponsabilitat enorme i a tornar a posar tot el pes i l’esforç econòmic en els més febles, com sempre, i el que és encara pitjor, ha condemnat a la nostra economia a un llarg període de recessió. Si la cosa anava com ell deia, a què ve ara aquesta descomunal retallada?. Sembla evident que s’ha deixat pressionar, i em pregunto, què vindrà ara amb la reforma laboral?.
En aquestes condicions sóc partidari d’engegar un procés de mobilitzacions que acabi amb una gran vaga general per lluitar contra la destrucció dels serveis socials, per defensar les ajudes a les persones més necessitades, el desmantellament de la protecció social, contra la destrucció de la inversió en educació, que tan prediquen!, en sanitat i en tot allò que té a veure amb els serveis socials. Ara sí que veig necessària una vaga general. La llàstima és que el que ve darrera no és millor!.
Ho tenim difícil els ciutadans i ciutadanes, però és evident que els nostres polítics necessiten una lliçó moral que vagi molt més enllà de les urnes. De fet, estaria molt bé que en les properes eleccions es castigués enormement al PSOE i PP i que s’hagués de governar d’una altra manera.. La pena és que no tenim cap partit de recanvi, perquè si ens hem de refiar d’IU amb el seu actual secretari general, malament!.