Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (2 part) .-
Avui és una pura il·lusió, no sé si abans també ho era, el pensar que l’economia s’ha de sotmetre a la política, o dit d’una altra manera, sotmetre el que és econòmic a allò que és polític. Lluny de la famosa: allò que és políticament correcte. Les coses pel seu nom. L’economia s’ha posar al servei de l’ètica, és a dir, fer de la convicció de l’ètica una forma més de fer política, assumida, assimilada, interioritzada, una ètica que faci de l’economia una política de la responsabilitat, i no és cap jo de paraules, fer política de manera responsable al servei de l’ètica i de les persones, no de l’economia ni dels mercats econòmics, que és al què ens tenen acostumats. Nosaltres, inconscientment, segurament, hem deixat que els instruments que posa la democràcia al nostre abast es converteixin en meres màquines al servei del capitalisme però mai al servei dels individus. És el triomf d’una ideologia on prima la divisió, un individualisme groller i aberrant que comentaré un altre dia, una teologia del liberalisme econòmic que suposa l’absència dels valors que defensen a les persones i promulguen la seva unicitat pactada, interessada, però que representa l’absència d’unitat i una homogeneïtat que destrueix qualsevol heterogènia possible. I aquesta concepció de la societat s’ha anat instal·lant entre nosaltres com un virus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada