Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (1 part) .-
Durant una bona part de la meva vida he defensat “la política” com un art que feia de l’altruisme la cara bona de la humanitat que convertia a la “política” en un instrument per aconseguir un bé comú: una forma d’expressió d’una majoria que entenia i feia sentir, gràcies a la pràctica de la democràcia, la seva veu en boca d’unes quantes persones que s’havien compromès amb nosaltres sota un contracte moral, una ideologia i un programa política que havien de complir en el cas d’arribar a governar.
Aquesta visió idíl·lica va durar, però, menys del que m’hagués agradat. Durant tot aquest temps he anat construint un ideari on, inesperadament, havia d’anar reconstruint ponts entre la distància de les paraules dels polítics i allò que realment feien. Entenia, sota el paraigües del racionalisme positivista, que la realitat és molt dura i que una cosa és la teoria i l’altre la praxis. El món, al meu entendre, era un món carregat de contradiccions i que s’havia de canviar des de dins i mai des de fora.
La llàstima de tot això és que el més habitual, en la política que ens tenen acostumats, és que sigui l’art de sotmetre a l’individu i de convertir-lo en un mer subjecte. Els partits polítics només es legitimen pel vot de la ciutadania cada quatre anys. Aleshores el cinisme i la mentida, la negació dels fets provats i les falses promeses apareixen i transformen l’oratòria en un conjunt de farses que tenen com a únic objectiu aconseguir un vot. Un vot momentani, d’un sol ús, i que no mereix més atenció que el temps en què dura la campanya electoral. El nostre vot convertit en un simple mocador de paper: usar i llançar.
La incitació a l’abstenció sembla recurrent, però no estic, en absolut, d’acord amb ella. Hem d’anar a votar, precisament per intentar dir-li al sobirà dels nostres vots (és a dir, els polítics de torn) que amb el nostre vot no es pot fer qualsevol política (més endavant explicaré alguna idea al respecte).
En aquest país, per no dir: en aquest món, només es tolera una opinió crítica quan la persona es situa al servei d’una ideologia majoritària (és igual com es digui), perquè el servei a la causa major supera a la persona, i per tant, se li ha de rendir culte. Profanar la veu majoritària es com una mena de sacrilegi. És quan apareix la Santa Inquisició moderna. Proposo alguns temes de debat (la crítica a la monarquia, a la religió cristiana, a la veu majoritària, etc.). Tothom ens hem convertit en auxiliars d’aquestes divinitats que produeixen el consens d’una majoria (a vegades més que qüestionada). Sé que algú que pugui llegir aquestes línies pot estar en desacord, però no sempre el govern de la majoria és el més just (comparteixo allò de que “mai un poble pot sacrificar-se per un sol home”).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada