Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (4 part) .-

Són, els nostres polítics governants, animals devoradors, totalment ignorants d’allò què fan i provoquen? Suposo que ha d’haver una mica de tot, però el que em sembla evident és que són responsables de les conseqüències de les seves decisions polítiques. Per què hem permès que parlin en nom de ningú? Qui, quan i com, els hem concedit el dret a parlar i decidir en el nostre nom?. Històricament, els grans temes que se solen tractar es fan en nom de la llibertat, de la pau, de l’honor, fins i tot, i s’han fet grans bestieses en “nom de”. No vull que en nom meu es faci tot el contrari del que jo penso que s’ha se fer. La distància entre el Parlament i les seves decisions i les persones que els hem atorgat aquest poder és immensa. No sembla, però , que ningú no tingui ganes de canviar gaire les coses.

En les qüestions socials és on, segurament, ens prenen més el pèl. En educació, per exemple. La preocupació no és el fracàs escolar, si fos així, hi ha un munt d’experts que saben què s’ha de fer per combatre’l i en canvi no es fa res. Sembla que l’objectiu de l’educació sigui fer dòcils als individus perquè es puguin inserir en el sistema sense donar gaires problemes. Per això desapareixen en els curriculums educatius, de fet no han existit mai, matèries que permetin la possibilitat de la crítica, que ajudin a crear un judici de les coses que ens envolten, per això no s’ensenya filosofia, per posar un exemple, perquè no es volen ciutadans i ciutadanes capaços de pensar per si mateixos.

En el tema econòmic és també escandalós. És un regal poder comptar a mà d’obra disposada a acceptar qualsevol treball sense mirar en quines condicions es farà. Aquest és el paradís del despotisme emprenedor. I en aquesta situació de crisi, s’aprofita per destruir tot allò que tingui a veure amb el benestar social que, segurament, per equivocació, es fa anar construint des de la Segona Guerra Mundial. Ara aniran contra els suposats “privilegis” dels empleats públics, sobretot dels funcionaris. El discurs ja està elaborat i servit: hi ha massa funcionaris, no pot ser que siguin els únics que no vegin perillar el seu treball, i a més a més són uns mantes que treballen poc, malament i durant poques hores. Aquest missatge té una traducció directe: s’ha d’anar a destruir un dels pilars de la democràcia moderna: l’administració pública. De pas, privatitzaran algun dels seus serveis essencials, de manera que algun espavilat en traurà un suculent profit (exemples: la sanitat, o l’educació, sense anar més lluny). Sí, aniran contra l’estabilitat i les condicions de treball, però no a canvi de millorar un salari mileurista o de facilitar una “carrera professional inexistent”, sinó a base de desregularització i precarietat. D’altra banda, receptes molt conegudes des de fa anys a l’administració pública.

No em cansaré de dir-ho: primer l’economia i al seu servei: la política (màxima equivocada i simple que explica la nostra realitat actual).

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (3 part) .-

Voluntat de jerarquia. Aquest és un dels mals que, des de sempre, s’ha assumit com a normal i bo en qualsevol organització social. Aquesta jerarquia implica una concepció del món on sempre hi ha persones que decideixen pels altres i aquesta altres, assumeixen, sense qüestionar res, allò que la jerarquia ha dit. A més a més, serveix per a complimentar la naturalitat imposada i fictícia de que hi ha alguns que han nascut per manar i d’altres per ser manats, i aquest esquema es reprodueix constantment en totes les facetes de les nostres vides. Explotats i explotadors. Aquesta és la conclusió. I la política, també humana, no s’escapa a aquests principis, sigui de dretes o d’esquerres. Esdevé, d’aquesta manera la forma perfecta per imposar una disciplina, un dogma propi, amb l’excusa de la democràcia, que és el govern de la majoria, sí, però sense la humiliació de les minories, o com a mínim, amb l’esforç de la seva comprensió. Com a qualsevol exèrcit: la indisciplina s’ha de castigar per a preservar el sistema. La persona indisciplinada està sotmesa a la incomprensió. I els efectes d’aquesta escenificació de falsos valors són l’autorització retòrica i els recursos escolàstics propis de l’ofici. L’argumentari ha de servir per a construir un edifici que es sustenta per les pròpies febleses del sistema. Si l’oratòria cau, l’edifici s’ensorra.

Promoure l’ètica no és, simplement, la construcció d’una gran literatura, sinó l’aplicació i el seguiment d’ella. La política al servei dels individus i no al’inrevés.

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (2 part) .-

Avui és una pura il·lusió, no sé si abans també ho era, el pensar que l’economia s’ha de sotmetre a la política, o dit d’una altra manera, sotmetre el que és econòmic a allò que és polític. Lluny de la famosa: allò que és políticament correcte. Les coses pel seu nom. L’economia s’ha posar al servei de l’ètica, és a dir, fer de la convicció de l’ètica una forma més de fer política, assumida, assimilada, interioritzada, una ètica que faci de l’economia una política de la responsabilitat, i no és cap jo de paraules, fer política de manera responsable al servei de l’ètica i de les persones, no de l’economia ni dels mercats econòmics, que és al què ens tenen acostumats. Nosaltres, inconscientment, segurament, hem deixat que els instruments que posa la democràcia al nostre abast es converteixin en meres màquines al servei del capitalisme però mai al servei dels individus. És el triomf d’una ideologia on prima la divisió, un individualisme groller i aberrant que comentaré un altre dia, una teologia del liberalisme econòmic que suposa l’absència dels valors que defensen a les persones i promulguen la seva unicitat pactada, interessada, però que representa l’absència d’unitat i una homogeneïtat que destrueix qualsevol heterogènia possible. I aquesta concepció de la societat s’ha anat instal·lant entre nosaltres com un virus.

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (1 part) .-

Durant una bona part de la meva vida he defensat “la política” com un art que feia de l’altruisme la cara bona de la humanitat que convertia a la “política” en un instrument per aconseguir un bé comú: una forma d’expressió d’una majoria que entenia i feia sentir, gràcies a la pràctica de la democràcia, la seva veu en boca d’unes quantes persones que s’havien compromès amb nosaltres sota un contracte moral, una ideologia i un programa política que havien de complir en el cas d’arribar a governar.

Aquesta visió idíl·lica va durar, però, menys del que m’hagués agradat. Durant tot aquest temps he anat construint un ideari on, inesperadament, havia d’anar reconstruint ponts entre la distància de les paraules dels polítics i allò que realment feien. Entenia, sota el paraigües del racionalisme positivista, que la realitat és molt dura i que una cosa és la teoria i l’altre la praxis. El món, al meu entendre, era un món carregat de contradiccions i que s’havia de canviar des de dins i mai des de fora.

La llàstima de tot això és que el més habitual, en la política que ens tenen acostumats, és que sigui l’art de sotmetre a l’individu i de convertir-lo en un mer subjecte. Els partits polítics només es legitimen pel vot de la ciutadania cada quatre anys. Aleshores el cinisme i la mentida, la negació dels fets provats i les falses promeses apareixen i transformen l’oratòria en un conjunt de farses que tenen com a únic objectiu aconseguir un vot. Un vot momentani, d’un sol ús, i que no mereix més atenció que el temps en què dura la campanya electoral. El nostre vot convertit en un simple mocador de paper: usar i llançar.

La incitació a l’abstenció sembla recurrent, però no estic, en absolut, d’acord amb ella. Hem d’anar a votar, precisament per intentar dir-li al sobirà dels nostres vots (és a dir, els polítics de torn) que amb el nostre vot no es pot fer qualsevol política (més endavant explicaré alguna idea al respecte).

En aquest país, per no dir: en aquest món, només es tolera una opinió crítica quan la persona es situa al servei d’una ideologia majoritària (és igual com es digui), perquè el servei a la causa major supera a la persona, i per tant, se li ha de rendir culte. Profanar la veu majoritària es com una mena de sacrilegi. És quan apareix la Santa Inquisició moderna. Proposo alguns temes de debat (la crítica a la monarquia, a la religió cristiana, a la veu majoritària, etc.). Tothom ens hem convertit en auxiliars d’aquestes divinitats que produeixen el consens d’una majoria (a vegades més que qüestionada). Sé que algú que pugui llegir aquestes línies pot estar en desacord, però no sempre el govern de la majoria és el més just (comparteixo allò de que “mai un poble pot sacrificar-se per un sol home”).

Somàlia.-

Somàlia és una de les altres vergonyes d’Occident. Morir de gana és una de les pitjor tortures per a un ésser humà. Vas morint poc a poc, el teu cos es va deteriorant fins que és irreversible la seva recuperació i quan ho fa, les seqüeles poden ser enormes.

El cas de Somàlia és un escàndol. La ONU la va abandonar a la seva sort i ara fa un crit d’alerta perquè la comunitat internacional no mou ni una ungla per trobar una solució a un problema que afectarà aquesta regió durant generacions.

Occident està massa concentrada en les seves polítiques de retallades i amb les seves estratègies de reduir qualsevol bastió anti-liberal. Simplement, ja no els hem condemnat a morir de gana, per no intervenir davant un conflicte armat que dura més de 20 anys i amb una successió de governs corruptes on els EEUU han tingut un paper fonamental, com sempre, en la responsabilitat de la crisi alimentaria, sinó que els matem, directament, de gana, els assassinem. Sí, sona dur, però és la veritat. Quan una potència mundial mira cap a un altre costat en un cas com aquest, no potser més que còmplice de les morts de milers de persones, sobretot mainada, en mans de la gana i l’oblit internacional.

Arriben les armes i les municions, però no el menjar. Ens hauria de donar vergonya!.

Intervenció de l'eurodiputat dels verds Daniel Cohn-Bendit.-

Daniel Cohn-Bendit (subtitulado en español) sobre ayuda económica a Grecia. from ATTAC.TV on Vimeo.

http://vimeo.com/12091971

Izquierda Abierta.-

Gaspar LLamazares ha impulsat un nou partit polític i ha redactat un manifest polític que m'ha semblat prou interessant i que us adjunto a continuació:

Manifiesto Izquierda Abierta

Ser de izquierdas supone al mismo tiempo un compromiso intelectual y una disposición de ánimo. Compromiso intelectual para observar y entender las transformaciones de la realidad. Disposición de ánimo para afrontar esa realidad y darle una respuesta política de carácter emancipatorio, democrático y social. Cualquier tentación de acomodo o de posibilismo táctico, se convierte de hecho en una renuncia a participar en la raíz vital de los debates generados por la sociedad. Cuando la izquierda excluye el pensamiento crítico de la realidad o la realidad del pensamiento crítico, desemboca en una burocracia sin horizonte.

El avance electoral de la derecha española es sólo un síntoma más de las profundas transformaciones culturales que está sufriendo nuestro país dentro de las corrientes neoliberales que dominan Europa. Años de exaltación sin escrúpulos de los beneficios empresariales, de la eficacia de las privatizaciones, del descrédito del Estado y de la necesidad de los recortes sociales y los derechos laborales, han calado en la forma de pensar de la población que se siente representada por el bipartidismo electoral del PP y del PSOE.

Esta inercia no sólo ha servido para impulsar la centralidad paradójica de un pensamiento conservador cada vez más radical, sino también para desarticular en sus márgenes las posibles reacciones de la izquierda, facilitando los recelos, la fragmentación, la falta de entendimiento interno, el abstencionismo o el voto en blanco.

El 15-M ha hecho visible la rebeldía de un ámbito cívico que se niega a asumir el pensamiento del capitalismo neoliberal. Hemos protestado y tomado postura ante los daños ecológicos, las desigualdades de género, la lógica de la especulación, la falta de horizonte para la juventud, el empobrecimiento de los trabajadores y la precariedad de sus condiciones laborales. Ahora es el momento de la política, el desafío de dar una respuesta política a la rebeldía.

Consideramos que resulta imprescindible la configuración de un frente amplio, un polo social y político donde confluyan todos los esfuerzos y las distintas sensibilidades de la izquierda. Hay que articular en un impulso común las diversas perspectivas ideológicas y territoriales. Para lograrlo hace falta, por una parte, firmeza crítica ante los partidos que representan el pensamiento neoliberal, y por otra, cultivar de forma decidida el diálogo, la negociación, la convergencia de programas, el consenso y el acuerdo entre todas las opciones políticas de la rebeldía y la indignación.

Pensamos que la configuración de este frente amplio es el mejor camino para dar cauce político a algunas iniciativas sociales urgentes: el rechazo a los recortes y las privatizaciones, la nueva regulación de los procedimientos especulativos y bancarios injustos, la reforma de la ley electoral y el aliento de una democracia regenerada, transparente y participativa.

Estamos convencidos de que es posible una nueva forma de hacer política. Encontramos las razones de nuestra convicción en los propios resultados de Izquierda Unida. Allí donde se ha sabido integrar, ampliar las bases, acentuar el carácter democrático de las asambleas, dialogar con otras opciones y conectar con la ciudadanía, superando el cerrojo de los intereses sectarios, hemos obtenido resultados positivos en una situación general muy difícil para la izquierda.

Izquierda Abierta se constituye como partido político para favorecer esta voluntad de diálogo en la vida interna de Izquierda Unida, y para tender puentes con otras opciones críticas, imprescindibles también en la realidad social española. Nuestra constitución como proceso abierto supone un compromiso intelectual y un estado de ánimo.